Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Aquelarre de Sombras

Melodic Metal
Art Gates Records
2023

Temes

1. La quinta del sordo (3:50)
2. Brujas y nigromantes (9:47)
3. Desastres de la vejez (11:06)
4. Rapsodia del caos (15:17)
5. La procesión de las ánimas (5:38)
6. Misantropía (5:02)
7. Los secretos de la noche inmortal (11:02)
8. La desazón del alma (2:07)
9. Los hijos de Mefistófeles (5:27)
10. Hasta encontrar la luz (3:41)

Formació

Guitarra, veus, teclats, orquestracions: Joaquín Padilla
Veu: Diva Satánica (Bloodhunter)
Veu: José Broseta (Òpera Magna) – Veu
Veu: Rosalía Sairem (Therion) – Veu
Veu: Thomas Vikström (Therion) – Veu
Veu: Clau Violette (Astray Valley) – Veu
Veu: Hynphernia (Death & Legacy) – Veu
Veu: Javi Gianno (Cyan Bloodbane/Steelforce) – Veu
Veu: Isra Ramos (Amadeüs)
Veu: Víctor García (WarCry)
Veu: Jorge Berceo (Zenòbia)
Veu: Miguel Ángel Franco (Saurom)
Veu: Tete Novoa (Saratoga)
Veu: Leo Jiménez
Veu: Alfonso Arróniz (ex Sylvania)
Veu: Alirio Netto (Avalanch)
Veu: Dani Nogués (Lèpoka)
Veu: Kike Fuentes (Nocturnia)
Veu: Andy Martínez (Headon)
Veu: Chus Herranz
Veu: Baol Bardot Bulsara (TNT)
Veu: Diego Valdés (Adamantia)
Javier Cardoso (Drac/ex Vita Imana)
Veu: Marc Storm (Drakum)
Veu: Lizkiller Q (Archetype X/Erzsébet)
Teclats: Manuel Ibañez (Medina Azahara)
Teclats: Manuel Ramil (Mägo D'Oz/Adventus/Delalma)
Teclats: Víctor Mateo (Sagrament)
Baix: Jose Pineda (Snakeyes)
Bateria: Carlos Expósito (Stravaganzza/Leo Jiménez)
Guitarra: Jose Rojo (Poison in Vain)
Guitarra: Iván Magdalena (ex Noctem)
Guitarra: Dani Arcos (Bloodhunter/Débler Eternia)
Guitarra: Javier Nula (Òpera Magna)
Guitarra: Robert Rodrigo (Robert Rodrigo Band)
Guitarra: Fran Soler (Adamantia)
Guitarra: Miguel Ángel Leal
Guitarra: Alberto Rionda (Avalanch)
Guitarra: Jorge Escobedo (Sôber)
Guitarra: Pablo García (WarCry)

Torna l'obra mestra de l'òpera metall espanyola. Nova entrega, la sisena ja, del mestre Joaquín Padilla.

En aquesta ocasió el músic madrileny ens porta la seva versió més fosca i alhora més dura basant-se en les pintures negres de Goya.

Després de baixar als inferns de Poe, visitar l'època de les croades i passejar per la més tètrica i fosca Britània aquesta vegada ens portar musicalment, la seva feina més personal, més sincera i més dura, sense deixar de ser una composició de Joaquín Padilla , és a dir, treballada, documentada i amb un sentiment terrible.

Per a l'ocasió, Joaquín s'ha tornat a envoltar dels millors, que no vol dir dels més coneguts, ni dels que estiguin en auge o de moda, sinó d'aquells que s'han adaptat millor als personatges i les tessitures que Joaquín ha dissenyat per a cadascun dels temes en els seus vessants més foscos i tètrics.

Per a gustos colors, però juntament amb la trilogia de Poe, aquest fosc llançament és per a mi una fita a la vida de Llegat d'una Tragèdia, ja que ha aconseguit, distanciant-se de la resta de publicacions de Legado, sonar molt més potents, molt més foscos , amb infinitat de guturals, i seguir sonant a Llegat. Meritori total i absolut, amb la distància del so aconseguida.

Parlant també en genèric de la publicació, probablement aquest sigui el millor treball quant a qualitat de so i producció, aconseguint una excel·lència sonora que anteriorment era potser l'únic però que collien les obres.

Comencem amb "La cinquena del sord", a tall d'introducció cantada, tètrica, ens introdueix al disc via l'habitatge adquirit per Francisco de Goya; un pròleg que ja emet una foscor i una tenebrositat alhora que ens dóna el context d?un Madrid destrossat.

"Bruixes i nigromants", ara ja sí, amb tota la carn a la graella, Joaquín Padilla s'erigeix com en el protagonista total i absolut d'aquesta obra. Poe era encarnat per Leo Jiménez, i en aquesta ocasió, el mestre, és qui pren el protagonisme vocal al llarg de l'obra, ben envoltat d'autèntiques destrals, tant vocals com instrumentals. Pocs discos em semblen més lúgubres, però en aquest cas, jo ho valoro com una cosa positiva, ja que la música és sentiment, i el que desprèn el llançament és bestial; gallina de pell contínua!

La durada dels temes és generosa, ja que en acabar la quarta pista portem més de 40 minuts, així amb Desastres de la vellesa, superant els deu, descriu un dels meus temes favorits del disc, amb grans contrastos, i amb grans col·laboracions, entre les quals sempre destaco la d'Isra Ramos, una veu que encarna la teatralitat necessària per a les composicions del mestre Padilla.

"Rapsòdia del Caos", si que arriba a una durada ja èpica digna de les grans composicions conceptuals (com aquesta). Les orquestracions són protagonistes, com també les veus. Joaquín, no només s'erigeix com a protagonista, sinó que esquinça la seva veu, i la porta a tessitures on no situaríem d'entrada el músic, i demostrant que té un talent com a músic integral i això inclou com a vocalista, sense cap mena de dubte. De les millors veus nacionals avui dia (dic nacionals per l'idioma emprat, però es podria estendre a nivells internacionals, sense cap dubte). Toques power també deixen entreveure, una part de l'estil original amb què va néixer l'obra, fa més d'una dècada, camí de la segona!

"La processó de les ànimes", va ser el primer tema que van mostrar al món d'aquest llançament i senzillament em sembla una genialitat; una obra mestra. Jose esbudella el seu vessant més greu i esquinçat, apareix el Jose que ens va mostrar una nova cara al seu dia amb Systemia i contrasta de manera espectacular amb els guturals de Diva Satánica i aquest mig tempo, porto de nou al lluïment a la gran sorpresa vocal que ens torna a regalar Joaquín Padilla.

Diem que estem davant del llançament més agressiu dels que porta la saga fins ara i la veritat és que el tema que segueix és un exemple d'agressivitat i foscor amb la participació de Javi Gianno és el costat més melòdic del tema, però que es veu esquinçat per dues veus femenines completament agressives com són les de Clau Violette (Astray Valley) i Rosalía Sairem, que sembla que després de gravar el tema, va fer una picada d'ullet agressiva que va agradar tant que va haver de regravar-ho amb aquest nivell d'agressivitat.

Grans col·laboracions es donen cita als més d'onze minuts de "Els secrets de la nit immortal". Des de guturals agressius fins a parts molt més melòdiques que ens deixen algunes noves veus a la saga, com el personatge de l'exvocalista de Sylvania, Alfonso Arroniz. Un cop més, un dels punts més meravellosos són els jocs de veus, els cànons i els diàlegs cantats dels personatges. Un format que realment em fascina i en aquesta ocasió... no es queda enrere.

La música va acompanyant la història i lexpressió musical es torna vital. Després de la instrumental "El neguit de l'ànima", arrenca "Els fills de Mefistòfils". Un altre temazo melòdic i simfònic. Múltiples col·laboracions, algunes més protagonistes, altres menys i sobretot cares noves a la saga com són Mark de Drakum, Dani Nogués de Lèpoka o Andy Martínez de Headon. Tots aportant el seu granet de sorra i deixant clar que no cal ser una llegenda del rock per oferir passió i execució, i que les llegendes es forgen amb el dia a dia, i aquest és un pas més per conèixer noves bandes a aquells que no tinguin ocasió de seguir més enllà dels grans grups. Des d'aquí convidem a seguir aquestes bandes que estan aconseguint dia a dia, la seva petita quota d'audiència, fent-la créixer dia a dia.

El colofó d'or el marca amb el tancament la balada "Fins a trobar la llum", amb el duet impressionant de Chus Herranz i la seva parella, el gran artífex tot el desgranat: Joaquín Padilla. Balada dolça d?amor? Per res, una balada fosca i malenconiós realment espectacular.

Una obra que deixa clar que la saga té varietat, que senzillament és una obra d'art, com les que feia el protagonista del lliurament, però a nivell musical i creatiu!

Víc Salda
16/10/2023

Arxiu de
novetats