Thirteen Tries - Primary Infection (2012)
 |
Metal
Autoproducido
2012
Temes
01. Safe and Sound
02. In Equilibrium
03. Our Father
04. Heretic Angels
05. Signs of Life (Breath)
06. Floating In Ether
07. Burned Down
08. Involution
09. The Lie (Tell Me)
10. The Strangers
11. Fake
12. Nameless Worlds
13. We Are
Formació
Veus: Olaya Alcázar
Guitarras: Kiko Blasco Gozalvez
Baix: Borja Blasco Gozalvez
Bateria: Jorge Alcázar
Percusión: Oscar Rubén Gallart
Teclats: Pablo Barrios
Crítica
Des de València aterra aquest esperadíssim, almenys per la meva part, Primary Infection dels nois de 13Tries. Per uns pocs dies, no ho vaig poder catalogar entre el millor del 2011, però sens dubte estarà en el mateix rànquing d'aquest acabat d'estrenar 2012.
La banda nascuda just fa un any, va llançar immediatament una demo, que no va fer més que collir bones crítiques. Els temes d'aquesta demo, estan inclosos en aquest primer llançament, però amb novetats, ja que s'han incorporat teclats i percussió.
Així mateix la banda, inicialment anomenada Tretze a seques, va canviar el nom 13Tries per temes de registre, sent aquest l'actual nom.
El resultat final del disc, és propi d'una banda consolidada i no el d'un primer llançament, tant per la qualitat de les seves composicions, com per l'originalitat d'aquestes, ja que si he de classificar la banda dins d'un subgènere, em sento incapaç de fer-ho. Per sort, cadascú és lliure de fer-ho sense cap tipus de "risc", ja que la banda ha posat en lliure descàrrega aquesta primera publicació, a la seva pàgina web.
I entrant una mica en matèria, la banda està liderada vocalment per Olaya Alcàsser, la qual té una veu prodigiosa que no dubta a posar en la seva totalitat al servei de la banda. Una veu timbrada amb molt de cos i que aconsegueix múltiples registres, sense ser simfònica. Si tens l'oportunitat de veure'ls en directe, veuràs que a més, es deixa la pell a l'escenari animant al personal des del primer fins a l'últim minut. Es troba escudada per l'ànima mater del projecte, Kiko Blasco; principal compositor i executor de les guitarres, greus, pesades, per gens convencionals, i que són les que donen agressivitat al conjunt. El mestre s'encarrega també conjuntament amb el teclista Pau Barris, a donar un toc electrònic i molt personal a la música d'aquest primer disc aconseguint sons, que surten directament del més enllà (gran i diferent aportació la de Pau als teclats / electrònica) , i així mateix, Kiko també és l'encarregat dels guturals.
Aquesta banda, seria molt difícil d'entendre sense altres de les seves peces bàsiques. Així Borja Blasco, germà de Kiko, dóna una lliçó de baix al llarg de tot l'àlbum, servint de molt més que de farciment o fins i tot d'acompanyament, donant constants tocs de melodia i participant de manera molt protagonista en els temes del disc. En directe, els germans Blasco, són un espectacle que no deixa indiferent a ningú, enganxant des del primer fins a l'últim assistent.
I ja que fèiem esment a peces bàsiques, no podem oblidar-nos de Jorge Alcázar, germà d'Olaya, qui fa de la bateria, un altre dels punts claus del llançament, combinant amb les percussió d'Oscar Rubén Gallart. Excel · lent el treball de Jorge, mantenint el ritme elevat en tots els temes, dotant-los de diferents ritmes i tempos, i donant feresa al resultat final.
I posats a destacar algun tema, ho tindré molt complicat, ja que no crec que cap quedi al tinter per mediocre, més aviat al contrari, la dificultat a l'hora de destacar algun és extrema, ja que el disc és senzillament rodó i excel · lent , però ho intentarem!
L'oient es troba amb Safe and Sound al punxar play en el seu reproductor. Un tema que obre amb un teclat suau i una petita distorsió radiofònica de fons que breument desemboquen en el tema. Una cruesa guitarrística extrema i arranjaments electrònics donen pas a Olaya cantant "greument", la qual es troba "corejada" puntualment amb guturals per part de Kiko. La guitarra més de sonar, colpeja, sent unes estrofes molt agressives musicalment, que finalitzen en la tornada, amb una veu d'Olaya que puja moltíssim fins a arribar al límit, sent molt més melòdic el conjunt. Tema presentació, si abans no els havies sentit, que incorpora gran part de les virtuts de la banda, mostrant-se al públic.
Avancem amb In Equilibrium, tema "estrella" de la seva demo, encara que lleugerament retocada amb els arranjaments de percussió i teclats. Clarament, tema que funcionarà en directe, amb una estrofa complicadíssima de cantar i un pre-tornada que ens porta al "In Equilibrium", que tan corejat serà. Realment, és difícil definir els temes d'aquests nois amb paraules, ja que ens trobem davant d'una creació molt nova, almenys per les meves orelles.
En el disc hi trobem algun tema com Our Father, tercera pista, Signs of Life (Breath), The Lie (Tell me) o fins i tot Nameless Worlds, més tranquils. Arrencant el primer amb una guitarra que pràcticament martelleja, una bateria que combina diferents ritmes, bé amb doble bombo bé alternant trossos més suaus que donen pas a la resta del tema, un mitjà-temps, però no a la manera habitual, sinó, al que jo m'atreveixo ja a denominar l'estil Tretze. El segon és una balada, encara que amb moltes cometes, ja que té més de mig temps també, és un tema dolç i que no "colpeja" com els altres. Tot i això, és una cançó que entra molt bé i que mereix ser destacada. I l'anteriorment anomenat Tell me, és un tema que també té molt de lent o balada, almenys en comparació amb el sabor que deixa el disc en si. És un tema amb molt sentiment, fet que cal remarcar com a clau en la banda: La interpretació tant instrumental com sobretot en la veu d'Olaya desprèn molt de sentiment; també de ràbia i agressivitat o de tendresa i suavitat.
Els temes que ja havíem tingut el plaer d'escoltar en la seva demo o bé en fase de pre-producció a internet, com Burned Down, The Strangers o fins i tot un dels millors temes de l'àlbum al meu gust Fake, han sofert importants canvis amb la incorporació dels teclats i percussions. Les composicions han estat arrodonides i si ja omplien de per si, ara es troben en plenitud. Així Fake, és un tema que inicia posant l'oient en suspens, amb un riff de guitarra acompanyat de sengles cops de bateria, per acabar desmadrándose arran d'un crit gutural i mantenint la fórmula de la banda de combinar l'agressivitat i la força amb parts més lentes o melòdiques.
Per acabar m'agradaria destacar dos temes més, un és Heretic Angels i el tancament de l'àlbum We Are; ambdós com a representatius dels que són 13. Doncs es tracta d'una guitarra més aviat rítmica, poderosa, greu i agressiva, sense pràcticament ni una sola cinquena, sinó un continu de riffs molt potents, que acompanyats per un baix que realitza al seu torn de manera simultània les tasques de segona guitarra i de baix, compassats sota la batuta rítmica de Jorge a la bateria i adornat per la percussió d'Óscar i els teclats de Pablo, donen la base musical perquè llueixi el portent de veu d'Olaya, jugant amb la combinació agressiu-dolç a un nivell excel · lent, de vegades jugant amb els guturals de Kiko.
Finalment i per donar-vos una idea, com ja he comentat en anteriors reviews, fins fa cosa d'un any, no era molt partidari de les veus femenines en el metall, més que res perquè no eren del meu gust. Però va ser en un directe d'aquests nois que vaig començar a canviar el xip i han estat moltes i bones les crítiques que he realitzat a bandes de vocalista femenina durant aquest temps, sentint-me completament atret per la combinació entre agressivitat i dolçor tant l'ens musical, com de la pròpia veu, en aquest cas que ens ocupa, d'Olaya, molt a tenir en compte dins del panorama nacional, així doncs no puc més que tancar la crònica, aconsellant una escolta l'àlbum i més tenint en compte que no et va a costar res.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!