Green Nomad - II (2022)
 |
Metal / Rock
Autoproducido
2022
Temes
1. Away
2. Beyond the time
3. Dust in the wind
4. Banshee
5. Dark nomad
6. The picture
7. Valley of the moon
8. The call (of Cthulhu)
9. Purple Hands
Formació
Veus i guitarra rítmica: Serj la Noche
Guitarra solista: Jose L. Sande
Baix: Miguel Mori
Bateria: Edu Paye
Violí: Alma Seroussi
Crítica
Després d'un primer més que acceptable treball titulat "I" dels Valencians Green Nomad al qual van batejar el seu estil com a "Viel Rock", em trobo amb la no simple tasca d'intentar plasmar amb les meves paraules el precedent "II" que significa un salt qualitatiu que, a través d'un viatge de sentiments on la malenconia i la ràbia o impotència són protagonistes, donen resultat a aquest excel·lent treball. Cal destacar el canvi de la Zanfona pel violí, detall que per mi és més que encertat.
El grup està format per Serj la Nit a la veu i guitarra rítmica, Jose L. Sande a la guitarra solista, al baix Miguel Mori, als pegats Edu Paye i finalment i no menys important (al contrari) al Violí Alma Seroussi . El conjunt, com he indicat abans, van batejar el seu estil com a "Viel Rock", però he de concretar que es mouen entre el Rock alternatiu i el metall Gòtic, llegiu grups com Paradise Lost o els primers Anathema per fer una lleugera idea però barrejat amb el metall modern i una mica de post-grunge creant així un retaule d'estils dins del rock. Sense més dilacions ens endinsem en un viatge de clarobscurs melòdicament parlant:
El disc comença amb "Away", un brunzit que crea la guitarra del que aviat es distingeix un ostinato de guitarra que dibuixa el que seria la base principal del tema, encara que amb detalls, ja que estem davant d'un tema "complex" pels seus canvis de ritme. Crida immediatament l'atenció la producció corpulenta de les guitarres on la bateria i el baix tenen un protagonisme aclaparador a l'estil de Black Sabbath. Després de dues estrofes i la tornada fosca amb la veu de Serj La Nit a l'estil rock alternatiu amb matisos aguts i algun esquinçat, entra una part per a mi molt Maidenesca amb el cavalqueig de guitarres que tant agrada als fans de Maiden. El tema acaba amb el mateix dibuix i un final "calmat".
"Beyond the time" és un tema on el violí brilla per la seva bellesa malenconiós amb una intro preciosa que vira amb la resta dels instruments cap a una melodia típica del metall gòtic.
Un dibuix de guitarra que recorda de nou el metall dels 80 ens porta a la tornada angoixada però melòdica en què Serj la nit interpreta de forma magistral. L'estructura es repeteix, però de manera més accelerada fins a la desembocadura d'un tema excel·lent.
"Dust in the wind" per tots coneguda per ser tema bandera dels progressius Kansas, és interpretada amb un rentat de cara arribant a ser pròpia del grup (el que anomenem en tota regla una versió). Aquesta comença amb un arpegi Maidenesco a l'estil darreres composicions amb la melodia pròpia del tema i la veu de Sergio amb tristesa i ràbia. Sobtadament seguint l'estructura de la cançó sorprenentment declina un estil punk que posteriorment es converteix en un reagge i que torna al punk rock tot això respectant la melodia de la cançó, convertint-se en una de les joies del rodó.
"Bashee" és per a mi, potser una de les millors cançons del disc, que amb un riff rabiós ens dóna pas a un tema que alterna el gòtic amb el metall alternatiu (estil Alter bridge) amb una part intermèdia que té el violí com a protagonista mentre les guitarres corpulentes, baix ben marcat i bateria aclaparadora dibuixen el mateix riff. Aquest acaba de manera explosiva amb un agut de Sergio molt destacable. És una cançó idònia per als directes.
"Dark Nomad" amb intro grunge que segueix l'estructura típica d'aquells grups com Soungarden o Nirvana ens transporta a l'època dels 90 amb l'excepció de la inclusió del violí com a marca de la casa.
La balada del disc, titulada “The picture”, preciosa per cert, ens recorda a les millors parts dels “Unforgiven” de Metallica sense res a envejar a aquestes. Un altre dels temes destacables del disc i un Serj de la nit superb, recolzat pels musicazos amb una interpretació solemne i càlida.
Arribem a la recta final amb un tema "folkie" però portat al terreny lúgubre dels Nomades, titulat "Valley of the Moon", un mid tempo agradable i molt cuidat en la seva estructura on destacaria la melodia principal del violí i el només de guitarra amb un sentiment que travessa l´ànima.
I el milloret se'l deixen per al final amb The call (of Chtulu) d'aroma a The Cult o els primers Herois del Silenci guardant les distàncies. Una canió fosca, Hard rockera i metalera al mateix temps i una tornada memorable. El només de guitarra digne dels mateixos The Cult i una part més calmada i preciosa de violí.
I per culmen "Purple hands" és un tema idoni per als directes amb el bombo marcant a negres, un dibuix heavy de guitarra que acaba sent el tema més marxós i heavy del disc amb un sol de guitarra amb bendings que t'eleva al "Valhala" ". Cal destacar aquest riff matxac molt groovie que la converteix en un tema clar i concís.
El disc, amb temàtica a les obres de H.P. Lovecraft a les seves lletres, va ser gravat i barrejat a "Novostudios" per Facundo Novo
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!