Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

A Sunday Night Above The Rain: Holland

Progressive Rock
earMUSIC
2014

Temes

CD 1:
1. Gaza 19:17
2. Waiting To Happen 5:43
3. Lucky Man 7:34
4. This Strange Engine 18:54
5. Pour My Love 6:22
6. Neverland 11:46
7. Invisible Ink 6:19
CD 2:
1. Montréal 14:50
2. Power 6:19
3. Sounds That Can't Be Made 8:51
4. The King Of Sunset Town 8:06
5. The Sky Above The Rain 12:56
6. Garden Party 8:14

Formació

Veus: Steve Hogarth
Guitarres: Steve Rothery
Teclats, efectos y coros: Mark Kelly
Baix i cors: Pete Trewavas
Bateria i percussió: Ian Mosley

Hi ha bandes que cuiden als seus seguidors i després hi ha Marillion.
L'evolució dins d'un estil ja de per si complex com és el rock progressiu fan de Marillion un grup únic i característic, segurament els més destacables dins dels pares del neoprogresivo britànic que allà a finals dels 70 i principis dels 80 van recollir el llegat de Genesis i portar aquesta música a un altre nivell. I d'això ja han passat més de 30 anys, amb evidents canvis de so, estil i maneres de fer.

Entendre i assimilar tots aquests canvis no és senzill, Marillion ho sap i per això és una banda única en el tractament als seus seguidors més acèrrims, aquells que malgrat ser crítics en certs moments saben apreciar la dedicació que la banda posa en la seva música. I l'exemple més senzill per entendre tot això serien els concerts que cada dos anys fan destinats gairebé únicament a aquests aficionats. Concerts més aviat íntims, on es presenten els nous discos, rareses, temes oblidats, entre d'altres. I per més inri tot això queda després editat en CD, caixes especials i DVD sota el mateix segell de la banda per aquests discos, Racket Records.

Concretament aquest doble àlbum en directe que ens pertoca, distribuït amb l'ajuda d'earMUSIC, es basa en el concert exclusiu que la banda va fer en un complex de vacances neerlandès el març del passat 2013 De fet el detall és encara més gran si tenim en compte que en realitat han editat dos directes, ja que hi va haver un segon concert per seguidors a Mont-real.
Tots dos concerts van formar part de la presentació del darrer disc de la banda 'Sounds That Ca't Be Made' de 2012. El especial és que aquest àlbum queda reflectit íntegrament en aquests directes, sumant-algunes cançons, majoritàriament de la segona època de Marillion, escollides per a l'ocasió pels aficionats.

Abans de valorar aquest doble directe és important recordar o explicar, per si algú no els coneix, qui són i que fan els Marillion del segle XXI. El més important és diferenciar les dues èpoques que els seus dos cantants han marcat, perquè això va portar també un canvi d'estil cada vegada més accentuat. Lluny van quedar ja aquells anys amb l'escocès 'Fish' després del micròfon, potser l'època més coneguda i per a molts apreciada, entre els quals m'incloc.
L'entrada a la banda de Steve Hogarth a la fi de 1988 ho va canviar tot, no només per la diferència de les veus sinó també un so diferent que van sortir tant de la nova aportació de Hogarth com de la resta de la banda, ja que sempre es van repartir les tasques compositives, malgrat destacar la tasca del fantàstic guitarrista Steve Rothery.

Tot això va portar a un estil més pausat, intimista, allunyat en part dels esbojarrats solos de teclat característics de l'estil. Potser això hagi creat dos tipus de seguidors de la banda, però quan veiem que moltes bandes joves i no tan joves dins del progressiu actual ofereixen una proposta també delicada i fins i tot atmosfèrica, potser ve a dir que Marillion ho va veure clar abans que molts altres .

Endinsant-nos ja d'una vegada per totes en el que ens ofereix aquesta plujosa nit de diumenge a Holanda ens trobem amb un inici idèntic al seu últim disc. La peculiar, canviant i extensa 'Gaza' ens dóna la benvinguda. Tema amarg sens dubte sobretot a tenir en compte pels esdeveniments dels últims mesos. No és fàcil de digerir però és perfecte per entendre el que ens ofereix el directe.
Amb la relaxant 'Waiting To Happen' viatgem gairebé uns 25 anys enrere per tornar de cop a l'última entrega de la banda amb 'Lucky Man', possiblement un dels tornades més enganxoses d'aquest disc.

'This Strange Engine' és un altre interessant i llarg viatge, aquest cop per recordar que encara queden esgarrifoses sols de teclat per part Mark Kelly. La seva tasca destaca en aquesta peça i queda clara la seva influència per a moltes altres bandes britàniques de l'estil. Si a això li afegim part de saxo i Rothery a la guitarra ens queda un tema rodó, acabat amb un Hogarth deixant-se la veu, rasgándola i esgargamellant a consciència. El conjunt fa potser el tema més aplaudit de la nit.
Per endolcir l'ambient i que Hogarth torni al seu calidesa habitual el següent tema és "Pour My Love ', un tema sensual, el més pausat de la nit, que per moments fa l'efecte que estem davant un altre tipus de banda.

Amb 'Neverland' visitem una peça clau d'aquell fantàstic 'Marbles' de 2004.
Un tema perfecte per reflectir la qualitat de la banda, on la base rítmica de Pete Trewavas i Ian Mosley lideren per després cedir el testimoni a una successió de solos de guitarra i teclat de nou per Rothery i Kelly. Perfecte per escoltar amb bons auriculars i adonar-se del gran so que té la banda i en concret aquest disc en directe.
Per finalitzar aquest primer plàstic l'escollida és "Invisible Ink ', la qual per moments frega un element característicament britànic i que després de l'exhibició anterior no destaca tant.

El segon CD comença amb 'Mont-real', no cal dir que perfectament executada i on al final del seu extens minutatge podem retrobar-nos amb un gran Mosley alterant el ritme diverses vegades, sense ostentacions ni floritures innecessàries. Sobrietat i classe de la Gran Bretanya.
La segueix 'Power', single de l'últim treball, atípic però que al seu dia em va agradar molt i en directe no falla.

El en el seu dia tema-títol 'Sounds That Ca't Be Made' comença monòton, amb una línia de baix reiterada per Pete Trewavas, fins a la meitat de la cançó on tot cobra sentit perquè Hogarth s'esplaï.
'The King Of Sunset Town' sempre va ser una de les meves favorites de la segona etapa de la banda. De fet és la que obre l'arribada de Hogarth a ella i això es nota en el so, a camí entre dues èpoques però amb moltíssims retalls del passat, i és agradable apreciar que encara els plasmen a la perfecció.

Arribem a la recta final d'aquest extens directe amb una peça no menys extensa. 'The Sky Above The Rain' és lenta, íntima, amb un so net de piano acompanyant tota l'estona.
Tot això contrasta amb el fermall final, 'Garden Party', l'única visita a l'etapa de 'Fish' a la banda, concretament el disc debut. En el seu dia va ser un single realment curiós i paròdic, amb la qual cosa no és estrany que els seguidors escollissin aquest tema per a un parell concerts que simplement no es repetiran.

I amb aquesta única visita als inicis de la banda es tanca aquest doble CD, d'una factura impecable, on la banda sencera brilla, la producció, el so, tot. Però cal destacar que després de veure alguns vídeos del DVD queda clar que el acèrrim seguidor de la banda, a qui realment va dedicat és àlbum, segurament comprarà la caixa del DVD amb els CD. Tot això té molt més sentit així i més veient la qualitat de gravació de dos concerts i l'escenari on aquests afortunats seguidors podien tenir davant seu sense molèsties a la seva banda favorita.

I aquesta dada és important per valorar aquest doble directe en la seva justa mesura:
Segurament si no coneixes la banda, o et sonen un parell de singles del passat i vols descobrir més, potser aquest no sigui el teu disc. O potser si, sabent que en el progressiu actual hi ha una vessant molt intimista, però segurament prefereixis endinsar-te en el passat de la banda, gaudir i escollir que camí t'interessa més.
Però queda clar qui espremerà i fins i tot col·leccionarà aquesta enèsima lliurament en directe de Marillion. I a aquest seguidor poc li puc dir. Sé que ja té el DVD i el CD a les mans, que l'ha cremat i que té un somriure d'orella a orella.
Servidor per la seva banda pot dir que malgrat ser fan de la primera etapa, aquest directe ha estat una bona i relaxant companyia per al final de l'estiu, i no totes les bandes aconsegueixen això.
El que s'ha dit: Hi ha bandes que cuiden els seus seguidors i després hi ha Marillion.

José Montesinos "Monty"
16/09/2014

Arxiu de
novetats