Gloryhammer - Space 1992: Rise of the Chaos Wizards (2015)
 |
Symphonic Power Metal
Napalm Records
2015
Temes
1. Infernus ad Astra 01:24
2. Rise of the Chaos Wizards 03:57
3. Legend of the Astral Hammer 05:13
4. Goblin King of the Darkstorm Galaxy 03:38
5. The Hollywood Hootsman 03:54
6. Victorious Eagle Warfare 04:59
7. Questlords of Inverness, Ride to the Galactic Fortress! 05:22
8. Universe on Fire 04:06
9. Heroes (of Dundee) 05:49
10. Apocalypse 1992 09:53
Formació
Veu: Thomas Winkler
Guitarra: Paul Templing
Baix: James Cartwright
Bateria: Ben Turk
Teclats: Christopher Bowes
Crítica
Ja fa dos anys que Gloryhammer sorprèn a propis i estranys amb el seu primer disc "Tales from the Kingdom of Fife" avalats per Christopher Bowes, ànima de Alestorm. Dos anys més tard, 2015, i tenim la seva segona obra "Space 1992: Rise of the Chaos Wizards", i de nou ens cau a sobre una allau de power metal extrem.
Extrem per diverses raons, la primera perquè es tracta d'una banda que uneix el power més sobrecarregat i èpic de l'última fase d'aquells en què el power dominava tots els racons de l'univers metalero amb el metall més ràpid i rude del metall alemany. Possiblement la banda perfecta per tot fan assedegat de power i també aparells aquells que avorreixen l'estil, perquè és la banda ideal per ficar-se i usa de blanc per als seus crítiques, sigui com sigui, és la banda perfecta.
Per als que no hagin escoltat mai a Gloryhammer, imagino que estaríeu en un món paral·lel durant aquests dos últims anys, es pot començar tirant un ull a la imatge de la banda que mostra perfectament la seva temàtica, una barreja entre fantasia i ciència ficció, un món que ha passat de l'edat mitjana fantàstic al futur més tecnològic, cavallers d'armadures futures, del més pur estil Iron Man, mags, bàrbars abillats de pells plantats en un futur còsmic. El que podríem descriure com filar encara més prim dins del power de cavallers de brillant armadura i més llarga espasa cavalcant sobre corsers alats i escupefuegos. Si no es tracta d'una banda seriosa musicalment parlant, a simple vista es podria confondre amb una banda paròdia ... encara que escoltant-los, de vegades també em passa pel cap afirmar ... és la barreja extrema que dóna tanta força a Gloryhammer.
Musicalment trobem un disc que de nou sorprèn per la seva versatilitat, cada tema té una dominant diferent que fa que no es tracti d'un disc lineal i potencialment avorrit, tot el contrari, això té el seu vessant més arriscada, que pot semblar una mica caòtic per moments , com a "Universe On Fire", que al més pur estil Gamma Ray, s'endinsen en ritmes gairebé electrònics fregant el disc power, enriqueix? val, però arriscat és una estona llarga. D'altra banda és un gran disc de ritmes ràpids i elèctrics amb riffs de vertigen i melodia a dojo, un orgasme power en tota regla.
El disc arrenca amb la intro de rigor, "Infernus Ad Astra", minut i mig d'arrencada altisonant i èpic instrumental, un disc així sense una intro ... no seria propi de Gloryhammer! La cosa s'escalfa amb el primer tema, "Rise Of The Chaos Wizards". Tot just quatre minuts de power veloç i enèrgic d'aquest que tens en ment quan penses en els bons anys del power europeu. Guitarres rampants i frenètiques, amb una rítmica accelerada i plens de veus enganxoses. Un orgasme power en tota regla perfecte per denucarte d'un moment a l'altre mentre esperes la tornada amb el puny en alt.
"Legend Of The Astral Hammer" ... entens ara per què dic que freguen l'auto paròdia? Val que passi que l'època fantàstica hagi topat amb la cinencia ficció més èpica, però ... un Martell Llegendari? WTF! Això és Gloryhammer! Un sense sentit genial i divertit, rient-se del propi estil i fent-ho de la millor manera possible, amb uns temes que estan entre el millor compost en els útimos anys. Aquest tall perd part de la seva velocitat inicial, però guanya en el seu costat èpic / simfònic, és un tall molt Rhaphsoy, fanfàrria i cors al poder.
Amb "Goblin King Of The Darksotrm Galaxy" ... ¿Goblins galàctics? Torna el happy power entremesclat amb l'èpica italiana, un tema més veloç, amb més força i unes línies vocals molt addictives, que es nodreixen d'uns teclats i cors gairebé solemnes ... un altre dels grans temes del disc. El power alemany requereix el seu espai en aquesta allau d'influències i diversitat que hi ha dins de Space 1992, "The Hollywood Hootsman", un rotllo molt Gamma Ray o Hammer Fall, sobretot aquests últims dels bons temps, per Tutatis ... no els d'ara bffff .... 'power metall guerrer de puny en alt!
"Victorious Eagle Warfare" deixa entrar les primeres pinzellades electròniques en els teclats, dóna el pego per la temàtica del disc, tot i que sempre recel d'aquestes incursions modernes. Malgrat aquest prejudici personal, s'amaga tot un gran tema, que si bé no crida l'atenció al principi, després d'unes escoltes, el tema es superposa a la resta i la seva força acaba fent que el cantes amb més ràbia i fervor que els altres, encara sent a priori més enganxosos. "Questlords of Inverness, Ride to the Galactic Fortress!" és el següent tall, reconec que he fet copy paste per posar el seu títol ... dit això, el disc segueix amb la tònica de l'anterior, teclats intensos i molt predominants sobre uns riffs ràpids i Rompecuellos, al límit del que és tolerable teclísticamente parlant. Però 100% gloryhammer. M'encanta el timbre de Thomas Winkler, és perfecte sense entrar en aguts impossibles ni greus que no vénen al cas en aquest estil. Detall a remarcar, els cors de la part central del disc ... tremend, com el punteig que els segueix ... detalls, sí, però detalls que em fan embogir.
Com si fossin els grans Gamma Ray, amb "Universe Of Fire" s'endinsen en un disc power divertit que fa moure les cames sense control mentre escric aquestes línies. "Heroes" encara la recta final ... un tema molt poc lineal i cru, molt alemany, arpa sobre els teclats, sempre presents. La part més crua del disc, però de vegades aquests teclats aquí em sobren ... això sí, la tornada, de nou amb magnificència.
El disc toca la seva fi amb "Apocalypse 1992" de 9 minuts 40 segons! Gairebé una petita obra a part, intro pròpia de més de 2 minuts ... plena de canvis de ritme, finalitzen el disc amb una obra magna, que no avorreix, però això sí, trenca amb la tònica del disc. ¿Per bé? No diré que per bé, però no per a mal. Abunden els moments al Edguy amb aquesta èpica melòdica que tant els caracteritza. Gran tema, això sí, per la seva complexitat compositiva i canvis d'estil.
En la seva edició de luxe, hi ha un segon CD simfònic i coral, una raresa digna de ser escoltada.
I amb això, sí, sí que s'han superat respcto al seu primer treball. Gloryhammer són dignes d'encapçalar qualsevol cartell a tot Europa, una altra cosa és que hagin de venir de teloners, però com ha succeït a Barcelona, darrere de Stratovarius? Doncs ... la pasta és la pasta i clar que Stratovarius tira de nostàlgia, però no deixa de ser un gran que intenta ressorgir, mentre que Gloryhammer és tot el contrari, sang nova, només dos discos i una energia compositiva que malbarata imaginació i qualitat a dojo. Després no ens queixem de veure sempre als mateixos en els grans escenaris i ja siguin locals o forans, escoltem més i més bandes.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!