Arise - Aquareum (2015)
 |
Modern Melodic Metal
Autoproducido
2015
Temes
1 Busca en tu interior
2 Equilibrio
3 Grito al viento
4 Aquareum
5 Falsas promesas
6 Espiral
7 El infierno de los soñadores
8 Argos
9 Recuérdame
Formació
Guitarra: Albert Agulles
Guitarra: Rafa Esplugues
Baix: Javi Aller
Bateria: Carlos guardado
Veus: Estefania Aledo
Crítica
Arise, banda establerta a la província d'Alacant, ens va obrir les ganes d'escoltar el seu segon treball després de l'excel·lent publicació del seu debut "7 Mundos".
Així doncs després d'uns vídeos promocionals finalment va arribar a les nostres mans "Aquareum", una excel·lent barreja de potent metall melòdic ple de contrastos i aires molt moderns.
Arise caracteritza les seves composicions i el seu so per la seva força i contundència tant de base rítmica, com de guitarres, la seva melodia vocal femenina i dolça versus la esquinçada gutural, ambdues obra d'Estefanía i per no tancar-se a nous sons, estils o barreges amb sintetitzadors i electrònica; i el més important, unir tot això d'una manera elegant i enganxosa, sense tancar-se a res.
Així ells mateix defineixen aquest àlbum com una metàfora. Parafraseándoles: "Igual que l'ésser humà no podria viure sense aigua tampoc podríem fer-ho nosaltres sense música ja que per a nosaltres la música és necessària per viure".
Així doncs després d'una petita introducció instrumental arrenca "Busca en tu interior". Les guitarres d'Albert i Rafa sonen contundents i amb una afinació molt molt greu. El so és senzillament impecable destacant cada instrument, des dels riffs de guitarra, fins al doble bombo que juga incessant amb diferents tempos, emfatitzant en cada moment requerit a les mans i peus de Carlos. Com a detall associat al bon so, valgui dir que Aquareum ha estat gravat i mesclat per Rafa Esplugues en On tracks (Pego, Alacant) i masteritzat per Sergio Peiró en SP Estudi (Reial de gandia, València).
Definir l'estil de la banda és altament complicat, ja que com veiem en "Equilibrio" tenim riffs i enganxades que musicalment ens acosten al nu metall o fins i tot picades d'ullet metalcore. D'altra banda, Estafanía disposa d'un timbre de veu dolça però amb cos i contrasta deliciosament amb la força; força que ella mateixa s'encarrega d'aprofundir amb guturals puntuals molt característics que freguen el estripat greu. No són temes ràpids en general, però si amb molta força i duresa.
"Grito al Viento" és el tercer tall de nou, on una vegada més les guitarres són altament protagonistes però deixant el seu espai al baix de Javier el qual acompanya a la secció rítmica alhora que vola lliure en altres ocasions arrodonint la composició.
Parts amb percussió electrònica o arranjaments de l'estil, omplen i perfeccionen cada tall. Sobre aquestes línies pots veure el videoclip amb què la banda va presentar el treball de homònim nom: "Aquareum", on podem trobar una mostra del que hem comentat i veure que darrere de l'agressivitat de les guitarres, també hi ha arranjaments nets que demostren la riquesa compositiva que envolta cada pista.
Foscor i sobretot malenconia són dos dels principals sentiments que destil·la l'àlbum, que personalment m'ha agradat molt donada la meva afinitat per la foscor musical, arribant a fregar fins i tot el lament la gola d'Estefania en més d'una ocasió. "Espiral" és una bona mostra d'això, deixant un espai per al lluïment de la bateria, així com amb interessants riffs.
"El infierno de los soñadores" és un altre tema, on la part instrumental torna a pegar-se amb molt d'estil amb la melodia vocal, qui acaba xocant amb si mateixa en aquests contrastos tan variats, on la pesadesa de les guitarres amb riffs molt marcats, finalment desemboca en una tornada més descansat rítmicament parlant i molt cridaner.
Arribem al final amb "Argos". El disc és un llançament molt rodó i molt ben encaixat on cada tema sembla la continuació del següent, sense grans xocs, fent amena i contínua l'escolta; bo, excepte a Argos on arrenquen des del minut zero ja a ple pulmó estripat fins que baixa el ritme invertint l'estructura d'agressivitat atur de nou desembocar en un gran tornada.
Per finalitzar un dels meus temes favorits: "Recuérdame". Guitarres amb afany de protagonisme i més de sis minuts per donar cabuda a una àmplia amalgama de sensacions on el que més em crida l'atenció és la veu d'Estefania qui acaba en diverses ocasions una frase finalitzant una mateixa paraula que inicia en gutural amb veu neta oa l'inrevés. Molt especial, com a molt especial és la combinació de saxòfon aconseguint una vegada més una terra de contrastos que poden signar com del "estil Arise".
Un llançament que desborda qualitat, cantat en llengua castellana i que té cabuda en la discografia de qualsevol amant del metall sigui quina sigui la seva subgènere favorit.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!