Adamantia - Anhelos del Alma (2021)
 |
Progressive Metal
Autoproducido
2021
Temes
Germen
El Cielo en el Infierno
Anhelos del Alma
Nuestro Primer día aquí
Proscrito
El árbol de la muerte
En algún lugar
Ellos
Aunque arda el mundo
Cuántas veces
El Esclavo
Formació
Guitarres: Fran Soler
Bateria: Tato Bazán Sulzberger
Baix: José M. Pérez
Veus: Diego Valdez
Crítica
Adamantia és un projecte que neix de la necessitat de Fran Soler de donar curs a les seves inquietuds després de la fi de Santelmo, amb el seu germà Manuel.
Després de dos discos i diversos canvis en la formació, sobretot a la part vocal i al baix, arriba aquest tercer lliurament, on després d'anunciar l'enregistrament amb Carmen Xina, finalment, veu la llum el llançament amb una sorpresa majúscula a les veus: El vocalista argentí, Diego Valdez.
El vocalista, conegut per diversos treballs, últimament en boca de tots després d'entrar a Lords in Black (va durar poc després del retorn de Ronnie, però prou per haver-lo vist en viu!) i el seu excel·lent treball amb Lord Divine. Una aposta per una veu, a priori diferent dels seus predecessors, amb molt de cos i un esquinç natural, que esperava trobar i per a la meva sorpresa, no ha estat més que en matisos que enriqueixen la melodia.
Per a gustos colors, però per al meu, estem davant del millor treball i més madur de la banda. Ha aconseguit una formació "instrumental" sòlida i ha sabut aparcar riffs ràpids i enganxosos de power (però que era fàcil avorrir-los ràpid després de diverses escoltes), per construir temes més sòlids, més madurs, amb matisos més duradors i sobretot, no pensats per al destaqui dun membre, sinó per agradar a loient de la banda.
La portada, manté l'original, obra d'Arca Design, amb un vell conegut del portal com a model: Arturo Romero, que ens crida a sentir un treball que apunta maneres des de les primeres presentacions.
Arranquem aquest disc, que m'ha tingut obnubilat tot l'últim trimestre de l'any, per la cruesa, l'esquinç i alhora per la frescor, amb Germen. Introducció dramàtica, instrumental i simfònica que dóna pas a un autèntic temor (el disc està ple d'ells): "El Cel a l'Infern".
Guitarra crua, potent i greu. Protagonista, però alhora harmonitzada per un contrast força contundent de la base rítmica, concretament de la bateria de Tato Bazán Sulzberger, que sap conferir-li aquest ritme gens monòton, allunyat del doble bombo continu del power clàssic.
Per amanir-ho, una veu. Diego mostra en la major part una veu neta, com deia usant únicament l'esquinç com a recurs puntual. Aguda, brillant i amb la impressió de poder cantar sense despentinar-se'n. Impressionant manera dobrir el disc.
El següent tema, és susceptible de comparacions, cosa que no faré, ja que va ser el primer que va presentar la banda per al disc, amb Carmen a les veus. Aquí intervenen també qüestions de gust. A la meva senyora esposa li sembla brillant amb la Xina a les veus. Jo, sense comparar, prefereixo clarament el treball de Diego.
El que és inconstestable és que el tema és brillant. Té presentació, desenllaç i és enganxós des que arrenca fins a la darrera nota, amb moltes variants, i fins i tot tocs puntuals més jazzers.
La producció del disc, em sembla impecable. Una bateria clara i nítida. Amb un bombo amb molta brillantor i un baix que es troba clarament sempre que el busques. José M. Pérez empasta amb Tato a la perfecció.
Per descomptat, Fran intenta destacar. Fa recollida d'un gran mostrari tècnic i té parts dedicades a deixar-te bocabadat, però sobretot deixant que cada tema visqui per si mateix. Crec que rau en això la clau d'aquesta feina.
"El nostre primer dia aquí", segueix la línia de la guitarra crua i protagonista, que sembla guiar el tema, com a director d'orquestra. Més lent que els seus predecessors, es recolza també lleugerament en arranjaments de teclats i és altament correcte. Tocs progressius, amb una tornada més terranal i allunyada de cinquenes simples, dóna pas a "Proscrito": Clarament un tema que mostra també un bon repertori tècnic, però aquesta vegada del vocalista argentí. La tornada és senzillament al·lucinant, on Tato li confereix una tralla espectacular. Dels meus preferits!!!
"L'arbre de la mort" és de més fàcil escoltar. És a dir, té una estructura més "típica", pel que fa a acords. Són aquests 4 músics, que saben enriquir la composició amb milers de matisos i floritures i el converteixen en un digne mig temps del que és una feina més que excel·lent.
Qui va dir que no hi cabia una balada? Doncs també hi té cabuda "A Algun Lugar", és l'encarregada de posar aquesta pausa i oferir el sentiment de què tant es parla. "Una balada metal·lera, el millor". Bé, no sé si és el millor, però que desperten sensacions si estan ben compostes i interpretades i mostra un botó!
Sense desmerèixer els seus predecessors, el creixement és impressionant i espero que la formació cop recompensada la seva feina i els permeti tenir l'estabilitat que requereix un projecte com aquest. "Ells" també va disposar del seu moment audiovisual per arribar a les orelles de la gent. Un altre tema, que segueix la fórmula esmentada, però alhora diferent de la resta. Si han aconseguit trobar la tecla, espero que la puguin esprémer molt de temps, perquè estic parlant que em sembla un disc a l'alçada dels d'altres bandes internacions de gran renom; pressupost a part, Symphony X, Noveria, DGM,...
"Encara que crema el món", arrenca amb una bateria directa i tonalitat més gran, cosa que sorprèn, perquè el disc és més aviat fosc i trist. Efectivament, ràpidament gira una vegada i una altra seguint amb aquesta tònica en què Diego aconsegueix pràcticament cantar a manera de plor o lament. La veritat, alhora que escric, la pell de gallina.
El disc tanca amb un tema acústic com és "Cuantas Veces", també molt sentit i deixant veure el xassís de la banda, deixant pas a un tancament brillant amb "El Esclavo". No puc deixar de tornar a esmentar el treball individual que fan els músics i de quina manera aconsegueix empastar com un ens únic. Un altre dels meus temes favorits i és que això és deixar el llistó ben alt.
Sense cap dubte, si tinc oportunitat de veure Adamantia en viu, ara sí que no deixaré passar l'ocasió i espero i desitjo el reconeixement que empenta la banda a seguir endavant en aquesta línia brillant. Sens dubte, tindrien alguna cosa a dir a nivell internacional en una altra època i no estic segur si en una altra llengua, però el que sí que sé, és que per a la posteritat, sempre tindrem i podrem gaudir de "Anhels de l'Ànima". Una feina de la qual presumir, sens dubte.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!