Dry River + Ankor – 06/12/2014 La Consulta del Doctor (Castellón)
El passat 6 des intuïm que valia la pena pujar al cotxe i fer un bon porró de quilòmetres amb molt de vent per assistir a la presentació en viu del nou treball de Dry River, "Quien tenga algo que decir... que calle para siempre "i si a més aquests ho anaven a fer acompanyats de la sempre segura aposta de Ankor, doncs motiu de més!
Arribem a la sala i ja vam veure que la banda local havia cuidat tots els detalls col·locant fins a un plafó tipus photocall per representar noves parelles de casament, surrealistes o no, això depèn ja de la imaginació de cada un!
Bé passades les 10 de la nit, l'escenari i els llums van prendre temperatura de concert i la sala que presentava un excel·lent aspecte fregant els dos centenars de persones, es va tornar expectant per veure què passava sobre les taules. Un parell de cambrers d'elegant vestit es van presentar davant els micros i van presentar les noces i van arrencar crits cap als nuvis.
Cal recordar que en el videoclip presentació de la banda, Dry River prenen el format d'orquestra de casament i el mateix disc té com a motiu principal un casament. Així que els cambrers després de començar a escalfar al públic van deixar pas a l'orquestra del casament: Dry River.
Abillats amb jaquetes daurades i corbates de llacet, van saltar a l'escenari al ritme de la introducció més lenta de "Traspasa mi piel" amb la qual arrenca aquest segon treball. Portava la banda més d'un any allunyada dels escenaris i ens van comentar prèviament que potser anaven una mica nerviosetes, però la veritat és que tal com van pujar i van començar amb el segon tema "Sota Control", qualsevol diria que va ser ahir. Van convertir des del minut 1 el concert en una gran festa en la qual sobretot i és molt important a l'hora de transmetre sensacions, se'ls va veure gaudir de valent a tots i cada un d'ells.
Ràpidament van donar pas a un tema del seu primer treball "Aunque sin ti" en el qual la banda va començar a desgranar totes les seves facultats tècniques un per un. Ja des de l'inici no queda més que lloar la feina de tots i cadascun d'aquests músics per sobre de tot, ja que són capaços de traspassar al directe tota la complexitat musical que els envolta, no sense deixar de cuidar l'alegria i l'transmetre al públic allò que estan realitzant.
I per si fos poc, amb "Frascos Vacíos" va començar "el xou". Àngel va presentar el tema com la metàfora que és sobre la malaltia que afecta tanta gent i que degenera d'una manera tan trista com és l'Alzheimer. Doncs darrere dels amplificadors, van aparèixer dos titelles a mida real de dos ancians representant la cançó. Era el tret de sortida a una actuació amb tot el significat de la paraula.
La interpretació va ser excel·lent i la veu d'Àngel posava la pell de gallina. És un tema en el qual com molts de la banda, els cors tenen una rellevància especial i no són punxats: Tots i cada un d'ells, els realitzen en viu i és un tema que em va meravellar i la primera vegada que els vaig veure i no han fet més que reforçar i augmentar la meva admiració en aquest aspecte.
Aquest segon treball és més directe i de fàcil arribada al públic, almenys sota la meva humil opinió i això van fer amb "El lado bueno de las cosas malas", connectar. Carlos amb la seva guitarra al coll, sentint cada sol i combinant amb el teclat. Matias en un discret segon pla executava amb mestria cadascun dels sols i riffs, encara que aquesta vegada no va usar una polidora a manera de pua. Martí somreia mentre cantava i executava en el seu piano i sintetitzadors combinant amb el saxo o amb el saxo soprano que també tenia preparats per enriquir i molt el resultat musical final.
Va seguir el xou i aquesta vegada va ser amb "Oda al líder", en què vestit com a gran dictador va aparèixer un dels actors a l'escenari el qual va abandonar mostrant-nos a la part posterior de la disfressa un enorme buit deixant al descobert les seves natges i fent les rialles del públic que estava gaudint i molt del que estava veient.
"¿Cúanto vales tú?" deixar constància que Àngel és un frontman de molts quirats. Una veu portentosa que domina amb mestria, divertit, interactuant molt amb el públic i multiinstrumentista doncs ens va deixar mostres de la seva tècnica amb el keytar i amb una guitarra acústica una mica més endavant. Acompanyat per una base rítmica no exempta d'una qualitat envejable com són el baix de David, el qual posseeix una tècnica exquisida i la bateria de Pere. Dos autèntics màquines que a més, aporten cors al conjunt. Un veritable luxe!
Un altre dels moments més divertits va ser amb el tema "Irresistible" d'aquest últim CD. Es tracta d'una cançó molt ballable i corebale amb ritmes gairebé diria "disco". Al que el públic va començar a moure els dos actors, Marc Escrig i Fanfi García, van fer la seva aparició en escena amb una divertida i senzilla coreografia que va aconseguir tenir a gran part del públic ballant compassats. Realment una escena més que curiosa i en la que tothom va gaudir de la música, de l'actuació i de si mateixos ballant i divertint-!
Anaven passant els minuts i el final s'acostava. Així doncs van muntar un medley entre la balada del primer àlbum "La llave del sol" i "Rosas y Gaviotas", reivindicació sociopolítica que va treure les veus d'Aznar, Zapatero, Rajoy i la Botella entre d'altres, a l'escenari en un moment més heavy. La durada de 13 minuts d'aquest tema, ha portat a la banda a fer aquesta adaptació doble, traient a relluir múltiples recursos una vegada més a l'hora d'oferir al seu públic un xou dinàmic.
Amb "La mujer del espejo", èxit de la seva primera publicació, es van retirar mentre un cambrer donava per clausurada l'actuació i gairebé que el casament sencera. La insistència del públic va fer que saltessin de nou a l'escenari; bo ja estava previst, per descomptat, i ho van fer amb "Pequeño Animal" un dels temes més heavys del "Circo de la Tierra" i amb l'actuació estel·lar de Freddie Mercury a l'escenari el qual va oferir un espectacle sense igual.
La veritable clausura i ja amb tota la troupe a l'escenari (Freddie, el cuiner i la banda) va ser amb el tema que inspira el videoclip "Traspasa mi piel" i que van corejar tots els assistents abrigant a Àngel ia tota el grup a vibrar amb un fi de festa altament recomanable quan passin prop de la teva ciutat.
Va arribar un moment més que difícil i és que Ankor havia d'obrir el xou però motius laborals de Matias, va fer que invertissin l'ordre i per tant, tenien la difícil tasca de tancar sent ja bastant tard, fregant la mitjanit.
Gran part de l'aforament ja havia vist el que volia veure i va abandonar la sala, la qual cosa és una cosa que em costa molt d'entendre i que ja hem comentat alguna vegada en els articles d'opinió, concretament en el de "Vaig a veure el meu col·lega, que avui toca ". www.satanarise.com/index.php?ln=ES&sec=opinion&type=entrada&id=9 Un cop has pagat la teva entrada, perquè no aprofitar-la i descobrir nous horitzons musicals?
Així va arrencar la introducció en 8 bits amb què ja ens tenen acostumats i va començar a eixordar a tota la sala "Last Song For Venus". Els assistents (potser la meitat) això si, ho van donar tot i van gaudir del que és un concert de Ankor: Una autèntica bomba de lliurament, moviment i desimboltura musical. No en va la banda té un dels millors directes de l'escena actual nacional i així ho van tornar a demostrar.
Van seguir endavant amb "Try to Walk My Shoes", un dels meus temes favorits dels catalans en els quals juliol fa les delícies guturals contrastant amb el que serà la veu neta i dolça de Jessi, la qual prèviament s'encarrega també en format screaming de donar-li la rèplica. El "rotllo" del concert era diferent, però era molt potent i alhora també dinàmic. Les primeres files gaudien molt i havia bastant moviment.
El xou va continuar amb "Since You Made Us As One" que va donar pas a un parell de temes del seu anterior treball "My Own Angel". El que va ser en el seu dia el meu tema favorit "Pride", dedicat per Jessi a totes les dones i un tema que cada dia em sorprèn i estima més com és "Starting Over". Una veritable joia en què Jordi a la bateria, aprofita per oferir el que fa al llarg de tot el concert: Converteix la seva interpretació en un espectacle visual jugant amb les baquetes a cada moment que queda un compàs lliure oferint una imatge molt cridanera.
Temps per baixar revolucions amb la balada "Moonlight" dedicada a l'amic mort de la banda i cosí de Fito, Miky, moment sempre molt emotiu. Això va donar pas a la presentació per part de David del que va ser en el seu dia videoclip de la banda amb "Dark Passenger" i que va tornar a enganxar al carro de la canya i velocitat als assistents.
"When December Goes" i "Tenkuu No Budokai" van ser els següents temes en què "Rubio" (Javier Casanova) va seguir donant un recital de teclats i David Romeu seguia amb protagonisme alternat i compartit amb Fito a les guitarres. La compenetració que tenen en directe els components de la banda converteixen el concert en una cosa molt proper i amb una pujada d'adrenalina més que important.
Pimera part del xou clausurada amb "Completely Frozen" i "Remaining" abans d'una primera ràpida parada per canviar pancartes de l'escenari i posar en marxa la il·luminació de tons més magentes que dóna pas a una veritable obra mestra musical: "At Last Rest" . Banyes de dimoni sobre Fito, veus macabres i tot una obra extensa en la qual cada membre té el seu moment de protagonisme fan d'aquest tema tant en estudi com en directe d'una cosa molt recomanable.
Versió de System of a Dawn, ja clàssica en la banda com és "Chop Suey" mobilitzar al públic castellonenc a cantar i saltar i amb això es va arribar a la clausura de l'esdeveniment: "I'll Fight For You", en els quals Jessica tornar a demostrar que és la persona ideal per estar vocalment al capdavant de Ankor i el fi de festa, amb confetti inclòs amb "Winner Horse" que el propi cavall Wini es va encarregar de repartir.
Gran nit la viscuda en la que va valer la pena la distància recorreguda des del primer fins a l'últim minut!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!