Unisonic - Unisonic (2012)
 |
Melodic Power Metal
earMUSIC
2012
Temes
1. Unisonic 03:27
2. Souls Alive 05:15
3. Never Too Late 04:29
4. I've Tried 04:55
5. Star Rider 04:19
6. Never Change Me 03:44
7. Renegade 04:38
8. My Sanctuary 04:17
9. King for a Day 04:10
10. We Rise 04:40
11. No One Ever Sees Me 06:16
Formació
Veus: Michael Kiske
Guitarra: Kai Hansen
Guitarra: Mandy Meyer
Baix: Dennis Ward
Bateria: Kosta Zafiriou
Crítica
Fa uns mesos, la banda alemanya Unisoinc va demanar la col · laboració per uns shows en directe de l'ex-vocalista de Helloween, qui en el seu dia va renegar completament del metall en haver sentit defraudat.
Michael Kiske havia fet selectes col · laboracions en projectes "honestos", però sempre en estudi. Finalment li va picar el cuquet del directe, va tornar a pujar a un escenari i ja ha estat un no-parar. Les sensacions van tornar i va tornar a sentir la necessitat de sentir la calor del públic.
Així va ser com es va convertir en vocalista de la banda. Per a això i al quedar vacant un lloc a la guitarra, no va dubtar ni un moment a proposar al seu gran amic i excel · lent parella musical, Kai Hansen.
Aquesta combinació de músics ens van regalar fa més de 20 anys, dues joies musicals com són les dues parts dels "Keeper of the Seven Keys". Però seves col · laboracions no van parar aquí, cantant Kiske un tema del "Land of the Free" de Gamma Ray i tocant Hansen en el seu primer àlbum en solitari "Instant Clarity".
Però deixem de parlar del passat i anem al que ens ocupa. La formació d'aquesta superbanda, la completen Mandy Meyer a les guitarres al costat de Kai Hansen, Dennis Ward al baix i el grec Kosta Zaririou a la bateria; ex-membres de Pink Cream 69, Àsia o Place Vendome, com el propi Kiske.
Si algú espera trobar un nou Keeper, hauria de recordar que som al segle XXI i que el so ha evolucionat, així com els propis músics i el gust de la gent.
Qui esperi escoltar Helloween, hauria de recordar que es tracta d'un disc de Unisonic, banda amb certa trajectòria i hauria de poder escoltar el disc des de zero. Sense pre-concepcions. Només així, podrem parlar de la música d'aquests nois, ja veterans, perquè ens hem d'enganyar.
El disc s'obre amb un tema de nom homònim al disc, que és el mateix que el de la banda. Trobem a un grup molt guitarrer que no practica power metall, ni el power alemany que podríem dir que col · inventar. Es tracta de metall més clàssic, més lent.
La veu de Kiske no ha perdut per res, ni força, ni timbre i segueix sent la característica reconeixible que va catapultar a la fama.Así aquest primer single, de tallar més tradicional, ens deixa amb ganes de seguir desgranant el disc. Repeteixo una vegada més, que no es tracta d'Helloween però el mestre alemany, Kai Hansen, li dóna un toc de lluentor característica, per exemple en el tapping inicial desdoblat de "Souls Alive", que és un tema que pot recordar més a la darrera etapa de Kiske en Helloween, bé en el "Pink Bubbles go Ape" o fins i tot al "Chamaleon" però sense la part més orquestral, només en la melodia vocal, que és enganxosa i de fàcil escolta.
Estic fent una crítica com a mi no m'agrada, que és comparant el treball amb altres publicacions. Concretament "Never too Batega" pot tenir compositivament un aire de guitarra més festiu que ens porta a viatjar amb la ment als primers Gamma Ray, aquells del "Heading for Tomorrow", molt més divertits i amb melodies més "de gresca". I això es manté en un tema, potser una mica més intimista per part de Kiske en la forma de cantar, com "I'veu Tried", que definiria potser, com un metall més "per a tots els públics".
El disc mostra diversitat compositiva i "Star Rider" és una mostra d'això, sent un mig temps més lent, i potser difícil d'entrar, però que dóna pas al single "Never Change Em". També mig temps, suau, però amb una tornada molt enganxós i no només vocalment, sinó sobretot musicalment. Una vegada més em ve al cap el concepte "Apte per a tots les orelles".
Es noten influències, és clar, de Pink Cream 69, perquè en definitiva, tot queda a casa i "Renegade" és una mostra d'això. Molta guitarra, amb una distorsió bastant suau i que permet imprimir la força suficient, però sense passar-se.
També hi ha un punt rocker que segur aixecarà crítiques entre alguns fans del metall, com es pot sentir a "My Sanctuary", però també té frases musicals que inevitablement recorden Gamma Ray.
El disc va arribant a la seva fi, i per descomptat no amb un tema ràpid, ni amb duresa, ni de greu afinació. Temes de metall més clàssic, d'aquell que es podia cridar R'n'R i sobretot de fàcil escolta com "King for a day", on es diferencien clarament als cors, les veus de Kai Hansen.
I després de "We Rise", el disc posa el punt i final amb "No One Ever sees me". Balada que fa vessar el disc, que no podem dir que sigui dolent, ni molt menys.
En definitiva, bon debut d'aquests alemanys doncs no oblidem que es tracta d'això, i que ens deixa amb el bon gust de boca de poder tornar a veure a Kiske en una banda de metall i més si és al costat del inseparable Kai, i amb la intriga de veure si aquest retorn al món "fosc" tindrà una continuació una mica més canyera o si bé es queda en aquest punt que arriba a un espectre més ampli de públic.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!