Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

72 Seasons

Thrash Metal
Blackened Recordings
2023

Temes

1. 72 Seasons
2. Shadows Follow
3. Screaming Suicide
4. Sleepwalk My Life Away
5. You Must Burn!
6. Lux Æterna
7. Crown of Barbed Wire
8. Chasing Light
9. If Darkness Had a Son
10. Too Far Gone?
11. Room of Mirrors
12. Inamorata

Formació

Guitarra i Veu: James Hetfield
Guitarra: Kirk Hammet
Bateria: Lars Ulrich
Baix: Robert Trujillo

Després d'una dilatadíssima carrera, James Hetfield i companyia han tret un nou disc, i esmento James el primer, perquè sembla aquest un disc molt personal. Si fem una primera escolta ens crida l'atenció, no només la música, sinó unes lletres que estan plenes de primera persona: de la lluita de Hetfield amb les dependències… Sembla que torna a estar net i al màxim per rockejar 'all night' i fer 'party every day', però sense excessos malsans.

I quin sentit té aquest nou disc de la banda americana? Quin sentit té que una banda, que, més que un simple grup de música, és una marca registrada amb marxandatge a mansalva tregui un nou disc? Doncs a la meva manera de veure les coses, el mer fet de fer música i, em sembla també, la reivindicació que tenim MetallicA per a estona.

Però és que… jo sóc més dels primers discos. Doncs aquest 72 Seasons t'agradarà. Doncs jo més dels últims… Doncs t'agradarà també! És aquest nou disc de MetallicA un treball que engloba i representa, al meu entendre, tota la trajectòria de la banda. Amb temes que posseeixen riffs frenètics molt a l'estil Kill’Em all, altres més pesats com si del Black Album es tractés i altres herbes més a la manera del que ens tenien acostumats en els últims discos.

Sense voler entrar en una anàlisi detallada tema a tema (penso que aquestes línies serveixen com a entrant, per 'fer gana' i que el lector escolti i jutgi per si mateix), sí que vull donar certes pinzellades. Aquest 72 Seasons és un àlbum que s'inspira en els primers MetallicA, encara que no són aquells joves amb presses, sinó uns músics madurs que saben pausar els temes, sense treure'n contundència. Trobem el que esperàvem des de fa discos (i amb això no vull dir, com molts, que MetallicA es va acabar als noranta), allò que va caracteritzar la banda: un James Hetfield cantant amb sentiment, des de dins, esquinçant vers a vers; un Kirk Hammet poderós, amb uns sols on deixa anar el seu mestratge, la seva rapidesa i aquest wah-wah tan característic; un Robert Trujillo categòric a les quatre cordes, seguint els ritmes sòlids (aquestes bateries tan MetallicA) de Lars Ulrich.

Aquest 72 Seasons és un molt bon disc, a prova de detractors, però amb, per a mi, una única pega: en molts moments m'he sentit com “Mmmmmm, això ja ho havia sentit abans”. Si la banda californiana ens tenia acostumats a discos completament diferents entre si, on anaven evolucionant com a músics, aquest 72 Seasons, malgrat les seves excel·lències, em sembla una mica 'disc-fórmula'. És a dir. Un disc de MetallicA que s'ha compost pensant a MetallicA, a les grans cançons de la banda i aquells ritmes trepidants que els han fet únics. Alguna cosa on el fan reconeixerà el producte i en sortirà encantat. Encara que això no demerita gens ni el disc, ni la banda. Sense cap dubte serà aquest un dels discos de l'any, amb apassionats defensors i amb molts detractors, però, innegablement, és un disc que proclama els quatre vents que tenim MetallicA per a una bona estona.

Jordy Stanley
25/04/2023

Arxiu de
novetats