Beast in Black - Berserker (2017)
 |
Melodic Power Metal
Nuclear Blast
2017
Temes
1. Beast in Black
2. Blind and Frozen
3. Blood of a Lion
4. Born Again
5. Zodd the Immortal
6. The Fifth Angel
7. Crazy, Mad, Insane
8. Hell for All Eternity
9. Eternal Fire
10. Go to Hell
11. End of the World
12. Ghost in the Rain
Formació
Guitarra i Veu: Anton Kabanen
Veu: Yannis Papadopoulos
Guitarra: Kasperi Heikkinen
Baix: Mate Molnar
Bateria: Sami Hänninen
Crítica
Seguirem amb la llista d'imprescindibles pendents del 2017 i no es pot entendre l'últim trimestre sense el llançament via Nuclear Blast d'aquest debut anomenat Berserker (prové d'un animi Manga japonès) de la banda internacional però d'origen finlandès anomenada Beast in Black .
La banda neix ja pegant fort, fent de teloners de Nightwish abans fins i tot de tenir res gravat, i és que els membres de la banda atresoren ja una experiència, especialment el guitarra, líder i fundador, Anton Kabanen, artífex dels tres primers discos de Battle Beast. (Gest de complicitat en el nom)
El mateix Anton entra en Wisdom on recluta també al baixista Mat Molnar i al costat del Kasperi Heikkinen (UDO), Sami Hänninen i amb el grec Yannis Papadopoulos al capdavant, completen una formació prou solvent per llançar un debut en gran via Nuclear Blast i girar amb Rhapsody en el que serà la presentació en societat de la banda.
I de què estem parlant? Doncs d'una barreja impressionant de melodia, velocitat, feresa amb força electrònica que configura un producte molt comercial dins de l'estil power, però amb una qualitat que aconsegueix que no sigui unes cançons que entrin fàcil i ja està ... no. Estem parlant del que considero el millor llançament mundial (o almenys topfive) d'aquest 2017, perquè uneix massa coses i totes bé aconseguides!
Anem a això: obrim amb un tema presentació que pren el nom de la banda, un primer crit "Berserker!" i musicalment un doble bombo molt potent que ens deixa unes guitarres molt melòdiques i una tornada altament enganxós. Característica vital la veu de Yannis, aguda amb totes les forces, però amb un bon esquinçat i una càrrega de potència bastant important. El mateix Anton s'encarrega de segones veus i de donar la rèplica en ocasions.
Ens evoca moltíssim als francesos Heavenly, concretament en els seus tres primers àlbums, amb una veu molt semblant a la de Ben Sotto i una èpica i un tractament de la bateria molt semblant: Power metall bestial a tota metxa, però sabent combinar amb altres elements que no converteixin a la llarga els temes en pesats. Millor sort van merèixer els francesos sense dubte, almenys a nivell de reconeixement internacional!
El segon tema, va ser la carta de presentació que va enganxar a tots aquells que hem caigut en les seves xarxes: Pots veure sobre aquestes línies el videoclip de "Blind and Frozen".
Parlem d'aconseguir una fórmula molt comercial, amb una melodia electrònica que deriva en riff. Protagonisme del baix de Mate, per recloure tota la banda en una tornada molt brillant i potent. Enganxós, d'acords bàsics, però adornat amb bona electrònica, cors èpics i una potència enlluernadora: Si sembla tan fàcil, per què no ho aconsegueix tothom? Doncs perquè no és fàcil!
Un cop ens enganxa d'una manera o altra el tema anterior i arribem a l'escolta de l'àlbum, podem veure que no tot el que habita fa servir la mateixa fórmula. "Blood of a Lion" és molt més èpica, jugant amb molt de tacte i encert amb les intensitats. La bateria de Sami és potent, però alhora treballada i juga un paper crucial en el so de la banda.
Un altre element clau el joc que fa Yannis amb les veus, alternant falset, amb veu neta més terrenal, jugar gran part de la partida allà dalt en els aguts, de vegades nets, en moltes altres amb esquinçats ... i si hi afegim el co -protagonismo vocal que ofereix per jugar Anton, ja tenim una combinació guanyadora.
L'electrònica usada sembla fins i tot abusiva ... però en realitat, per a les composicions de la banda i veient el resultat final, no puc fer res més que llevar-me el barret. Part de les melodies enganxoses, són l'electrònica que planeja per sobre de la guitarra com mostra l'orígen de "Born Again".
Ritmes amagats que poden semblar fins i tot disc dels 70, però conjuntat amb una base molt metall del S.XXI, fan que el resultat final sigui senzillament espectacular.
A més tenim varietat, ja que si volem ritmes més de l'estil, per entendre'ns Judes Priest del Painkiller o Primal Fear, tenim a "Zodd the Immortal" per tenir variants dins del power metall que practica la banda.
He de reconèixer que per molts motius, el inici de l'últim trimestre va ser molt dolent per a mi a nivell personal i hi va haver una petita temporadeta que aborrecí la música. No tenia ganes de escoltar-la, i quan això passa, i això es converteix en obligació, malament anem ... un cop d'ull ràpid a les xarxes socials i escoltes de poc minutatge per treure ràpid qualsevol cosa que sonés ... però de sobte .. .Ens trobem amb Beast in Black i no fa més que pegar-te 1 golpetazo al cap despertándote de la ximpleria i posant-se les piles.
Per què aconsegueix aquest efecte? Doncs pel que ja hem comentat: No és necessària molta atenció, ni moltes escoltes perquè els temes entrin. No cal estar concentrat per començar a seguir el ritme. I sobretot tenen un efecte "ballable" espectacular. "The Fifth Angel" té un tall abans del canvi de to, que et converteix en una mena de ballarí ... o de Banging head ... o del que sigui, però et mou, el tema et mou!
Alguna cosa deu tenir de rebutjable la feina, no? Doncs la veritat és que si fos principis dels noranta i escrivís jo està crítica, sens dubte, perquè jo era molt fan d'aquest epígraf del Imaginations From the Other Side de Blind Guardian en què anunciaven que no s'havien fet servir teclats en el disc . Molt aplaudit per mi. Però he evolucionat. Jo i la música. La música i el metall. I incloure un altre tipus de sons, un altre tipus de ritmes, no fan res més que enriquir el producte final i intentar evolucionar-se als temps actuals. És metall. Sí. Però del Segle XXI i com a tal sona.
Així que quan comença "Crazy, Mad, Insane" i tenim no només la part electrònica dels teclats, sinó un tractament de percussions i uns ritmes que podrien ser una disco dels 70 d'aquestes que parodien a Aterra com Puguis, no pots fer més que obrir la boca, moure't, ballar i flipar amb el tros de tema de metall que es marca la banda. Abstenir-se, per descomptat haters amants únicament del true metall. Doncs Amaranthe es queden a les beceroles.
Arribem a la part final de l'àlbum, que lluny de caure, gairebé que és la meva preferida. Un tema una mica més clàssic del que no és que sigui dolent, sinó que és menys innovador com és "Hell for All Eternity". Insisteixo, boníssim.
No podem comentar "Eternal Fire" sense parlar d'Europe. És clar gest de complicitat estructural a "The Final Countdown", però amb un so actual. Que ningú pensi en còpia ... parlo de picada d'ullet pel que fa a l'estructura i per descomptat amb un so que no té res a veure amb un dels èxits més comercials que ha donat la història del metall.
I seguim per la perfecció amb "Go to Hell". So càlid el de les guitarres en tot el disc que no deixa de ser una de les parts de l'èxit collit. Vam pujar d'intensitat incrementalment per arribar a un final on el cap explota amb el doble bombo. Bons sols també: Sense complicacions excessives, al servei del tema, deixant virtuosismes al marge i combinant el treball d'Anton amb el de Kasperi a la perfecció. Impecable!
La durada del disc, lluny de ser garrepa és generosa, i com la durada dels temes no és en absolut excessiva, permet donar cabuda a un bon grapat de composicions. Així que encara tenim "End of the World". Frase d'electrònica a un ritme pausat que canvia per convertir-se en metall més potent i ràpid. Enganxós abans fins i tot que les veus actuïn, crec que podem estar parlant d'himnes, en tota regla, d'aquells de cantar en viu els riffs per part del públic!
Sincerament em fa ràbia no poder assistir a l'espectacle que dóna pròximament la banda, però em consol amb que no són caps de cartell, cosa que sens dubte faran en un futur proper si segueixen a aquest ritme compositiu.
Finalitzen amb "Ghost in the Rain". És estrany, però tanquen el rodó amb la balada del disc. Una bonica balada heavy, que no té despedicio, encara que tampoc destaca espcialmente dins del gènere. Potser és més adequat dir una altra preciosa balada de metall que pot engrossir una impressionant llista de temes lents que hauries de tenir per als teus moments més dolços i emotius.
Finalment comentar que la portada és obra de la col·laboració d'Anton amb Roman Ismailov, encarregats de les il·lustracions originals de Battle Beast, no volent comparar, sinó posar en situació l'orígen d'aquest super grup.
Tanquem doncs la crítica amb poc més a dir. Open Mind. Listen to the music. Enjoy, and dance !!!!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!