Pegazus - In Metal We Trust (2011)
 |
Power / Heavy Metal
Black Leather
2011
Temes
1. Metal Messiah 05:22
2. Road Warrior 04:57
3. Old Skool Metal Dayz 04:33
4. We Live To Rock 03:40
5. Haunting Me 06:11
6. Eye For An Eye 03:32
7. Ghost Rider 03:37
8. Metal Gods 03:55
9. End Of The World 03:55
10. Death Or Glory 06:05
Formació
Veus: Justin Fleming
Guitarra y Veus: Johnny Stojcevski
Baix: Cory Betts
Bateria: Ange "Vuggs" Sotiro
Crítica
Després de nou anys de silenci, torna a l'actualitat una banda que va començar a forjar-se un cert nom dins de l'escena de principis de 2000. Gràcies a discos com Breaking The Chains (1999) i The Headless Horseman (2002) els australians Pegazus formar part d'aquell renaixement del Heavy / Power de finals dels 90 i principis de 2000, i que en aquest cas arribava des de les antípodes. Des d'aquell The Headless Horseman (2002) han hagut de passar moltes coses en el si de la banda ja que el seu line-up s'ha vist molt alterat en els darrers anys. El més important en aquest sentit, és un nou canvi en la veu. El vocalista actual és Justin Fleming qui ja gravés el 1995 el primer àlbum de la banda Pegazus.
Sincerament és aquí on neix el principal problema de la banda. Un bon vocalista t'ho dóna tot, et dóna un plus que amb vocalistes mediocres no aconsegueixes, òbviament. Breaking The Chains era un excel · lent disc, a part de pels seus temes, per descomptat, per que hi havia un bon vocalista cantant aquells temes (Danny Cecati). El problema de The Headless Horseman era que aquells bons temes eren perpetrats per un tal Rob Thompson, al qual el temps ha posat al seu lloc. La decisió és atribuïble a la banda, però crec que han tornat a equivocar. El senyor Justin Fleming no és un mal cantant si ho comparem amb Rob Thompson però si ho comparem amb Danny Cecati surt perjudicat. Danny Cecati li anava a Pegazus com anell al dit i tota la resta grinyola bastant.
In Metall We Trust llança llums però també algunes ombres. El primer dèficit com dic, aquesta en la veu. També crec que han perdut aquell so característic d'anteriors discos. Tot això junt perjudica els temes, deixant un regust estrany. Cal deixar clar que la banda sona molt, molt bé. A nivell de producció poc cal destacar.
Encara que generalment és un disc de Heavy Metall de la vella escola, demostrat en temes com We Live To Rock, Ghost Rider, Road Warrior, Metall Messiah i Oldskool Metall Dayz; temes com Haunting Em o Endofthe World no encaixen per res en la línia seguida per la banda des dels seus inicis.
L'àlbum també inclou una versió acceptable de l'arxiconegut Metall Gods de Judes Priest, on curiosament Justin Fleming ho fa millor que a la resta de l'àlbum. Coses curioses.
No es pot dir que aquest sigui un mal disc, però dubto de si suposa un pas endavant o potser un petit pas enrere per la banda australiana.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!