Talesien - Silencio (2012)
 |
Progressive Metal
Falcatruada
2012
Temes
1. Metamorfosis
2. En tierra de Nadie
3. Dile al Mundo
4. Mi Otra Mitad
5. Amnesia
6. Futuro Imperfecto
7. Arriesgándome
8. Cuando Miramos Dentro
Formació
Veus: P.Javier García
Guitarra: Oscar Insua
Guitarra: Juan Carlos Cotelo
Baix i guturals: Sergio Pérez
Teclats: Manuel Ramill
Bateria: Julio Valladares
Crítica
Arriba a les nostres mans un nou disc de Talesien, banda gallega (no confondre amb els andalusos Taliesyn), de metal cantat en espanyol, que ens presenta el seu nou treball El Silencio que estan presentant en directe en aquestes dates a la gira Rompiendo el Silencio.
Després de molts anys i diversos treballs, donant-li voltes a l'idioma, segueixen amb la línia de cantar en castellà, com ja van fer en el seu anterior llarga durada.
Aquest àlbum va ser gravat en els Sadman Estudis ia Tercera Planta i masteritzat als Finnvox, i això ja ens dóna una idea acord el so del qual disfrutarem és poc menys que excel · lent.
L'enregistrament va ser realitzada per una formació que ja no és la mateixa que ho està defensant ara mateix en directe, ja que presenta ja algunes baixes, de les que s'han reposat, així actualment Iñigo (que va gravar teclats en un tema) s'incorpora a la formació ja que els teclats van ser gravats per Manuel Ramill; Anxo Silveira substitueix en la defensa en directe a Julio Valladares a la bateria i Nano substitueix a Oscar Insúa a la guitarra.
La formació la completen P.Javier a les veus, Sergio Pérez al baix i Joan Carles Cotelo a les guitarres rítmiques.
Però anem a l'àlbum que és el que revisem aquí i ara:
Obre l'àlbum amb un tema instrumental, Metamorfosis, mig temps de bona qualitat que ens deixa entreveure un nivell instrumental i de so, molt bo.
En Tierra de Nadie, primer tema parlat, Talesien es presenta de nou com una banda guitarrera, melòdica, amb grans arrels del rock més clàssic i que presenta un so contundent i una veu reforçada per uns cors realment subtils però molt efectius. Són més de sis minuts on podem trobar des de moments més tranquils i bàsics, fins a parts amb una distorsió punyent i potent, recolzant-se en teclats i mostrant una bateria que marca un ritme clàssic, recolzant-se molt puntualment en un doble bombo per emfatitzar l'energia.
En Dile al mundo, tornem a trobar un tema de ritme mig temps, de veu melòdica però de timbre rocker, amb un lleuger esquinçat. L'estil de la banda queda ja retratat com una banda de metall clàssic, recolzada en diferents tocs però amb tantes frases melòdiques que evoquen sense remei un tint progressiu. Encontramosm riffs que recorden als Maiden, trobem riffs més rockers i trobem parts tant més dures, com amb pauses de canya. En definitiva una varietat compositiva molt rica.
Mi otra mitad és una balada, potser amb un punt d'acceleració, però no de duresa, amb un fons marcat per unes guitarres acústiques que li donen aquest aire americà, més meridional, cantant a l'amor ia la mitja taronja de cada un. Per res es tracta de la típica balada més llimac, que d'altra banda, tant ens agraden ...
Amnèsia és un tema que arrenca amb doble bombo com ritme, i una melodia de guitarra, gairebé a manera de sol, que dóna pas a un riff molt metalero amb unes bateries realment canyeres. És probablement el tema més dur de l'àlbum, que per descomptat passa per diferents fases, més melòdiques, més dures, més ràpides, més lentes ... com si tinguessin una fase d'amnèsia i no sabessin quin tipus de tema estan tocant. No, seriosament, la lletra amb una tornada en un altre to, ens deixa una càrrega d'angoixa per aquell que pateix l'oblit del passat, un tornar a néixer, però amb un bagatge darrere desconegut, ... (Qui sóc, qui vaig ser, què veus al meu .... Buff!! Pell de gallina!)
Futuro Imperfecto, tema de pràcticament 6 minuts, llarg com la majoria de temes del lliurament de la banda, que no escatima a l'hora de malbaratar canvis de ritme, riffs, tempos completament diferents, donant un toc progressiu a tot el llançament.
Finalment, Arriesgándome és l'últim tema en què tota la banda intervé, és a dir, no instrumental. Un tema de fàcil arribada, molt directe, amb una tornada amb una música retenible i amb frases realment que recorden a una banda alemanya que m'agrada molt, com són els primers At Vance. Imagino que és difícil veure la similitud, però musicalment les guitarres, m'han evocat aquesta màgia que desprèn el reforçar la melodia vocal amb la mateixa melodia de guitarra i potents arranjaments de teclat. Possiblement el tema que més agradi a les primeres escoltes.
Quan mirem dins tanca l'àlbum de nou amb un tall instrumental, tot i que aquesta vegada, molt més tranquil, acústic i que ens posa el tancament al que és un bon llançament.
En general, bon llançament per a tots els públics, i és que lluny d'encasellar en un estil amb un ventall de públic reduït, aposten per donar curs a les influències i arribar a un espectre més ampli de seguidors, els que ja puguin tenir, més els que s'uniran a l'aventura amb aquest llançament, com un servidor.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!