Ace Frehley - 10.000 Volts (2024)
 |
Hard Rock
earMUSIC
2024
Temes
1. 10.000 Volts
2. Walkin’ On The Moon
3. Cosmic Heart
4. Cherry Medicine
5. Back Into My Arms Again
6. Fightin’ For Live
7. Blinded
8. Constantly Cute
9. Life of A Stranger
10. Up In The Sky
11. Stratosphere
Formació
Veu, guitarres i baixos: Ace Frehley
Guitarres, baixos i percussió: Steve Brown
Guitarres, teclats i percussió.: David Julian
Baix: PJ Farley
Baix: Chris Lester
Bateria: Anton Fig
Bateria: Jordan Cannata
Bateria: Joey Cassata
Bateria: Matt Starr
Òrgan i melotró: Eric Ragno
Percussió addicional: Alex Salzman
Crítica
Per mi no hi ha cap mena de dubte, ACE FREHLEY va ser un dels millors guitarristes del seu gènere, que va influenciar una generació de bandes que van cultivar diferents estils musicals, des de rock a thrash o heavy metall. En els més de quaranta anys que porta de carrera en solitari, ACE ha aportat moltíssimes coses a la música i ha demostrat, tant a KISS amb el seu “Solo Album”, com als treballs que ha publicat posteriorment, que és un compositor solvent. Des de “Rock Soldiers”, un dels seus primers èxits fora de KISS, fins a “Cherry Medicine”, darrer single de presentació d'aquest “10.000 Volts”, Frehley ha marcat un estil que és més que reconeixible. Sense més, ACE sona a ACE.
Centrant-nos ja en aquest nou treball, “10.000 Volts” no és un disc que ens descobreixi res de nou, encara que sí que sona amb certa frescor. I penso que això últim és gràcies a Steve Brown i als musicazos amb què s'envolta. La veritat és que el disc ha caigut en gràcia i està sent molt valorat pels fanàtics d'ACE, KISS i el Hard Rock en general, ja que ha aparegut en un moment clau: la retirada de KISS dels escenaris. La primera cançó de l'àlbum, amb títol homònim, posseeix un riff poderós i enganxós que ens submergeix ja des d'un bon començament a l'univers ACE. Com deia, malgrat ser molt ACE sona moderna i fresca amb uns arranjaments molt ben col·locats; i amb una sola marca de la casa. “Walkin' On The Moon” segueix amb el mateix pols, dient-nos: “Ei, per si no us heu assabentat, sóc Ace Frehley, “I'm a plumber and I'm back”. El riff de guitarra pretén fer una sensació de vaivé, com d'ingravidesa, que connecta a la perfecció amb la imatge d'estar caminant per sobre de la lluna. El tema següent, “Cosmic Heart”, és el que té aquest senyor des de sempre. Seguim sobrevolant l'espai amb un riff inicial que es passeja de banda a banda del nostre pavelló auditiu. Amb tot, l'estrofa em sembla una mica avorrida i la tornada no m'acaba d'enganxar.
La cosa millora amb “Cherry Medicine”, un tema directe que, sense preàmbuls, t'atraca i et deixa plomat. ACE treu el seu costat més canallesc en aquesta peça que, per a mi, és el hit del disc, comercial al màxim i pensada per sonar una vegada i una altra a les ràdios de tot el món. "Back Into My Arms Again" és, pel que sembla, un tema antic d'ACE. A mi, la primera vegada que el vaig escoltar em va sonar a cover, molt del rotllo al “Fox On The Run” que apareix a l'”Anomaly” del 2009 i, vaig haver d'estirar 'ACEpedia' per veure que estàvem davant d'una demo gravada el 1984. En una peça com aquesta és on millor es veu la mà de Steve Brown, de com ha posat Ace Frehley novament en òrbita.
Seguint amb el disc, “Fightin' For Live” em sembla una bona cançó, però és la que potser trobo més allunyada de l'ACE original. Aquesta cançó em recorda a “Astral Doors” per la tornada mascle, la manera com harmonitzen les guitarres i la pesadesa, en general, de la cançó. “Blinded” comença d'una manera arriscada: “a capella”… No sé jo si ACE Frehley està en el seu millor moment vocal per enganxar-se aquest triple… En tot cas, un cop passada aquesta part, el tema és enganxós, com tot a general, modern i amb una guitarra molt marcada que ens porta de la mà i ens acompanya, per més que estiguem encegats.
“Constantly Cute” em recorda aquest ACE dels 70', de power chords amb una tonada enganxosa, una tornada directa i una bateria que, sense gaires escarafalls, va marcant el pas. “Life Of A Stranger” és una cançó que comença amb un tret èpic i ens intentarà transportar a una atmosfera més intimista i personal. Tot i ser una cover, com ja ens té acostumats ACE, s'erigeix com una de les pistes principals d'aquest “10.000 Volts” per intenció i per la profunditat que aporta al disc en general. Penso que està molt ben col·locada, ja que ens dóna aire, presentant-nos una mica diferent.
“Up The Sky” sembla treta directament del “Solo Album” de 1978 o dels àlbums de KISS, “Dynasty” (1979) o “Unmasked” (1980). Per mi la cançó més ACE de tot el disc, ho té tot: la manera de cantar xulesca i desganada que ha caracteritzat ACE Frehley des que va interpretar “Shock Me” a l'àlbum “Love Gun” (1977), el solo de guitarra marca de la casa i aquests crits aguts de la guitarra amb què va acompanyant estrofes i tornades. No sé si és la millor cançó del disc, però segur que és la més autèntica.
Finalment, Stratosphere tancarà l'àlbum d'una manera màgica, transportant-nos de nou a aquest 'univers' tan marcià de l'ex-KISS, gràcies a aquest tema instrumental que, potser, grinyola una mica d'acord amb tot el que hem escoltat amb anterioritat. Us confessaré que, en la primera escolta, pensava que el Spotify m'havia saltat a alguna cançó de Satriani o similar.
Per acabar, dir-vos que jutgeu per vosaltres mateixos el que ha fet el bo d'ACE. Però el que sí que és innegable és que estem davant un bon disc que ens porta a l'Spaceman de tornada i que, quan hagi arreglat els seus problemes amb Hisenda, ens ho portarà a prop, perquè puguem gaudir del seu xou a Europa.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!