Bridge to Nowhere - Divine Tragedy (2022)
 |
Progressive / Death Metal
Autoproducido
2022
Temes
1. The Dark Forest
INFERNO
2. Descent
3. Into the Hell
4. The Devil’s Jaws
PURGATORIO
5. Regret
6. Seven
7. Rivers of Paradise
PARADISO
8. Ascent
9. Walking on the Stars
10. Light
Formació
Veu: Ana Rochas
Guitarra: César L. Pazos
Guitarra: Matías Sosa
Baix: Txutxi
Bateria: Alberto Solaz (Tortu)
Crítica
La banda madrilenya Bridge to Nowhere tornen amb el segon treball d'estudi. Un àlbum conceptual dedicat a “La divina comèdia”. Obra per antonomàsia del poeta italià Dante Alighieri. Sota el títol de Divine Tragedy, els madrilenys ens trenen un àlbum complex a través de tres etapes, tres protagonistes i tres interpretacions diferents anomenades Inferno, Purgatorio i Paradiso, igual que en l'obra a què rendeixen tribut. Un àlbum per sobre de la mitjana, de so complex i lletres elaborades.
L'atmosfèrica intro “The Dark Forest”, obre aquests passatges foscos, cadascuna d'una durada similar construint una obra de gran intensitat. Després de la intro escoltem Descent, un tema que combina l'anglès i l'italià en una perfecta combinació a través d'un tema que musicalment beu del Metalcore. Unes guitarres intenses i plenes de ràbia ens conviden a baixar als inferns del disc. El segueix “Into the Hell”, on seguint amb el camí obert a la cançó anterior. La ràbia i les bases rítmiques eixordadores caracteritzen el so d'aquesta banda. El quart tall d'aquest treball es titula The Devil's Jaw on les influències del Thrash Metal s'acosten al Power Metal europeu en un so salvatge, tancant així aquesta primera part de la trilogia que compon el disc. Brutal!
Creuant el purgatori, escoltem l'agressiva Regret, cinquè tall d'aquest àlbum i moment indiscutible per a la potència i la velocitat. Un treballa instrumental indiscutible, una banda en plena forma mostrant-nos una feina de gran qualitat. El segueix “Seven”, cançó on la banda presumeix de control tècnic. Com he dit anteriorment, la banda es troba en un perfecte estat de gràcia, i això es reflecteix en composicions com aquesta on la presència instrumental és equilibrada. El solo de guitarra demostra la passió que posen al que fan. Amb Rivers of Paradise, escoltem una cançó densa i extensa amb arranjaments simfònics capaços de construir una atmosfera pròpia fins arribar al so propi de la banda, marcat per la intensitat heretada del Thrash Metall de la vella escola.
Creuant al Paradís, el primer que notem és com la influència dels teclats absorbeixen completament el so d'aquest darrer tram de l'àlbum. Això s'accentua en cançons com “Ascent”, un tema fortament influenciat pel Power Metall i el Metall Simfònic. És una cançó que sembla no encaixar del tot al disc, però, per mi, ha estat un dels millors moments de tot aquest treball discogràfic. El segueix Walking on the Stars una cançó molt melòdica i enganxosa, de ritme intens. Una d'aquelles cançons que et queden gravades a la memòria des de la primera escolta. La base rítmica és sòlida i sobre ella, les guitarres i els teclats ens mostren unes harmonies complexes.
Seguint la mateixa estela, escoltem “Light”, tema encarregat de tancar aquest àlbum. Novament una cançó melòdica plena d'arranjaments orquestrals. En aquesta ocasió, les harmonies vocals, de tints operístics, són les encarregades de centrar tot el protagonisme al llarg d'una cançó de complexa composició.
Bridge to Nowhere ens porta amb Divine Tragedy, el seu segon treball d'estudi, un treball complex que navega entre el Thrash Metall, el POwer Metall i Metall Sinfonico sense que res desentoni. Una proposta arriscada, homenatjar La divina comèdia de Dante Alighieri, sempre és una empresa arriscada on la banda surt clarament victoriosa. Desitjant veure'ls en directe. Un disc molt recomanable.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!