Iron Maiden - Senjetsu (2021)
 |
Heavy Metal
Sanctuary Records
2021
Temes
Senjutsu
Stratego
The Writing on the Wall
Lost in a Lost World
Days of Future Past
The Time Machine
Darkest Hour
Death of the Celts
The Parchment
Hell on Earth
Formació
Veus: Bruce Dickinson
Baix: Steve Harris
Guitarra: Adrian Smith
Guitarra: Dave Murray
Guitarra: Janick Gers
Bateria: Nicko McBrain
Crítica
Després de diverses escoltes i encara prematur exposaré la meva opinió sobre el nou rodó de la Donzella de Ferro.
Em poso en context per entendre la nova obra i és que aquest disc és la majoria de Steve Harris per això començo pels orígens, quan al celebèrrim The Number of the beast s'escoltava aquella meravella anomenada Hallowed be thy name, després ell Piece of mind acabava amb To tame a land (dedicada a la novel·la Dune), però va ser al Powerslave quan es va destapar mostrant al públic l'epiquisima The Rime of the ancient mariner (el més proper al que fan avui dia) i després va venir Alexander the great que va ser un pas més i la més progressiva d'aquella època al costat de Seventh son of a Seventh son (el cim). I des de llavors Iron Maiden no van posar fre.
Si analitzem Senjutsu podem apreciar picades d'ullet a discos com el Brave New World, Somewhere in Time, Seventh són of a Seventh són, el millor de The final frontier, the factor X i el seu penúltim disc The Book of souls, és a dir, han volgut donar al disc un ambient misteriós i ple de matisos amb alguna novetat.
El disc obre amb el tema títol que ja em sorprèn quan escolto tambors de guerra, un riff matxacón, una tornada èpica, i la veu de Dickinson com un instrument més, i encara que li sobren diversos minuts serveix com a intro al que ve sent aquest tema de benvinguda, acomoda't i presta atenció.
El single Stratego és un tema pur Maiden vella escola, encara que amb algun adorn actual i del que he de dir que feia temps no treien un tema tan genuïnament Maiden.
The writting on the wall és una altra sorpresa i encara que va ser single, la dupla Dickinson i Smith només poden fer aquest tema original amb inici Country i posteriorment més hard rocker amb un dels millors solos d'Adrian, preciós!
Lost in a lost world és la primera cançó llarga de Harris en solitari que perfectament hagués estat del X Factor si no fos per aquesta intro ambiental que em recorda vagament Pink Floyd, la resta és un canvi de melodies i un riff familiar, encara que a el meu gust li sobren uns quants minuts, tot i així m'ha semblat molt bo i dels meus preferits.
Days of Future Past és un altre tema de Dickinson i Smith amb una intro a l'estil Somewhere in time que es torna més hard rockera i heavy, que també podria haver estat d'aquell disc. Un tema curt, directe, però amb algun canvi de ritme.
The time machine és obra de Harris i Gers, amb una intro tranquil·la amb Bruce recitant, virant cap a un tema potent amb bon ritme i familiar al The X Factor sense faltar-ne el cavalqueig propi i melodies made in Harris. Un tema dinàmic i molt ben fet al meu gust.
El segon disc comença amb la que per mi és la millor balada, mig temps de Bruce i Smith i una altra de les meves favorites del disc.
A partir d?aquí i la recta final amb protagonisme de Steve Harris amb tres obres que no baixen dels 10 minuts cadascuna, i la veritat no entenc com ha estat capaç de crear tanta i tan bona música.
The Death of the Celts és la primera i recorda molt The Clansman de desenvolupament extens però no la considero millor que aquesta.
I ara ve com majestuós per a mi que són The Parchment i Hell on Earth.
La primera recorda aquella Alexander the great i The Nomad del Brave New World, intermedi preciós i un final heavy cavalcant marca de la casa com feia temps no escoltava (quina pujada).
I per rematar la feina Harris ens regala l'hímnica Hell on Earth perfecta per al directe i per a mi una de les millors cançons. Recorda molt aquella meravella que va ser When The Wild Winds Blow però millorada, amb una tornada molt coreable i melodies Maiden per gaudir, també hi ha cavalqueig, i no hi ha millor manera que acabar un disc de forma més èpica que aquesta.
Li poso un 8 alt i considero que és molt superior al seu anterior disc i adverteixo que no és un disc fàcil però quan t'embolica a la seva aura ja no et deixa anar, almenys a mi no. No en gaudia tant un disc en anys. I que consti que això és només la meva humil opinió!
Tampoc em penaria que acabessin amb aquest disc deixant el llistó ben alt, però em dóna a mi que tenim Maiden per a una estona més.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!