Barón Rojo + Regresion - 22/2/2014 Sala Bóveda (Barcelona)
El 22 febrer 2014 s'obria la sala Béveda ( antiga Mephisto ) per albergar el retorn dels Barons a la ciutat comtal. L'última vegada que havia pogut presenciar un concert d'ells havia estat a la gira de reunió, i aquella nit de febrer del 2012 el públic s'ho va passar d'allò més bé durant tres extenses hores. La sensació va ser d'haver assistit a una cosa única, encara que tot es va tornar una mica trist al veure el documental i contrastar que aquella gira havia necessitat de molta vaselina per fer-se realitat.
A finals de l'any 2012 Barón treia el seu últim disc d'estudi fins a la data, "Tommy Baron ". Així i ara, un any i mig després, amb aquest LP ( que ja havien presentat a la ciutat comtal ) ens retrobàvem amb els germans barons acompanyats del baixista Gorka Alegre i del bateria Rafa Díaz completant formació.
La setmana anterior havia començat amb dos anuncis importants. Primer es penjava el cartell de "no hi ha entrades ", la qual cosa no sorprèn donada la importància de la banda en qüestió i el limitat aforament de la sala, tot i que les qüestions organitzatives se m'escapin. L'altre anunci important era el canvi del grup que havia de fer de teloner. Ghetto se sortien del cartell després d'aquesta nota de premsa :
COMUNICAT DE LA BANDA Ghetto :
Hola a tots
Per discrepàncies internes, Ghetto ha de separar com a banda. Pujar a un escenari en tensió, i sent ja una banda ferida de mort, creiem que hauria estat nefast per a la posada en escena, i no volíem oferir un directe incomplet al públic.
Davant la impossibilitat de seguir endavant, ens hem vist forçats a abandonar el cartell del dia 22 de febrer al costat de Barón Rojo. Demanem disculpes a tots els que es puguin veure afectats, i donem les gràcies a tots els que han estat aquí recolzant-nos.
Una salutació.
El seu substitut era el grup Regresion. Just a l'hora d'obertura el grup començava a baixar a aquesta difícil tasca de telonejar a un gran. La sensació va ser espectacular, van enganxar a la perfecció amb el públic que anava omplint la sala. Amb moltes taules, bones cançons i presentant un hard rock escola sense excentricitats, es van guanyar el públic amb una versió molt ben triada del clàssic d'AC / DC Higway to Hell i el tema propi Estrelles del Rock. La gent corejava i es notava que gaudia amb la banda com és rar veure en actuacions de teloners. Sens dubte, van deixar un bon sabor de boca. D'altra banda, el so va ser bo, i encara que potser a la guitarra solista li costava destacar, la banda donava la sensació de trobar-se molt còmoda, tant com el públic amb ells.
I després d'un breu recés per arreglar els últims detalls del so, tocava Barón Rojo. El grup va sonar bé, sobretot la inconfusible guitarra d'Armando, però la pega sens dubte va ser la veu de Carlos, apagada en ocasions i dissimulada per l'actitud del públic, que va cantar sense parar.
Les cançons passaven d'himnes a temes més inèdits en la història de Barón de manera ràpida, i als pocs acords de cada cançó es notava el malbaratament d'emocions que provocaven els grans hits de la banda : si miraves al teu voltant, veies alguna llagrimeta. Barón va mantenir durant tot el concert ( unes dues hores llargues ) el llistó alt, desafiant al respectable amb cançons que no eren dels seus discos més famosos però que la banda defensa a capa i espasa. En definitiva, ningú pot negar que qualsevol cançó dels seus quatre primers discos forma part de la nostra història ( i ja van diverses generacions ), i això fa de Barón ser el que és, els nostres Judes, Maidens o Metallica, amb els seus pros i contres. Com no podia ser d'altra manera, van provocar un final apoteòsic tocant des Concert per a ells fins Sempre aquestes allà, amb la sala rebentada i fregant la bogeria.
És difícil trobar un grup tan lligat a la seva història ia la dels seus components, i si hi ha alguna cosa a destacar en Barón, a part de la seva gran història, és la figura d'Armando de Castro. Aquest estiu ho havia pogut gaudir emulant Ritchie Blackmore amb el grup de covers de Rainbow, ( Rising ). Sens dubte, és la seva energia el que omple l'escenari, i mentre Armando ens delit, el Barón seguirà volant alt.
La sensació al final va ser de satisfacció : altre cop Barón ! ! A nivell personal, he de dir que m'havia proposat no deixar anar una sola llàgrima amb temes com Cordes d'acer o Resistiré, però no ho vaig aconseguir.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!