Unleash the Archers - Apex (2017)
 |
Power / Death Metal
Napalm Records
2017
Temes
1. Awakening 07:17
2. Shadow Guide 03:56
3. The Matriarch 04:02
4. Cleanse the Bloodlines 05:54
5. The Coward's Way 05:05
6. False Walls 08:05
7. Ten Thousand Against One 05:37
8. Earth and Ashes 06:35
9. Call Me Immortal 05:46
10. Apex 08:20
Formació
Veu: Brittney Slayes
Guitarra: Grant Truesdell
Guitarra: Andrew Saunders
Baix: Nikko Whitworth
Bateria: Scott Buchanan
Crítica
Com és habitual en tractar d'aquesta banda he d'anunciar que la meva objectivitat es em pot haver caigut pel camí. Des que vaig descobrir el seu segon treball amb el vídeo de "General Of The Dark Army", que segueix estant en el meu top 10, m'he declarat fan de Unleash The Archers. De nou una altra banda canadenca que sobresurt sobre la resta, i sobretot sobre el nivell de les bandes power dels noranta, que per molt que intenten seguir al peu del canó, no aconsegueixen, al meu parer estar a l'altura dels seus grans moments. Això fa que noves bandes amb sang nova i amb ganes se'ls mengin amb patates, com és el cas de Gloryhammer i Unleash The Archers, per exemple. Una altra cosa, és que com patim tant de banditis granditis segueixen en un segon pla.
Escopit tot l'anterior, anem amb aquest nou lliurament de Unleash The Archers, Apex. Ja la portada és una mica desil·lusionant. desil·lusionant i avorrida. Anem que és més una portada per a un grup Flok / viking / death / black que per a ells. Per fortuna, és l'únic negatiu d'aquest gran disc.
Els que realment conegueu els inicis d'aquests canadencs, des dels seus inicis, només segueixen la incombustible i una de les vocalistes més en forma actualment, Brittney Slayes i el bateria Scott Buchanan. Recentment han canviat de guitarres i això potser expliqui en part el canvi que han anat patint amb els anys. Els seus dos primers treballs emanaven una enorme essència power i especialment el segon començava el que més em va atreure d'ells, aquesta capacitat de barrejar petits gestos de complicitat death, thrash i fins i tot subtils centelleigs més foscos. Sobretot jugant amb les veus i guturals en els cors. Però clar ... on apareix la mà d'una discogràfica, no tot ha de ser bo i el seu tercer treball es va veure una mica forçat, com ficat amb calçador. Era un bon disc, però Time Stand Still no tenia aquesta frescor inicial.
Per sort per a tots aquest quart treball dels canadencs ha recuperat això que trobava a faltar i no és una bona feina, sinó que tornen a reclamar el qualificatiu de gran disc. Apex ens porta 10 talls que sumen just una hora de power en vena amb tints foscos sense arribar a ficar-se en terrenys pantanosos del death, però si, amb aquest toc fosc mitjà viking, mig pagà que sempre va tenir Unleash The Archers. A més Brittney no està tan forçada com en el seu anterior disc en el qual estava sempre al límit de la zona d'aguts i és en aquesta zona de confort on treu tota la seva potència i força, en definitiva torna a estar enorme en les veus.
El disc arrenca amb "Awakening", un tema que porta en el seu inici la into de rigor que salta a trossos per la percussió de Scott i les guitarres de grant i Andrew. Un tall veloç sense entrar en els extrems del power del plàstic anterior. Un més que correcte arrencada amb una tornada freso i ple de força que ja et fa pensar sobre els canvis que se'ns vénen a sobre. Un tall intens que en les primeres escoltes pot enganyar, però guarda l'essència de la banda. Amb "Shadow Guide" ja es posa la cosa més seriosa, tints més thrasheros es deixen insinuar, més força i mala llet, a més d'aquests cors i arranjaments guturals que tant m'agraden a la banda, però segueixen sense deixar veure el millor d'aquest disc. I és que al contrari del que fan la majoria de bandes, que gasten la millor munició en els dos primers talls, Unleash The Archers, només han deixat entreveure detalls del que realment poden fer. Detalls, d'altra banda, que moltes bandes ja voldrien.
"The Matriarch" ja posa les coses al seu lloc, no en va és del millor del disc i les guitarres ja comences a fer composicions de les seves i no es limiten a fer soroll ràpid. Un cop de peu a tota la cara és la que ens donen amb aquest tercer tall, afilat i potent com marca de la casa ... aquesta percussió segueix imparable. "Cleans The Bloodline" és el tall triat com a primer single i videoclip de l'àlbum i encara a dia d'avui em segueix fent dubtar. Sí, es tracta d'un bon tema, però no esperava que un tall així fos el capdavanter del nou treball. És un tall molt pagà, ple de ràbia i foscor continguda. Realment em va sorprendre un tall així. Un cop escoltat mil i una vegades, no deixa de partir-clatell a cops de cap.
"The Coward 's Way" obre les portes del costat més fosc de Unleash The Archers, una arrencada típic, veloç, però sense passar-se acaba en el tall més pesat i fosc del disc. Benvinguts de tornada al powerdeath !! A la meitat del disc ens arriba una de les peces més llargues, vuit minuts de "False Walls", tema més calmat i melòdic, no tot anava a ser revolucionat, no està gens malament, però no és un tema comercial en absolut. "Ten Thousand Against One" torna a portar de tornada la contundència i cabeceos a dojo. Un altre dels meus temes preferits, potent, dur i amb bones línies vocals.
Apex entra en la seva part final amb "Earth And Ashes" amb un dels temes més fluixos del disc, també on Andrew, guitrarra es deixa escoltar amb la veu neta. Bé, un tema de farciment sobre deu, assumible, no? "Call Em Immortal" torna a la càrrega amb un tema més directe i melòdic, un mig temps accelerat de nou ple de l'arpa que ens té acostumats la banda.
El disc tanca amb el tema que dóna títol al disc, el tema sense dubte més complex. Un tema ple de canvis que senzillament és genial.
Unleash The Archers sembla que ho tenen tot de cara, per fi una gran discogràfica, Napalm Records, de nou un gran disc i ara de gira pel vell continent. Què més es pot demanar?
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!