Inmoonere - Un Dia Perfecte Per Morir (2013)
 |
Metal
Autoproducido
2013
Temes
01. Diguem qui sóc
02. Fes-me Terra
03. Tan Sols Criatures
04. Respira el Present
05. Si ho vols deixar estar
06. Ens fumem les hores
07. Fugint del Món
08. Negre o Blanc
09. Ella
10. Un dia perfecte per morir
11. De cop i volta
Formació
Veus: Dani Luaces
Guitarra: Mario Tapias
Guitarra: Jose Ramón
Baix: David Valero
Teclats: Damià Bonet
Bateria: Pedro Gutiérrez
Crítica
Hem sentit el llarga durada d’aquesta banda després d’haver-los vist actuar en directe i val a dir, que reprodueixen en directe perfectament el que han plasmat a l’estudi, i que el que vam veure en directe ens va agradar molt. Per tant, ens ha agradat molt la inmortalització dels seus temes en aquest debut discogràfic dels nois de Reus i rodalies.
El so de la banda, és un so potent que va a mig camí entre el heavy clàssic, progressiu i algun tema més potent i ràpid a camí del power i altres etiquetes que tan mal fan a vegades, doncs la banda sona amb impremta pròpia.
Una de les característiques principals del so d’aquests nois, és la veu de Dani Luaces, aguda, amb un timbre propi i característic que li dona versatilitat a l’hora d’interpretar cadascun dels temes.
Així amb un so de guitarra que dona pas a bateria i baix s’obre aquesta composició de llarga durada que ràpidament arrenca en el cos principal el tema “Digue’m qui sóc”. Un so contundent, on la bateria a les mans de Pedro Gutiérrez, té alt un protagonisme especialment el seu doble bombo que marca ritme propi, jugant amb velocitats variades, versàtils i dinàmiques, i no “canya monòtona”. El tema, fosc, recolzat en ritmes menors i melancòlics, conté matisos progressius enlloc de la tornada combinat amb frases melòdiques que podrien recordar també de retruc als Maiden.
La segona pista del disc, també és una peça fosca; doncs no és una casualitat, i conté també arranjaments de teclats a les mans del jove Damià Bonet, coprotagonistes arreu. Com tota la composició, no es tracten de pistes planes amb unes estrofes i una tornada; sinó que juguen amb diverses frases, canvis de to i parts més instrumentals i melòdiques. Així a “Fes-me Terra”, no és que sonia Iron Maiden, però hi ha parts que ho recorden compositivament molt, girant dràsticament i caminant cap a altres sons més allunyats i agressius; gran mèrit, aconseguit en gran part també per el baix de David Valera.
La banda no ha inventat res, però malgrat això, fa moltes coses, ben combinades i amb molt de gust, aconseguint que l’oient s’encisi amb el que està sentint. La tercera pista comença amb una introducció lenta també per part de tots els membres amb un petit riff de guitarra lent que dona pas al cos del tema en si “Tan sols Criatures”; un dels temes que mes m’han agradat. Composicions amb moltes voltes, donen peu a que algunes parts de cada tema no tinguin res a veure amb d’altres. Així després de la tornada, un blast beat de bateria i uns riffs de guitarra i baix fan canviar totalment el gènere apropant-nos musicalment a metall més extrem, gir que donen en més d’una ocasió.
Un altre exemple de la versatilitat musical de la banda, no només al llarg del disc, sinó en cadascú dels temes és a “Respira el present”; tema difícil de catalogar, entre el metall més extrem, el heavy melòdic, i el power clàssic, això si, amb la veu de Dani, sempre aguda i afinant el punt adequat, no entenguem que fa guturals!
La inmortalització d’aquest conjunt de temes, dona peu també a una trista balada o mig temps lent més aviat. Curiosament i malgrat la tristor que desprèn per la resignació d’una relació acabada unilateralment, amb les estrofes en acords majors i la tornada en menors; una característica que m’ha sorprès, doncs no és una relació entesa dins dels estàndards.
“Ens fumem les hores”, amb un inici de piano, acompanyat per unes notes de guitarra (recordem que a les mans de Jose Ramon i de Mario Tapias), comença aquest tema, un cop més amb mil variants que passen des d’un inici a mode de balada, encenedor a la ma acompanyant el cant de Dani, a un riff que accelera el tema, donant pas a una tornada amb acords dissonants, donant originalitat a la part compositiva, que com dèiem, sense inventar res de nou, sona diferent i molt interessant, com també succeeix a “Fugint del Mon”.
Un dels temes que portaran força al directe serà “Negre o Blanc”, amb molts girs de nou, i aixecant al oient de la cadira, que cal dir aleshores en un directe!
El disc, d’una durada més que acceptable propera a l’hora de música s’apropa al seu ocàs amb “Ella”, tema de més de set minuts que per variar consta de mil girs essent el més progressiu i fosc de l’àlbum en quant a composició i en quant a so; podent donar protagonisme a cadascú dels membres de la banda, oferint la seva qualitat. És un altre dels temes forts del disc, on cal destacar un cop més a Dani amb una veu realment privilegiada.
Donant nom al disc, pràcticament posa fi en aquest “Un dia perfecte per morir”, deixant molt clar amb el títol i acompanyant al so, que no es tracta un disc festiu, sinó una feina molt sentida i treballada.
La darrera pista, és molt sentida i parla d’una marxa inesperada, una mort estimada, d’un cap de família, en aquesta balada, on en el directe presenten com un homenatge, doncs tothom ha perdut algun cop un ésser estimat, i quina millor manera de rendir homenatge que amb una balada en piano i veu, a mode de cloenda trista però emotiva.
En definitiva, debut discogràfic amb una proposta clara d’aquests joves tarragonins que sense inventar res de nou, han aconseguit un debut molt fàcil de sentir, de gran qualitat i d’alt nivell compositiu, recomanable entenguis el català o no!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!