Kill the Krait + Nocturnia + Regresion + Zenobia - 23/5/2015 Salamandra (L'Hosp.)
Finalment va arribar el dia després de l'ajornament de la primera data per al SupernovaFest amb un cartell de luxe amb Kill the Krait, Nocturnia, regressió i Zenobia.
Així que em vaig presentar d'hora a la Sala Salamandra de l'Hospitalet ja tenia deures previs al concert i vaig poder xerrar una mica amb alguna de les bandes prèviament a la bitlla.
Un dels punts clau era la coincidència del bon so que sempre es desprèn en aquest escenari i no era una excepció. L'altre gran punt era la por a omplir-la, ja que no oblidem que Salamandra és una sala acostumada a acollir grans bandes internacionals de renom i per tant amb un aforament considerable.
Arribat el moment, va arribar l'hora de l'inici i va saltar a l'escenari la primera de les quatre bandes: Kill the Krait, la qual tenia la difícil tasca d'escalfar l'ambient, sobretot tenint en compte l'expectació que acumulaven les bandes posteriors.
Començaré pel final, amb un detall: Personalment, cada vegada em fan més llargs les bitlles de 3 bandes i que la nit presentés 4, em feia por, en cap cas d'avorriment, però si de cansament. Vaig coincidir amb diverses persones amb les que vaig comentar al finalitzar, que havia passat ràpid i que en cap moment m'havia semblat llarg tot i que van ser més de quatre hores sense parar. Això no fa més que mostrar el agradable, amena, divertida i metàl·licament de puta mare, parafrasejant el guitarrista de Zenòbia Víctor d'Andrés, que va ser la nit.
Com comentava, davant d'un nombre més que acceptable de públic, estava la banda del Llobregat que recentment acaba de publicar el seu primer treball "Noche de Fuego".
Va sonar eixordadora des del primer moment amb Pau a les veus i com un autèntic frontman, no va deixar d'arengar al públic ia enviar cap endavant, cosa que va aconseguir amb molt d'èxit, aconseguint pogos, crits i cants entre els seguidors que ja acumula la banda, i és que per la meva sorpresa no eren pocs els membres del públic que cantaven els temes de Kill the Krait!
L'estil de la banda el definiria com a autèntic heavy metal del de tota la vida, sense més etiquetes: directe, potent, guitarrer, amb ràpides i potents bateries i amb un protagonisme vocal molt remarcable.
Temes amb títols i temàtica clàssicament heavies com "Volveré", "Mi venganza" o "Moriré", van ser escalfant la nit. Aquells aférrimos de la banda el van gaudir, i els que com un servidor no els coneixien, vam quedar encantats davant el lliurament, el so i la proposta d'aquests joves, que no van quedar exempts de les típiques "coses del directe", com una guitarra que va deixar de funcionar en algun moment o un micròfon que va semblar morir; fet que la banda va resoldre amb una professionalitat excepcional.
A més de títols de la seva plàstic com "Navegante" o "La cuenta atrás", ens van regalar i d'això va gaudir molt tot el públic el Aces High d'Iron Maiden, en el qual Kristian Haro i Cristian López es van donar les vegades en les guitarres amb els desdoblaments, repartint-se els sols, encara que el protagonisme evidentment va recaure en Pau que va salvar les veus amb exquisidesa i l'inevitable protagonisme del baix de l'Albert que va saldar l'examen amb nota.
Van tancar la seva actuació amb un somrient Raúl a la bateria, gaudint com un nan tot el bol i la gent victorejant i demanant més. La veritat és que va ser un inici de xou molt més que interessant i que va despertar en mi, un interès molt superior al que podia esperar.
Breu pausa i va arribar el moment de Nocturnia. Era la tercera vegada que presenciava a Nocturnia, però no vull ni saber la quantitat d'anys des de l'última vegada. Tercer vocalista de la banda, amb la difícil tasca de substituir Rafa Carpena al que mai vaig veure amb els madrilenys, Alberto Symon del qual no tenia cap referència ja que no tenia el plaer del directe, ni tampoc d'estudi. Encertadíssim fitxatge!
La banda va venir amb el setlist de "Sin Retorno" tot i que fa uns anyets ja que va veure la llum, concretament al 2012 encara que no oblidem, però, que és el seu quart llarga durada, així que parlem d'una banda amb una folgada trajectòria i això es va veure sobre la fusta amb les taules que van presentar.
Així van obrir amb "El final de los tiempos" i ja des del primer moment el seu so em va captivar. Aquesta barreja entre tenebrosa i fosca que li confereixen al seu power metall, li dóna un aire més que característic llevant totalment l'etiqueta imposada. Més que cants, laments, tonalitats menors i una gran contundència tant de rimto com de guitarra, fan que la música d'aquests nois em entusiasmés abans i també ara.
Pràcticament tots els temes de l'últim treball van donar pas a que la gent gaudís de valent després de la presentació del periodista musical per excel·lència, el qual va comentar que mai abans els havia vist (gran error!).
Temes amb connotacions molt heavies com "Que nunca se apague tu corazón", el tema del qual van publicar un videoclip "Hermanos" o "Sin mirar atrás" van ser les següents descàrregues amb un públic el qual se'l va veure a gust amb la descàrrega de la banda.
Un altre tema dels que més van cridar l'atenció va ser "En mi soledad" amb la bateria de José Roldan retronant la sala, les guitarres de Roberto i Salvador lliurant riff després riff i creuant-els sols i el baix de Cèsar que no era més potent que seus cors tant nets com guturals que mereixen una menció especial.
I és que el vocalista de Dulcamara va demostrar no només un exemplar gutural el qual entona (que difícil i meritori poder veure això en viu!) Sinó que a més també va defensar uns cors nets immaculats. Que importants són uns bons cors per a un bon directe !!!
Lleus problemes després de "Dulce Venganza" amb els samplers que no es van disparar o més aviat van trigar, tràngol que va salvar Alberto explicant que no era bon monologuista ni comptador d'acudits, però fent amena la situació, mentre el públic interactuava a crit amb la banda generant una bona rotllo i un clima de comprensió que ràpidament es va dissipar en el començament del tema "Llantos de fuego", l'únic que van interpretar del seu àlbum "Días de Ceniza".
Va arribar després el torn per a la banda regressió, que a més de per la seva condició de local, també presentava el seu nou treball "Prisioneros" que tan bones crítiques està obtenint i que com ells mateixos ens van explicar, volent o sense voler compta amb un gran enfocament al directe i així ho van demostrar!
Va baixar el teló de Salamandra com si d'un interacto de teatre es tractés i es va enfundar la fusta amb les millors gales. Pancartes de presoners així com una vistosa tarima il·luminada amb el logo de la banda, que donaria molt de joc.
La sala amb un aspecte que ja no milloraria amb la nit, no podem dir que estava a rebentar, però presentava un aspecte més que acceptable i recordem que és una sala gran, amics i seguidors de la banda, fans de les anteriors i gent expectant de la següent, tots s'amuntegaven ja per veure el que va ser un directe memorable!
Van arrencar amb "Prisionero", intro que precedeix al meu tema favorit d'aquest últim treball, la escolta tenia tan recent encara: "5 de Noviembre" amb Toni pujat al pedestal donant joc tota la banda en tot moment al fet que sempre hi hagués un focus d'atenció, a què sempre estigués succeint alguna cosa ia pujar les revolucions del directe minut a minut.
Si alguna cosa es nota en un directe de regressió és bàsicament dues coses: La primera és que gaudeixen com nans allà dalt i transmetre aquesta sensació és vital. La segona és que no és la primera vegada que es pugen a un escenari ni individualment ni junts, ja que la conjunció que té la banda en tot moment, la complicitat que es demostren i el rotllo que transmeten, costa molt d'aconseguir si no és amb treball i experiència comuna.
Van sonar diversos temes del seu últim disc, el qual està cridat a crear nous clàssics dins del repertori de la banda com "Captivo" o "Sigo vivo", però van tenir temps per a clàssics com "Mil sirenas" o "Sin Final".
El so al llarg de tota la nit va ser excel·lent i amb regressió, lluny de ser una excepció va ser excepcional. Això va permetre donar pas a un espectacle de postures i figures que sumen a l'hora de crear un clima apoteòsic de directe. Pau i Toni intercanviaven els riffs per donar-se alhora amb els sols, David es convertia per un moment en Steve Harris a l'hora d'encarar el seu baix a la gent i Jose gaudia i somreia com el que més després de la bateria. Davant d'ells, Pedro exercia de frontman d'un costat a un altre, portant-se a la gent al seu terreny.
Va arribar el moment de "Llévame contigo" després del qual va arribar un moment medley d'AC \ DC. Amb el 100% de la gent entregada i cantant, la banda ara si, va explotar com un tro fent bramar Salamandra a un. Medley potser massa llarg per al meu gust, ja que en realitat és tocar gairebé senceres Thunderstruck, Whole Lotta Rosie i Highway to Hell, però sens dubte és una carta ben jugada i on la gent es ve a dalt.
Després d'aquesta part de l'actuació, Pere va recriminar a la gent que cantés els temes propis de la banda com els de AC \ DC i va donar l'oportunitat de fer-ho amb "No nos van a parar". Després de la qual cosa van succeir dues coses: La primera és que va pujar a l'escenari Pau de Kill the Krait a acabar d'animar la festa; la segona és que molts dels molts nens presents a la sala, van pujar a l'escenari també. Festa final amb "Estrella del Rock".
Va succeir de tot al llarg del tema: Partir el públic en dues parts per corejar la tornada, duels de vocalistes, partir el públic entre homes i dones per donar la rèplica o el més sorprenent: el metall del futur de la mà d'un grapat de nens presents que van cantar a ple pulmó les tornades convertint al final en una gran festa apoteòsica i digna de fi de festa! Però no .... encara quedava Zenobia!
I llavors va entrar del tot la nit, que ja no era nit sinó que era festa i va saltar Zenobia a presentar la seva Supernova.
La formació actual, encara no havia tingut el plaer de veure-la. Tres vegades que he vist a Zenobia, tres canvis de formació, tres encerts, encara que siguin per causes majors.
El primer a saltar va ser el bateria Jivi que va rebre l'afecte del públic i és que el bateria ha sabut guanyar-se la gent visita després de visita i no només amb el seu bon fer amb les baquetes. El va seguir Hache que s'ha fet un lloc com a baixista de la banda, perquè ja no em sé imaginar a una altra persona en aquest paper i finalment va saltar el guitarra que s'ha quedat tot el pes de les 6 cordes sobre si i ho maneja de manera sobrada: Víctor d'Andrés, al qual hi havia ganes de veure en viu. En finalitzar una llarga i èpica introducció va sortir com un llamp al crit del públic Jorge Berceo, abillat amb una jaqueta que si més no havia de donar calor per iniciar les primeres lletres del tema que obria sobre la eixordadora base musical: "Mi alma es tempestad". Sorpresa per obrir!
4 membres, un so: un tro! Cada tema de la banda va sonar de manera apoteòsica i per això la gent es va lliurar des del primer moment. Zenobia ja és una marca que la gent aprecia i té ganes de cantar cada tema, sigui clàssic o el mèrit i el que demostra que la banda està de pujada encara, els nous, cantats i aclamats com els que més! I així van sonar "Borraré tu nombre" o el grandíssim tema "La fiebre del oro" ja inclòs en l'EP del passat estiu a manera d'aperitiu.
Jorge somreia i es portava al públic al seu terreny, Jivi i Hache gaudien repartint llenya mentre Víctor d'Andrés jugava la seva pròpia guerra i el seu propi xou. Cada persona té la seva història i la seva és per conèixer-la i descobrir-se davant aquest personatge, però independentment d'això, l'home és un showman i no deixa ni un minut de posar, d'elevar la seva guitarra, d'interactuar amb el públic i de xisclar com si fos el fan número 1 de cada tema: lliçó de com ser un guitarra d'directes pel que fa a actitud es refereix així com quant a so i execució. Així creix un grup i així donen ganes de tornar a repetir en un proper concert!
La veritat és que el grup té un repertori on es fa molt difícil triar i apostar pel nou deixant temes al tinter és una aposta arriscada però que sens dubte porta a la banda a consolidar-se, independentment que la gent demani clàssics. Aquesta aposta, Zenobia la té clara i no van faltar en cap moment un dels millors temes del grup que pertany al seu últim treball com "El sueño de un loco", "Supernova" o "Una de piratas", que van formar un bloc recent que va funcionar a la perfecció. No en va, és en el seu últim treball per a mi quan la banda ha arribat a consolidar-se com una de les grans del país i demostren que no són fruit d'un dia, d'un disc o d'un single estrella. Així doncs vaig cantar com el que més tots i cada un d'ells, que a més contenen grans lletres!
Però la banda té un passat ia més reeixit així que també va ser un moment important sentir "La Tempesta", amb un riff inicial que en lloc de desdoblar dues guitarres, càrrega Víctor amb tot el pes del tapping sent potser l'únic punt de tota la actuació on vaig trobar a faltar una segona guitarra. Potser Jorge podria agafar només per aquest punt i l'espectacle seria rodó ja! Més temes anteriors com la melòdica balada "Vuelve" o l'àcida "Lengua de Serpiente". Temps hi va haver per tot!
La gent va corejar com fa sempre la tornada de "Lo llevo en la sangre", cosa que com a opinió purament personal no entenc, perquè dista molt de ser dels millors temes de la banda, però s'ha convertit ja en clàssic que el públic ho demano a crits. Jordi, qui va estar pletòric tant en les veus com actuant de frontman, va aventurar que això seria el final de la nit i la gent va demanar més alhora que va agrair l'afecte!
Van sonar també al llarg de la nit i no necessàriament per aquest ordre, "Ícaro" i "La legión infernal" en què hi va haver moments de tot: crits de joia per Jivi, salutacions per a Víctor, aplaudiments per Hache i xiscles de fans entusiasmats per a Jorge i és que la banda compta les seves visites per triomfs.
Finalment després d'un petit bis, es van acomiadar amb el que podríem anomenar himne nacional de la banda: "Unidos por el metal", cantat també per alguns nens als que Jorge va oferir el micròfon i la sol·licitada "Lo llevo en la sangre" fent del xou de Zenobia que va ser d'una durada més que correcta, cosa massa curt per les ganes que hi havia!
La veritat és que el concert va ser millor que magnífic i la nit va ser in-crescendo i acabarà la una altra edició del Supernova Fest amb un èxit rotund de tots i cadascun dels músics que van trepitjar l'escenari al llarg de la vetllada!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!