SatanArise en Facebook
Críticas, reviews, novedades metal, discos, critica y tracklist - Satan Arise

Suscríbete aquí!


Elisa C. Martin + Hora Límite + 4 Bajo Zero + Bridge to Nowhere Revi Live (Madrid)

Ankor + Vukovi + Far'n'Hate Stage Live (Bilbao)

Prestige + Enemynside Rockville (Madrid)

Cain's Dinasty + Brutalfly Gong (Oviedo)

Prestige + Enemynside Urban Rock Concept (Gasteiz (Vitoria))

Angra + Opera Magna + Arwen Razzmatazz 2 (Barcelona)

Mala Bestia + Mala Hostia + Pycaya Bóveda (Barcelona)

Enuff Z'Nuff + Dusty Riders Estudios Groove (Portugalete)

Avalanch + Nurcry + Secta The New Valdemoro (Valdemoro (Madrid))

Cobra Spell Rockville (Madrid)

Avalanch + Nurcry + Redención Zero Garaje Beat Club (Murcia)

We Rock (Dio Tribute) + Crimson Colt Bóveda (Barcelona)

Kiss the night with Jordy Stanley + Blue Madness Sixx Rock (Madrid)

Leo Jiménez Razzmatazz 2 (Barcelona)

Kabrönes El Escénico de Illescas (Toledo)

Heavy Pettin Silikona (Madrid)

Alestorm + Saurom + Stratovarius + Rata Blanca + Wind Rose + Tyr + Equilibrium + El Reno Renardo + Kalmah + Ars Amandi + Eihwar + Linkoln Park + Oceans Ate Alaska + Brian Downey + Evil Invaders Zona polideportiva (Villena)

The Rave Age - Blood Omen (2023)

The Rave Age - Blood Omen
The Rave Age logo
Reino Unido

Blood Omen

Melodic Metal
Music for Nations
2023


Temes

01. Changing Of The Guard
02. Parasite
03. Serpents Tongue
04. Essence Of Time
05. Nostradamus
06. Forgive & Forget
07. The Journey
08. War In Heaven
09. Tears Of Stone

Formació

Veus: Matt James
Guitarra: George Harris
Guitarra: Tommy Gentry
Baix: Matt Cox
Bateria: Jai Patel

Crítica

THE RAVEN AGE és un grup de joves promeses que practiquen un estil de metalcore o metall melòdic en què, en el pas del temps, han apostat per incloure més detalls en el seu espectre musical, potser tornant-se molt més melòdics que en els seus dos lliuraments anteriors . Dit sigui de pas, al meu parer, de moment, el disc “The Conspiracy” és el zenit de la banda en qüestió compositiva, concepte que no treu mèrits al nou disc que desgrano en aquesta crítica.
L'alineació actual està composta per Matt James, a les veus, el mateix George Harris, a les guitarres rítmiques, Matt Cox, al baix i veus guturals, Jail Patel, als pegats (quina destresa té el xaval per desenvolupar aquests ritmes) i la darrera incorporació, Tommy Gentry, a les guitarres solistes i rítmiques. Vaga indicar que ha estat un valor afegit al grup en melodia i sols, i després de la presentació, entro en detall del que és el nou disc de THE RAVEN AGE, que presenten al costat d'una banda que no necessita presentació, IRON MAIDEN ( dels que guarden certes similituds).
El disc amb nou cançons i una durada de 39 minuts (una mica més que acceptable), comença amb una calmada intro ambiental de pel·lícula nòrdica amb la seva guitarra electro acústica i, de matalàs, uns samplers que emulen uns instruments de corda que et transporten al “ Valhalla” amb unes aportacions de piano i Tombs. Després de la intro èpica ens carreguen amb “Parasite”, una canonada de riffs demolidors i una melodia aràbiga on s'aprecia la millora de Matt a l'hora de cantar, molt més melòdic. El que també millora de forma notable són les tornades, enganxoses, tònica del disc en general. Aquest tema està marcat sobretot per un riff matxacón que se't quedarà gravat a la teva ment.
“Serpents Tongue” segueix els paràmetres de l'anterior tema, un riff molt marcat, però una tornada molt melòdica idònia per als directes. Especial atenció als cors guturals, encara que escassos, pels quals la cançó segueix un rumb fluid, una mica més melòdic que el seu anterior, però amb la urpa que els caracteritza. Per finalitzar afluixen una mica el tempo per tornar a l'èpic tornada i per finalitzar, trallada guitarra.
El disc es torna una mica més melòdic amb “Essence of Time” amb una intro 'calmada' a la qual precedeix una melodia de guitarra enganxosa i aquests riffs marca de la casa. però amb molta més melodia “Maidenesca” a les guitarres (com no podia ser d'una altra forma), amb un interludi més calmat, amb un Matt superb i un sol curt. . “Nostradamus” és un tema molt més amable en certs aspectes, però sense deixar aquests riffs machacones marca “Metalcore”. Es palpa que la tornada és molt més melòdica fregant la “melancolia”. Un tema a cavall entre la ràbia rítmica i la part més melòdica dels anglesos, on Matt James fa una molt bona interpretació entre aguts i mitjans. Especial menció a la part més tranquil·la de la cançó i l'In crescendo que el precedeix. Una cançó sens dubte guanyadora per als directes.
I passant l'equador del disc, arribem al que per mi és un dels temes estendards, no només del disc, sinó de tota la seva discografia. Estem parlant de “Forgive and Forget”. Un tema ultra enganxós en què combinen el metalcore amb un heavy metall més clàssic, sobretot en la tornada i en la interpretació dels solos. Apassionant! Menció especial a la interpretació de Matt a les veus, sobretot en els aguts i en la millor tornada (a la meva manera d'entendre la música) del disc. Un tema que no et dóna treva ni en la seva estructura ni en la melodia tan enganxosa.
The Journey baixa les revolucions, regalant-nos una cançó més amable, una oda a la melodia Maidenesca en forma de 'semi balada' interpretada amb una intensitat que et calarà els ossos. Acompanyada amb samplers, aquests aporten un ambient més cèltic a la tornada i en aquestes guitarres “bessones”. Ell només cala fins al més dur dels heavys, després d'una calma d'arpegis i Matt el clava amb la seva “càlida” interpretació al Bon Jovi (de vegades m'hi recorda). El tema acaba després d'una aportació intensa de tot el grup, amb una calma inexorable.

La recta final està composta per un tema entre el metalcore i el metall melòdic, titulat “War in Heaven”, del qual he de destacar el ritme de la bateria, frenètic quan ho demana i més pausat quan aquest ho exigeix. Les melodies bessones de guitarres puntuals i el sol breu de guitarra fan d'aquest tema, una altra cançó ideal per als concerts. El final frenètic amb l'agut de Matt aporta el colofó a aquest penúltim tema. I per acabar, la cirereta del pastís. La cançó més llarga del disc amb 6 minuts i 35 segons. Una cançó “èpica” amb tints cèltics a les melodies de guitarres, que fàcilment pot recordar les melodies més cèltiques dels Maiden, però amb unes quantes revolucions de més. Sense parar ens porten a un viatge ple de melodies i ferocitat, amb una tornada idònia per als directes. A meitat del tema, aquest vira cap a un altre “tempo” amb sols marca “Maiden” interpretats de forma magistral. Per acabar, una altra vegada, una tornada tan èpica com la mateixa cançó, que va decreixent fins a desembocar en una melodia electroacústica i amb samplers recolzant el final.

En definitiva, estem davant d'una evolució lògica dels que espero siguin promeses del nou metall futur, ja que, d'una banda, demostren destresa i, de l'altra, són aptes per crear cançons dignes per a un concert. Només queda apuntar que tinguin molt èxit amb la seva present gira i es donin a conèixer-ne més, perquè dins de l'estil “Metalcore” o metall melòdic, aquests nois hi tenen molt a dir. La meva nota és d'un 8,5, perquè crec que en els propers llançaments ens sorprendran per millor.

AlSmith
27/07/2023

14/03/2018
Sara Sánchez
09/03/2018
Jesús Valverde
23/01/2018
Jordi Pons Gibernau




Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /web/htdocs/www.satanarise.com/home/sources/ob_page.php on line 1198
Inici Noticies Crítiques Concerts Crónicas Entrevistes Entrevistes
Licencia Creative Commons
Satan Arise por www.satanarise.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.