Sylvania + Opera Magna - 20/06/2015 Rock City (Valencia)
Carretera i manta. Així va començar el concert de Sylvania i Opera Magna. Rumb al sud per l'autovia del Mediterrani per arribar a la Rock City a repetir l'esdeveniment del que tant vaig gaudir en el 2011.
Amb el temps justet vam aparèixer en la Rock City a l'hora d'obrir portes per poder mastegar un entrepà de llom amb formatge i agafar forces per al que se'ns s'acostava!
Va obrir la nit Sylvania, que ens presentava una renovada formació, en la que als meus ulls i orelles debutaven els samplers, la bateria de Sergio amb els seus guturals i la veu d'Alfonso.
Després de sonar la introducció del seu debut del 2011, van arrencar amb "Sal de tu Prisón". Primera presa de contacte amb el públic del debutant que encaixava perfectament en les seves veus, el so anterior de la banda.
A primera fila, Àngel, anterior vocalista, Sofia, anterior teclista i Eric, anterior guitarra rítmica donant suport al grup. Aquestes coses la veritat és que emocionen i demostren que la vida et porta per diferents camins, però no totes les ruptures han de ser morboses ni escabroses. Donar suport al que va ser un projecte comú tot saliéndote d'ell, és admirable i així ho va reconèixer la banda, esmentant a tots, fins i tot l'anterior bateria que no va poder assistir a l'estar a l'estranger.
Ràpida, veloç i amb la gent cantant, va seguir "La princesa prometida". La veritat és que la banda va sonar bé, amb una bateria aclaparadora a les mans i peus de Sergio, encara que no van ser tot el deseadamente audibles seus cors i guturals. D'altra banda, les parts melòdiques van sonar genials, però potser en els sols, es va trobar a faltar o bé la segona guitarra o bé es van fer patents alguns problemes tècnics amb el so del baix, que en circusntancias normals hauria d'agafar el protagonisme rítmic. En un parell d'ocasions, es va haver d'intervenir per solucionar aquests problemes, que com sempre es diu: "Són coses del directe" i succeeixen agradi o no.
Van avançar amb els clàssics de la banda com "Jugando a ser Dios" abans de regalar-nos una versió que comença a ser clàssica en el metall: "Hijo de la Luna" de Mecano, amb uns arranjaments foscos i un Alfonso deslligat mostrant la seva banyes a l'aire en cada agut i no hi ha pocs!
"Buscando un Camino" va mostrar que el baix d'Álvaro que ja tenia protagonisme en les composicions, passa a ser peça cabdal ja no només amb els arranjaments, sinó com a peça rítmica bàsica. Encaixant a la perfecció amb la potentíssima bateria de Sergio, la banda ens va regalar una segona versió inclosa en el seu últim EP: "Desátame 2.0" de Mónica Naranjo. Molt potent.
Arribem al final i la banda va haver de retallar alguna peça del setlist, així que va arribar el moment dels dos temes dels seus últim EP i que formaran part del seu nou llarga durada. Primer "Finis Templarii", amb la que van tenir algun petit problema tècnic amb el sampler i finalment l'últim gran hit dels valencians: "Transylvania".
La veritat és que per la meva sorpresa i fins i tot malgrat ser un tema recent, el públic que va portar de cap a la banda, va respondre a la perfecció cantant com si fos un clàssic del grup. M'agrada molt veure quan una banda genera un tema que connecta ràpidament amb la gent i és el cas del que dóna nom a l'últim llançament. Enganxós a més no poder!
La veritat és que donat els molts canvis que ha presentat el grup i la gran reestructuració que han hagut de dur a terme, promet molt aquesta formació tot i que encara li falta el rodatge que ja tenia encarat anteriorment. Concerts, taules, un nou disc i tindrem de nou a uns Sylvania al màxim. Ganes no els falten, ni a nosaltres de poder veure-ho!
Després d'un ràpid canvi i amb la sala ja a rebentar del tot, acalorada a mil graus que l'havia deixat Sylvania, després de la introducció instrumental van arrencar els magnes amb "El Último Caballero".
Van començar amb el públic al màxim des del primer moment. Vica, al meu costat i jo no vam poder reprimir l'emoció de veure en viu a la que en la nostra compartida opinió, és una de les més grans bandes, i no només a nivell nacional, tant pels seus treballs d'estudi, com per la perfecció de l'execució i posada en escena del seu directe. I així ho van demostrar minut a minut al llarg de tota la nit.
A remarcar? Els músics. Tots i cada un dels components d'Opera Magna són uns virtuosos i el posen en competició en el seu directe. La interpretació vocal que requereixen les seves composicions conviden a baixar alguna vuitena determinats trossos, però Jose Vicente Brosseta es creix i arriba registres impossibles clavant nota a nota.
Van seguir amb "La Herida" del seu últim treball "Del Amor y otros demonios Pt.I" i el frontman va demostrar a més, això mateix que és un frontman que sap llançar al públic dalt amb les seves poses, els seus gestos i les seves arengues. La gent reacciona com no pot ser d'altra manera duent a la banda a coll.
Pas per Poe amb "El corazón delator". Vaig riure per no plorar, completament fascinat amb el treball a la guitarra de FJ Nul·la. Una velocitat endimoniada en cada sweap picking, tapping, sol i amb una nitidesa de so impossible de concebre per un directe sense fallar una sola nota. Va tenir algun problema de so amb una de les etapes de la seva amplificador que es va cremar, però ho va solucionar ràpidament fent-ho imperceptible per als presents. Senzillament bocabadat presenciant el xou que ofereix el guitarrista.
Si es caracteritza per alguna cosa un bolo d'Opera Magna és per la seva intensitat i la velocitat. Velocitat que va estar molt alta i que no van deixar indiferent a ningú. Un dels grans artífexs d'això és el bateria Adrià Romero el qual no va dubtar a donar-li potència i velocitat al doble bombo, tocs progressius en determinats passatges i marcar cada compàs de la banda de manera mil·limètrica. Espectacular el treball completament compassat amb la ferocitat i la solvència que té Alejandro Penella a baix com es va veure tota la nit, i també en els temes següents: "El fuego de mi venganza" i "Edgar Allan Poe + Sueño en un sueño".
Una altra de les característiques de la banda és que practiquen un power simfònic i això seria impossible sense els teclats i cors de Ruben Casas, que com va demostrar tota la nit, és bàsic en el so dels valencians, així com del tècnic, part de la banda, Fernando Asensi.
Aquesta demostració va tenir un punt molt culminant en la balada "El retrato oval" que van interpretar ell i Jose Vicente a l'una, baixant les revolucions de la sala.
Potser d'una manera una mica més discreta passa el guitarra rítmica i compositor Enric Mompó. Peça vital en l'esquema de la banda, tant per les seves composicions com pel seu so, sempre solvent i amb els seus propis solos, riffs i entregat al màxim Mompó, ofereix el seu bon fer al servei de la banda per sobre del destaqui personal, que per seva qualitat demostra tema després tema. De fet, la guitarra rítmica d'Opera Magna podria ser concebuda pràcticament com la solista d'un altíssim nombre de bandes per la seva complexitat!
Tema instrumental amb protagonisme per JF Nul·la i salt de nou a pujar de velocitat amb "Después de ti". Aquest tema pertany a l'últim treball de la banda, potser és del que menys comercial, però és dels meus favorits. Aquest mediotiempo amb tints de potent balada, té clars tints progressius, acaben pujant fins a posar la pell de gallina, cosa que per descomptat va succeir en viu!
S'anava fent olor que el xou arribava al seu final amb "Oscuro amanecer", tema que la banda va confessar tenir poques oportunitats de posar en lliça. Així que vam tenir la sort de poder gaudir també d'aquesta altra petita joia que ens van regalar en el seu últim llançament. No puc més que comentar que aquest tema em fascina i que potser siguin fantasies meves (probablement) però en el sol veig un petit homenatge a la marxa imperial de Starwars i un altre a Symphony X. Què més es pot demanar?
"Por un corazón de Piedra" single del seu últim treball arribàvem a la primera pausa. Comentant amb Vica, primerenca en un bolo dels magnes, que era un dels millors concerts als quals havia assistit en la seva vida, i certament no han estat dos o tres. Coincideixo plenament. Un espectacle en tota regla, amb molts menys mitjans que altres grans bandes i com a mínim igualtat en el resultat. I em refereixo a que no porten pantalles, pirotècnia o altres mostres escèniques que els magnes supleixen amb la seva posada en escena i el seu so.
Vam finalitzar amb alguns clàssics com "El cuervo + El pozo y el péndulo", velocitat per reactivar el personal i "Tierras de Tormento" de la seva recentment reeditat primer treball.
El apoteosi final va arribar amb "Horizontes de Gloria". Cansament extrem que acumulàvem però podria haver durat a aquest nivell dos hores més el concert que la música dels valencians ens hagués continuat mantenint dalt com si d'algúna droga es tractés.
Resumint: Un porró de quilòmetres que van valer bé la pena davant d'un dels directes més devastadors que podem presenciar actualment al nostre territori, altament recomanable sigui quan i on sigui. No en va, un gran nombre de festivals nacionals s'han adonat d'això i els han sumat al seu cartell.
Llarga vida als valencians!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!