SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise

Suscríbete aquí!


Kabrönes + Dragonfly + Jaleo Auditorio Julio Iglesias (Benidorm)

Prehistoric War Cult + Bloodsoaked Necrovoid + Opositor + Trollcave Sala Los Trecers (Sant Adrià del Besós)

Heavy Pettin Silikona (Madrid)

Alestorm + Saurom + Stratovarius + Rata Blanca + Wind Rose + Tyr + Equilibrium + El Reno Renardo + Kalmah + Ars Amandi + Eihwar + Linkoln Park + Oceans Ate Alaska + Brian Downey + Evil Invaders Zona polideportiva (Villena)

The Slavers + Motörhits + Black Torth Grin Salamandra (L'Hospitalet (Bcn))

Mind Driller - The Void (2024)

Mind Driller - The Void
Mind Driller logo
España

The Void

Industrial Metal
Art Gates Records
2024


Temes

1. Armour
2. The Fallout
3. A.I.
4. Happy Hunting
5. Insanity
6. Bangladesh
7. Believers
8. Tic-Tac
9. End Of The World
10. Game Over

Formació

Veu: V Stone
Veu: Daniel N.Q.
Veu: Estefanía Aledo
Guitarra i programació: Javix
Baix: Pharaoh
Bateria: Reimon

Crítica

No em sento gaire autoritzat per escriure sobre aquest disc ni sobre aquest gènere però em sembla tan bo que em veig en l'obligació de compartir-lo, ja que poques vegades em desperta tant, un tipus de música, que a més no tinc el cervell acostumat a escoltar .

Vaig conèixer Mind Driller fa molts anys amb el llançament de Zirkus, però mai em va acabar de cridar l'atenció malgrat que ho vaig intentar perquè l'altra banda de la vocalista, Estefania, anomenada Arise, m'agradava molt. Però mai no he estat amant del metall industrial, no conec gairebé cap tema de Rammstein i ni tan sols sé si estic agafant bé els referents, esmentant els alemanys.

Tot i això, sempre he anat fent una escolta a cada disc que han anat traient després de Zirkus, com Involution el 2019, el curiós inBolution un any més tard i ara aquest que ens ocupa: The Void.

Doncs no sé si és que ha canviat la banda (crec sincerament, que no) o si és que al meu cap hi ha hagut algun cable que estava fent mala connexió i finalment ha fet contacte (o al revés), però des que vaig escoltar els primers temes de The Void, el meu cap va explotar. És cert, que personalment he seguit una evolució personal potent, des d'aquell xaval al qual no li agradava ni tan sols que aparegués un teclat en un disc, i que va anar obrint la ment amb el power nòrdic on competien teclats amb guitarres, fins i tot a instrumentacions amb la aparició de Rhapsody i, després d'això, elements progressius més moderns amb Perfect Smile o amb Amaranthe la inclusió d'una electrònica més ballable i més “comercial”. Aquesta evolució m'ha portat al punt que des del moment del 2024, The Void és dels discos que més he sentit i s'ha convertit en una necessitat a l'hora de realitzar, per exemple, algun tipus d'exercici físic.

Les primeres notes del disc, corresponen al primer tema, “Armour”, amb un teclat tipus piano despertant la curiositat auditiva, però ràpidament donen pas a una conversió del so amb aquests elements més electrònics que he comentat i que desemboquen en aquesta combinació que és la que m'ha captivat amb l'aparició de la potentíssima bateria de Reimon i les guitarres afiladíssimes, greus i amb un protagonisme vital de Javix, que també s'ocupa de l'electrònica.

Una de les principals característiques de la banda, són les tres veus, o més aviat de les tres persones que s'encarreguen de les veus, ja que n'hi ha més de tres tipus: La veu més melòdica de V Stone, que també s'encarrega de les parts més versades, la veu melòdica i dolça d'Estefania, que també ofereix un gutural esquinçat amb molta ruptura i molt característic i el gutural més greu per part de Daniel N.Q.
Múltiples canvis de ritme, elevada duresa per part de la bateria de Reimon ben compassat pel baix pesadíssim de Pharaoh i trencaments de coll continus, que porten a moviment assegurat.

The Fallout és un tema que comença suau, melòdic i mitjançant un crescendo intens acaba desembocant en un ritmaz tremend i uns guturals foscos. Un disc que des del primer moment, tenint en compte els contrastos entre melodia i duresa, té moltíssim ritme i no et deixa mantenir el cos aturat.

“A.I.”, també parteix una base programada intensa i és un tema que li confereix un protagonisme gran a la veu d'Estefania, tant en el vessant més melòdic com en la versió més agressiva. Una versatilitat realment potent i que la banda sap explotar a les seves composicions.

Cada tema, amb la participació dels diferents actors vocals, donen més protagonisme a un o altre, i això en viu els conferirà un dinamisme molt vistós, i és que en viu, sí que m'ha agradat la banda sempre que els havia vist , ja que ofereixen un xou molt complet, no únicament musical, sinó també visual. Aquest element és un segell que la banda sempre intenta oferir, amb una imatge associada a cada disc i un detall detallat d'elements molt més enllà del musical.

M'agradaria destacar algun tema, però la veritat és que no m'atreveixo del tot, ja que m'han agradat pràcticament íntegrament; “Happy Hunting” n'és una bona mostra, afegint als ritmes pesants que té i que ja hem vist en altres estils, acompanyant la bateria al ritme d'una guitarra pesada, en aquesta ocasió també els elements d'electrònica. La veritat és que m'ha semblat bestial!

“Insanity” arrenca amb un parell de crits punyents i uns sintetitzadors que desemboquen després d'un breakdown en un tema bestial on és impossible estar quiet. Múltiples breakdowns i una altra un contrast especial amb la veu més melòdica d'Estefania, que també té destacat protagonisme a “Bangla Desh” encara malgrat el trencament gutural present de manera contínua de Dani i un V Stone sempre a primera línia.


Tipos de traducción
Traducción de texto
Texto original

1.650 / 5.000
Resultados de traducción
Resultado de traducción
Believers és un dels temes més durs del disc, i encara que no per això és pitjor, sí que dista ja més de la meva capacitat auditiva de delit.

Però en canvi, a continuació comença “Tic-tac” un tema, amb xiuxiueigs (he descobert que m'encanta el recurs del xiuxiueig en un disc) i és un dels meus preferits. Molt mogut, molts contrastos i una expressivitat difícil dexpressar amb paraules.

Molts discos arrenquen forts i van decaient a mesura que van avançant. Doncs aquesta trallada no fa més que anar venint-se amunt i així a la pista número nou, ens trobem amb “End Of the World”, un temaç, del qual podeu gaudir del videoclip sobre aquestes línies i que ens ofereix a part de l'espectacle musical, un videoclip molt vistós. Per cert, murmuris de nou en arrencar! :)

Aquí és qüestió de gustos, però la veu de V, em sembla un contrast excel·lent i completa una amalgama de recursos que els confereix corda per a estona. Últimament, m'està succeint que bandes de reconegut prestigi (i per tant de recursos econòmics) es veuen àmpliament superades per formacions més humils, que s'estan traient del barret de copa autèntiques joies, i aquest és un cas, per al meu flagrant d'una banda que és abanderada nacional en l'estil, havent desbloquejat al meu cervell la fita d'un metall més industrial.

Respecte a un tema al qual mai no entro, com és la nota numèrica amb què valoro el disc, li he posat un excel·lent, perquè no em sento còmode dient que és una obra mestra del metall més industrial, però enteneu que si una banda em ha “desbloquejat l'èxit”... el 9 se'm queda curtíssim!

Ho recomano moltíssim!

Víc Salda
27/02/2024

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau




Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /web/htdocs/www.satanarise.com/home/sources/ob_page.php on line 1198
Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.