Amadeüs - Black Jack (2012)
 |
Metal
Santo Grial
2012
Temes
1- Prólogo: Mea Culpa
2.- Multiverso
3.- Tres Milagros
4.- Al Diablo
5.- Cabello de Angel
6.- Juliet
7.- Vulnerables
8.- Por todos los Santos
9.- El barco de Papel
10.- Epílogo
Formació
Veus: Israel Ramos
Guitarres: Ruben Lanuza
Guitarres: Alberto Roman
Baix: Jared Camps
Bateria: Alberto Linares
Teclats: Miquel Garcia
Crítica
Blackjack. Molt de temps d'espera per a tornar a escoltar un nou disc d'Amadeüs, després d'un fantàstic debut, "Caminos del alma". Ja haviem escoltat algun avançament per internet, oferit per la banda i fins i tot un tema en directe ja fa temps: "Juliet".
La primera impressió al caure a les meves mans va ser una presentación amb ilustracions que ja havien mostrat a la web del grup. Un cuidat i treballat llibret que ilustra una història conceptual amb un fil argumental molt marcat, basat en la Divina Comédia de Dante i presentat mitjançant narració al començar a la pista de "Intro". Malgrat seguir una trama argumental, els temas es belluguen amb soltura per separat.
Un crouper de blackjack, Duncan Fiorello, perd la vida a mans d'un jugador. El seu àngel de la guarda, Paris, el retorna a la vida i el concedeix tres miracles. El primer, és tornar a la vida a una misteriosa noia anomenada Juliet...
...i així arrenca un disc, primera part es pot intuir, d'una saga i del qual destaquem la sensació de breuetat que ens deixa, però també les seves composicions treballadíssimes, complexes i a la vegada enganxadisses. Difícil combinació al més pur estil Amadeüs.
Així arrenca "Multiverso", un tema del qual ja havien penjat algun avançament a internet i amb el que ja estàvem una mica familiritzats.
El podeu sentir sobre aquestes línies.
El segueix "Tres Milagros", un dels dos temes en els que intervé la col·laboració estrella de Nacho Ruiz, actualment a Santelmo, on curiosament es fon en una conjuntació perfecte amb la veu protagonista de la banda, la d'Israel.
El so d'Amadeüs recorda al dels ya extints Avalanch en la seva darrera época, molt treballat, amb unes línies melódiques molt característiques fugint d'un so planer de quintes de guitarra, essent aquestes molt treballades i amb un protagonisme molt important de la veu del ja esmentat Israel Ramos. Una greu afinació combinada amb una gran técnica a les mans de Ruben Lanuza, guitarrista original de la banda i d'Alberto Roman, donen peu a "El Diablo".
Podem distingir clarament al llarg de tota la grabació la feina de Jared Camps al baix, obtenint així la base rítmica de la banda juntament a la bateria de Alberto Linares.
"Cabello de Ángel" conté una part molt melódica, amb gran protagonisme dels teclats de Miquel Garcia. Un tema que combina versets amb un caire progressiu més lent, que donen pas una melódica i enganxadissa tornada, que té tots els números per fer les delícies del públic en els directes de la banda.
El disc va avançant amb la ja coneguda "Juliet", brillant tema on la part vocal d'Israel és senzillament brillant, oferint una gran varietat de registres en el que sembla que és un tema vàlid per ser estrella en un directe, fàcilment corejable, com a mínim a prior.
"Vulnerables", amb un començament més rocker, dona pas a riffs més oscurs, arrencant el senyor Ramos a les veus amb una part més tranquila d'un recarregat tema dels que es poden desgranar matissos nous al llarg de moltes escoltes, però sense perdre la frescor ni enganxar-se en eternes i complicades floritures progressives. Seguint un estil que la banda va deixant clar com a segell propi al llarg de tot el àlbum. Fins i tot ens sorprenen amb un solo amb fons de jazz i dona molt de color al disc!
Probablement sigui aquest, el meu tema preferit del disc, però per a gustos, colors.
A "Por todos los Santos" adquireix una relevància molt més important la veu del ex-Perfect Smile, Nacho Ruiz, deixant constància de la química i que la alternància fan guanyar molt al conjunt de la cançó.
Amadeüs comença a definir-se en aquest disc per tenir un so menys power, molt més progressiu i fins i tot rocker en ocasions, però sense deixar de mostrar una sensació de duressa i una greu afinació de les guitarres que li donen un contrast al so, que personalment m'ha agradat molt.
"El Barco de Papel", és el darrer tema com a tal, seguint la línea ja marcada i deixantnos amb moltes ganes de la presentació en directe, així com d'una segona part de la història.
El disc tanca amb una pista instrumental, com ja van fer a "Caminos del Alma", interpretat per un quartet de corda i que incorpora motius de tres dels temes que intervenen al disc, donant per tancat el retorn d'aquesta banda vallesana i esperant no haver d'esperar tant per a conéixer notícies sobre ells, la seva gira i futures noves entregues, bé sigui d'aquesta història de jugadors, venjances, morts i amors, com si decideixen deleitar-nos amb un àlbum d'un altre tall.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!