Tantrica + Caelus + Traxilium - 24/01/2015 Paberse Matao (Valencia)
Interessant nit la que se'ns s'acostava a València el passat dia 23, amb tres bandes agermanades de les tres ciutats provincials de la Comunitat Valenciana (Castelló, València i Alacant).
Això ens demostra que, tot i la depriment representació política (i com a conseqüència, econòmica) de la nostra comunitat, hi ha motius pels quals aquesta segueix mereixent la pena. Hi va haver un factor que potser determinés l'assistència de personal al concert, i va ser el fet que coincidís amb la presentació de disc d'Angelus Apatrida a la mateixa ciutat. Malgrat que els estils no eren els més semblants, és possible que aquesta coincidència limités una mica la massa de visitants, que encara amb aquestes, es va aconseguir una bona assistència.
Començaven els castellonencs tàntrica, que ens visitaven tot just tres mesos després de la seva última descàrrega al costat de Sylvania. Es nota que diversos dels assistents ja havien simpatitzat amb la banda des de llavors, ja que reconeixien als integrants i demostraven estar familiaritzats amb el seu estil. Van obrir amb "Uncertain Fate" i "Time for the revolution", aquest últim un dels temes més canyers de la banda i sens dubte un dels millors per obrir els directes. Va agradar especialment la seva tornada, molt en l'ona del "Vain Glory Opera" d'Edguy, amb el que la gent empast a la primera.
Van continuar amb "Forgotten World" i amb "Eternal Heaven", aquesta última una cançó crec que encara sense sortir a la llum, però que per descomptat té molt bona pinta i una gran secció musical amb un bon nombre d'intercanvis de solos de guitarra. Una de les coses que més em criden l'atenció d'aquesta banda, és que recorren en nombroses ocasions als puntejos de guitarra doblegats per terceres. Un recurs que harmònicament sempre és un encert i que tota banda de metall hauria d'utilitzar sempre en la seva instrumentació, ja que és un "marca de la casa" del gremi. En aquest cas, els guitarristes Javi i Maria demostraven una perfecta comunió compassada en la seva interpretació, sent Maria més recurrent en la funció rítmica i Javi encarregant-se de la major part de solos i melodies; on una vegada més cap ostentació de la seva gran habilitat a les sis cordes.
Van venir després "I feel your blood" i "Distant Earth", la primera començant amb una entrada progressiva que marcava una elaborada introducció, amb el baterista Jose marcant perfectament els temps. Cal no oblidar la gran tasca i responsabilitat de la seva tasca, ja que al tractar-se d'una banda que dispara els Synthes amb seqüències fa que aquesta hagi cenyir-se a la màxima perfecció temporal. En aquest tema més comptava amb un intermedi més tranquil on també es podia escoltar millor el suport del baixista Pau, que a més mostrava una bona posada en escena.
Van finalitzar amb el seu tema estrella, el que sembla ser tanca els seus concerts com tanca també el seu primer EP "Ancient New World": "False Messiah". Ho deixo per al final perquè mereix una menció especial la tasca del seu cantant Eloy, ja que no només vocalment garanteix una neteja i afinació molt depurada; sinó que la seva tasca com a frontman és com menys única, inigualable i productiva com ella sola. En la meva vida he vist un cantant escenificar cadascun dels sols o cadascuna de les notes que els seus músics efectuen, sabent orientar el protagonisme que ells mereixen en aquests moments, ia més fent una tasca interpretativa molt completa. Literalment, és com si fos un actor, i el millor de tot és que es mostra tal com és i d'aquí la qualitat de les seves actuacions i el sentiment adquirit.
Finalitzava doncs, l'actuació de tàntrica, amb el públic corejant les tornades de la seva última cançó, en part pel fet que és un tema que compta amb un feeling tan gran que de seguida tothom ho capta. Un bon show dels castellonencs que ens deixen amb una gran expectativa per al seu pròxim treball, que no queda lluny.
Passada una estona es pujaven a l'escenari els alacantins Traxilium. Una jove banda liderada per un vell conegut de l'escena metalera de la Comunitat: el cantant David Simarro, qui sembla haver començat amb el seu projecte definitiu, i per descomptat resultats està donant. La banda va obrir amb "La Nueva Era", curiosament un tema que encara no tenen gravat, però que sens dubte serà un dels més estimats. El públic s'anava apropant de nou a l'escenari després del descans, i va ser el torn de "En mi Tormento", tema que destaca pel seu pont central tranquil, amb guitarres arpegiades i on es va poder donar compte dels bons canvis de tempo que efectuava el bateria José Linares. Després d'aquesta bona obertura de xou, vi "La Herida", on vam poder apreciar de millor manera la tasca del baixista Ramon Valero. Al meu entendre, el component instrumentista amb més tècnica en la seva banda, que a més mereix un reconeixement especial pel fet que evadeixi en la línia del possible els acompanyaments a base tòniques i s'encarregui fins i tot d'emular algunes figures de guitarra.
La banda va prosseguir amb "Muerte y Gloria", que m'estranya que no sigui la cançó amb la que tanquin els directes, ja que de sobres és la més enganxosa de totes. Tant que fins i tot molta gent del públic cantava el seu potent tornada al so de "pon la mano en esta tierra", i això que la majoria era la primera vegada que els veia i escoltava. Això ens demostra que abans que res en la música, l'important és encertar amb les melodies i el seu feeling, cosa que aquesta jove banda sembla ser que té ben interioritzat. Van continuar amb Tu recuerdo", dedicada a un company de la banda que malauradament; ja no estava entre ells. Sens dubte la cançó més emotiva de la seva set list, no només per la temàtica ja descrita si no per la musicalitat que el caracteritza. Després va venir al meu entendre una altra de les seves millors cançons, "Pide Perdón". Destaca d'aquesta banda alacantina seu aire a Terra Santa, tant per algunes temàtiques com per la seva musicalitat, i això és una cosa que m'alegra; saber que hi ha bandes que continuen al peu del canó amb estils tan estimats pels metaleros més acèrrims.
A continuació va venir "Otra Realidad", el tema que tanca el seu primer EP, i "El Infierno ante mi", tema homònim del mateix. Aquest últim, el més canyero i que possiblement més recordés a Iron Maiden, per la seva intro de melodies de guitarra tan en la seva ona. Sens dubte les harmonies i l'intercanvi d'sols dels guitarristes Álvaro Rico i Jesús García (aquest últim recorrent al wah-wah en nombroses ocasions, la qual cosa li dóna molta personalitat a la banda), reforcen aquesta teoria. Destaca també la interpretació de David, que resolia amb brillantor la combinació de tons alts i parts raspades en la cançó, demostrant la seva polivalència vocal. La banda finalment tancava el show amb "Nuestro interior", un altre tema que tampoc podem escoltar de moment però que no fa més que posar-nos les dents llargues.
Molt bona la descàrrega dels alacantins Traxillium, que sens dubte s'han fet amb uns quants seguidors a València i que tenen moltes coses que oferir-nos, de manera que esperarem amb ganes el seu pròxim treball.
Passat un breu temps de descans en el que les bandes canviaven la seva backline, procedien a pujar a l'escenari els valencians Caelus, locals i caps de cartell en aquesta ocasió. Novament, com ja va passar en la seva última actuació al costat de Ravens Gate i Ankor, es convertien en la banda més canyera del cartell. Començaven el seu show amb "Into Despair", amb el públic ja en perfecta sintonia a mesura que es sentien els riffs, i suposant una entrada trencadora. Van seguir amb una cover i una vegada més, van ficar el dit a la llaga dels gustos d'un servidor per tocar el "Carry On" d'Angra, interpretat de manera magistral pels nois de Caelus i aplicant-li molta originalitat al veure aquest tema cantat amb veu femenina. Els segueixo tirant una mica a faltar els teclats, però novament repeteixo que tampoc els calen doncs saben com repartir-se la partitura perquè aquests passin desapercebuts.
Després va venir el torn de Blood Forest, un tema que encara no podem sentir enlloc excepte en els seus directes, catalogat per la pròpia banda com el més trallero, i davant una presentació semblant; es deixa poc lloc a la imaginació. El públic es enmarañaba a "headbandings" per compassar els poderosos riffs. Destaca el pes que cada vegada va adquirint la veu gutural del guitarrista Carlos Sinisterrra, i el protagonisme (que al meu gust sempre se li quedaria curt) que pren tant instrumental com vocalment. I és que no sempre hi ha bandes en les que trobem a un component que sense ser purament un cantant solista, adquireixi el concepte de "insubstituïble". I això que a més, va haver de lidiar amb el seu amplificador, que es va posar les botes de brunzits a partir de la segona meitat del concert.
A continuació, la banda va procedir amb la segona versió de la nit, en aquesta ocasió un bon tema de Trivium: "In Waves", amb una bona interpretació de la mateixa i on Carlos un cop més s'apuntava el mateix fent cors melòdics. Destaca també l'efectivitat als tambors del bateria Sergio Pineda, que s'ha convertit en els últims temps en un dels referents percussionistes del metall a la zona llevantina. I això és una cosa que es guanya per mèrits propis i per actuacions com aquesta, on es pot apreciar la canya desorbitada que proporciona a una banda i la depurada tècnica que té, sobretot en tempo. No tothom pot dir que és un referent en el seu instrument i el seu estil a la seva terra, i en el cas de Sergio han estat els altres els que s'ho han adjudicat, i merescudament. La nit s'anava escalfant i van sonar temes frescos i nous, demostrant que la banda promet i que la seva projecció estarà més no, molt curiosa. Va ser el torn de "Lacrimosa", tema amb reminiscències de Mozart i la música clàssica. Va destacar d'aquest concert que es tractava del primer d'Edgar Martínez, l'últim fitxatge de la banda i esperem que la solució definitiva a la vacant de baixista, que durant un temps havia estat el taló d'Aquil·les de la banda. No cal dir ni estendre en què Edgar encaixa perfectament amb la sintonia de la mateixa i que malgrat ser el seu segon concert amb Caelus, forma ja un eix considerable en l'engranatge rítimico de la banda.
S'acostava el final i els valencians semblaven posar la cirereta amb el seu tema estrella "Rising Flames", i motius per a això no els falta, ja que la seva tornada ja bé pot ser considerat com un dels més corejables en l'escena metalera valenciana. Es va veure la solvència vocal de la cantant Dalma, que tot s'ha de dir, ha millorat en la seva dialèctica i feeling amb el públic, almenys comparant amb la seva última descàrrega a València. Va assumir més d'una presentació de les cançons i se'l va veure més dinamisme i interactuació amb el respectable, compartint aquesta faceta amb Carlos, i donant un equilibri molt adequat a la banda en aquesta competència. Per no parlar que vocalment estar tot al seu lloc i que igual que Carlos, té gran culpa de la personalitat i el so de la seva banda. Després i curiosament com a tancament, va arribar la seva aclamada cover de la capçalera de "Joc de Trons". Com se'ns podia haver oblidat! Acompanyat dels "oooh" del públic, aquest memorable motiu va sonar amb el guitarrista Pau Romero a càrrec de la melodia principal, i completant un xou en el qual demostra que és la persona més indicada per ocupar el lloc de segon guitarrista, per la seva solvència a les (en aquest cas) set cordes i per empastar perfectament la sintonia amb Carlos.
Acabava doncs el xou dels caps de cartell Caelus, i amb ell, la nit de metall en tres estils semblants però diferents al mateix temps. Gran nit la que ens van oferir els tres representants de les províncies valencianes, als que novament rebrem amb els braços oberts i moltes ganes en les seves properes descàrregues.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!