SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise
Canal de Youtube de Satan Arise Satan Arise Twitter Satan Arise Facebook

Serious Black Utopía (Zaragoza)

Guadaña + Indrid Silikona (Madrid)

Legion Zorrotzako Gaztetxea (Bilbao)

Skull Fist + Screamer Soho (Burgos)

Dry River - Cuarto Creciente (2022)

Dry River - Cuarto Creciente
Dry River logo
España

Cuarto Creciente

Progressive Rock
Autoproducido
2022


Temes

01. Culpable
02. Segundo intento
03. La libertad
04. La serpiente
05. Si estás tú
06. Capitán Veneno
07. Calles inundadas
08. Funeral
09. Despedida

Formació

Veu: Ángel Belinchón
Guitarra: Guillermo Guerrero
Guitarra: Matías Orero
Baix: David Mascaró
Bateria: Pedro Corral
Teclats: Miquel Centelles

Crítica

Per a tots els amants i seguidors del Rock i el Rock progressiu, hauria de ser sabut que Dry River és el grup que no els hauria de faltar al seu catàleg de discos i més encara si és possible, dentre els discos més escoltats en la col·lecció que amb tant afecte alineem a les nostres prestatgeries.

Banda de Castelló i amb una trajectòria excel·lent de 12 anys des d'aquell genial “El Circ de la Terra”, han insuflat frescor al panorama musical espanyol amb el seu Rock/Metal eclèctic i progressiu, etiquetant-se ells mateixos com a “Rock assortit Cuétara” i és que als fets em remeto, ja que el ventall que abasten és força ampli i suculent tenint com a referències grups com Queen o Dream Theater, entre d'altres.

El cim de la seva carrera va arribar amb “2038” (l'A Night at the Opera de Queen), obra que els va enlairar com un dels grups més reconeguts al seu camp, ja que no n'hi ha per menys, perquè van facturar un disc rodó ( valgui la redundància) amb cançons perfectes i perfeccionades seguint la trajectòria i superant la de “Qui tingui alguna cosa a dir...”. Però com que tot en aquesta vida tot té les seves desavinences, un dels pilars fonamentals del grup (Carlos Álvarez) va sortir de l'alineació al costat del teclista Martí Bellmunt (paternitat), trontollant els fonaments de la banda que aviat van saber superar i agafar les regnes gestant el disc que avui em toca analitzar després de diverses escoltes consciencies titulat “Quart creixent” (creixent com la seva trajectòria) parint una altra obra mestra més o menys a l'alçada del seu predecessor amb una producció pulcra i cristal·lina gràcies a la col·laboració del “mag” productor i guitarrista Carlos Raya (Fito i Fitipaldis...), i publicat l'11 d'octubre del present any. La sortida de Carlos s'ha vist més que pal·liada, tant en viu com en estudi amb la incorporació d'una bèstia de la guitarra com Guillermo Guerrero. Un fora de sèrie, que ofereix una classe fora de tot dubte, i que demostra un estil únic al llarg de les guitarres esmolades i més heavies, potser, a tot el llançament. Per la seva banda, a les tecles trobem Miquel Centelles, que ha recollit les orfes tecles per dotar-les d'amor inexorable al llarg de tota la feina.

“Culpable” obre el rodó: asseu-te i acomoda't que el que ens espera és un viatge de melodies màgiques que et transportaran a través del temps. Una melodia trista de piano se't clava a l'ànima que ens porta amb tot el grup en acció a un tema progressiu marca de la casa a mig temps en què inclouen campanes tubulars i en què l'oient s'adona que el mestre en la veu Ángel Belinchón ha crescut com a cantant amb una interpretació aclaparadora (que es mantindrà a tot el disc) entre la malenconia i la ràbia cohesionant així la lletra que tracta sobre la injustícia a l'hora de nomenar un culpable, deixant-nos un tema rodó i magnificent, tònica que també es repetirà a la resta de temes. A la bateria un frenètic Pedro Corral, que ha comptat amb la col·laboració del seu substitut natural, Francisco Mazuecos, amb la col·laboració de les campanes del tema.

Una guitarra vuitanta amb regust AOR ens presenta “Segon intento”, sent aquest tema una genialitat a l'alçada de grups com Toto o Journey. A Guillermo Guerrero, del qual ja n'hem parlat, li secunda un mestre inexorable amb les sis cordes com és Matías Orero. Fiable com a pocs. Un tema amable, melodiós i sobretot ultra-enganxós, amb aquests teclats vuitanta i una tornada que es repeteix, però no cansa (què dir de la veu d'Àngel) doncs és perfecte. El tema es torna una mica més ràpid cap al final amb un tancament de càtedra. La lletra tracta sobre una segona oportunitat que tant un grup, com una persona es mereixen després de passar sobre una sèrie de catastròfiques dissorts. El “morir” per renéixer i prendre impuls (tal com els ha passat a ells i han sabut aprofitar).

“La libertad” ho obre una tornada feliç i coreable ideal per als concerts i candidata a quedar-se als directes, que vira de sobte a aquestes melodies de guitarres a allò “Queen” fent d'aquesta cançó un dels temes més destacats per a mi, considerant-la la “Don t Stop me now” (salvant distàncies). Estic segur que si aquest tema hagués existit en aquella època es convertiria en un hit mundial (que desitjo sigui així). El només a l'estil Brian May és perfecte i torno a destacar la sublim interpretació primer de tota la banda i després d'Àngel. De què serveix la llibertat si en realitat no la gaudeixes sent un mateix?

I arribem a la cançó més fosca que han compost fins avui titulada “La Serp”. A uns sintetitzadors foscos “ochenters” li segueixen unes guitarres que semblen plorar i una bateria amenaçadora, fent esment especial a protagonisme del baix. La cançó transcorre amb el seu obscurantisme impregnat i alhora un halo de llum amb una part intermèdia de solo de guitarra i piano inquietants en què inclouen uns cors d'església i el segueixen de nou uns solos de càtedra fent així un dels temes més rodons del disc (si és que algun no ho fos) i què dir d'Àngel, de nou amb una interpretació que eriça la pell entre els aguts i esquinçats. Potser és una cançó dedicada al diable?

No podia faltar la balada de la disc titulada “Si estàs tu” a ritme de vals. Preciosa com totes les que han compost i gosaria dir que al costat de la del seu anterior disc “M'haurà de faltar l'aire” és de les millors. Atenció al sol a allò “Petrucci” i la delicadesa que desprèn cadascun dels instruments. Una oda a l'amor a una persona, i és que la música i la lletra t'acompanyen el cor.

Una guitarra i ritme de bateria amenaçant ens presenta la cançó més progressiva del disc, la “Metrópolis pt 1” Riverdriana de què gaudeixo tant com si escoltés els mateixos “Dream” (res a envejar). Dediquen aquesta cançó a l'escriptor “Capità Venè” Juan Carlos Aragón Becerra, conegut pels seus Chirigotas, és la cirereta del pastís i la filla petita d'aquella èpica anomenada “Peán” on despleguen tot el seu armament heavy progressiu amb la part instrumental plena de solos memorables i riffs picants, amb teclats veloços i ritmes vertiginosos dignes de ser mestres del heavy progressiu amb el però que et quedes amb ganes de més i què dir del seu grandiloqüent tornada!

Arribant a la recta final i per si no en teníem prou, ens queda l'últim trio de cançons composta per "Calles Inundadas", la joia de la corona, una altra èpica progressiva, i que va ser avanç del disc amb un registre més calmat al seu inici fent tribut a aquell any 2020 on la pandèmia va assotar les nostres vides i en especial a totes les persones que més la van patir. El seu inici instrumental malenconiós i Ángel de nou projectant mestratge al costat del grup a ritme de vals. Dividida principalment en dues parts, la tristesa i l'esperança de tornar a viure una vida normal. La part central progressiva és de nou la part dramàtica i esperançadora a l'estil Dream Riveriano que deixa l'oient sense alè.

El segueix "Funeral" la cançó jocosa, divertida i per què no, sublim del disc amb lletra de Carlos Raya a to d'humor negre sobre una persona que arriba a ser cantant en la seva mort, a ritme de Jazz i Charlestón on l'esperit de Queen sobrevola en els seus temes més diversos donant resultat a una cançó que no hauria de faltar als seus directes.

I com a colofó ​​final "Comiat", epic-balad dedicada al seu excompany Carlos Álvarez, de nou amb l'esperit de Queen que fa d'aquest tema el tancament perfecte a un disc que farà delícies als seus fans, i en què aprofitem per esmentar a una figura imprescindible per entendre la banda, com és David Mascaró, que s?encarrega del baix i com la resta de la banda, d?uns cors increïbles.

En definitiva, estem davant del disc més madur, concís i conscienciós en la seva carrera al meu parer, "parit" per ampliar el nombre de seguidors en què han dedicat un afecte especial apte per a tothom. El que té de bo aquest disc és que tots els temes són ideals i el que és dolent, ja que et deixa amb ganes de més, però com diu la dita, "el que és breu si és bo, dues vegades bo".

Als “Castelloners” els espera un futur prometedor (si el futur és present), i com diuen a la terreta “No res”... o “quasi res porta el diari” (gairebé res no porta el diari).

AlSmith
27/10/2022

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau



Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.