Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

2038

Progressive Rock
Rock Estatal Records
2018

Temes

01. Perder del Norte
02. Fundido a Negro
03. Rómpelo
04. Me Va a Faltar el Aire
05. Me Pone a Cien
06. Camino
07. Al Otro Lado
08. Cautivos
09. Peán
10. Con la Música a Otra Parte

Formació

Veus, teclats i guitarra: Ángel Belinchón
Guitarres, teclats i cors: Carlos Álvarez
Guitarres i cors: Matias Orero
Baix i cors: David Mascaró
Bateria i cors: Pedro Corral
Teclats, piano i vents: Martí Bellmunt

Tercer treball dels castellonencs Dry River i una vegada més, cuidant fins l'últim detall. Sembla ser que per fi, la gent comença a reconèixer la feina ben feta i està tenint una repercussió tant en els seus treballs d'estudi com en els seus directes, merescudament significativa, entenent el panorama musical global d'aquest país i no només l'escena del metall.

¿I perquè? Qui són? Com han arribat fins aquí? Doncs cuidant aquestes expectatives pre-llançament la banda en l'any 2038, coincididendo amb el títol de l'àlbum, gravarà un documental explicant una mica com ha estat l'enregistrament i composició d'aquest disc que ens ha arribat des del futur als nostres dies. D'aquesta manera i amb un videoclip en el qual la banda actual, viatja al futur per actuar abans els triomfadors Dry River del més enllà i un munt de gent rememorant l'efemèride.

Així, amb aquesta carta de presentació, va arribar a les nostres mans, no sense abans veure també el videoclip de Fos a Negre, aquest treball deixant-nos amb unes expectatives realment molt altes, sobretot tenint en compte que els seus dos anteriors treballs van ser molt del meu gust.

Primeres escoltes i està molt bé. Però ... n'hi ha per tant? Bé, doncs a mesura que vas fent escoltes i t'adones que estem davant d'un disc progressiu enganxós (que semblen termes antònims), i que no pots parar de posar-ho i escoltar-ho, conclous que sí: Que no només és un gran disc sinó probablement el millor de la seva carrera, seguint una línia ascendent que ja va començar molt amunt.

I com han aconseguit això? En primer lloc amb moltíssima feina, sens dubte, tant en les composicions com en el mim dedicat a cada detall, ja que això és sant i senya de la banda: mimar el seu treball és mimar a l'oient; mimar al públic.

El disc obre amb "Perder el Norte", amb unes notes de piano clarament recognoscibles com a representatives de la banda i no em pregunteu per què ... però sembla que no només el so, sinó també algunes figures són ja escut d'aquests grans músics.
Tema rocker, on no premia res sobre res: Unes guitarres potents, però no en primer pla, el piano sempre present, múltiples cors realitzats de la mateixa manera en viu (espectacular) i una tornada enganxosa. Sembla que el disc obre d'una manera molt audible, pel que fa a progressions es refereix.

"Fundido a Negro" ja l'havíem pogut veure i sentir. Mateixa fórmula, diferents tempos (sembla un waltz a trossos) i un riff de guitarra senzillament enganxós. El fet que ens carreguem el món els éssers humans, és la temàtica que ens expliquen, a manera de telenotícies en directe: És clar missatge també, ja que en aquesta banda no cal deixar passar tampoc per alt les lletres, de vegades per divertides , com per crítiques o reivindicatives.

La tercera pista es diu "Rompelo" i és on realment comencen els mixes d'estils, formes i colors en els quals la banda se sent deixa anar: tots. Hard rock, jazz i un estil rocker americà aterren a una tornada de nou molt cantable.
Ets un true metall? Vas a pensar "què nassos és això? Però escolta, torna-ho a posar". Aquests sols, aquestes figures ... aquest trencament de pur metall pesat a mig tema ... mare meva! Ells es defineixen com una banda per als amants de la música en general i així és, open mind! Això és Dry River!

Sobre aquestes línies pots veure "Me va a faltar el aire". La balada amb la que van presentar el treball. Una cosa arriscat, però més que una balada sense més és un gran tema. Si li ajuntem la lletra a aquesta música èpica, la pell es posa de gallina encara a la quinzena escolta: El temps passa inexorablement i arriba un moment que mires enrere i veus que has caminat més tros de vida, del qual queda per davant .. .desalentador ... majetuoso ... impressionant, realitat mai millor expressada!

Nova curiositat: "Me pone a cien". Diàleg entre productor i la banda per crear un hit estiuenc que ho peti. La pròpia banda compta a veure moltíssimes notes, els posa i que són incapaços de fer un tema pla i rodó, ballable i que rebenti, pel bé de la música; doncs acabats tenint un mix de disc, rock, metall, fusió i mil gèneres més que ens deixen una altra joia open mind, de les que es gaudeixen només amb moltes escoltes i descobrint la ironia, i la gràcia musical amb la qual la banda es mou . Ens trobem davant d'un dels temes que més m'ha acabat cridant l'atenció. Un tema divertit lletrística i musicalment.

Amb "Camino" ens posem més seriosos. El que hem escoltat més d'una vegada, l'important no és el final, sinó el camí per assolir aquesta meta. Ser feliç a la vida és la pròpia vida, no el final d'aquesta ... lletres brillants amb múltiples recursos que ens acompanyen una música més "terrenal" però executada i dissenyada (composta) a la perfecció. Tenim guitarres hard rockeres, teclats i un Àngel que en tot el disc es surt amb les seves veus. Matisos més greus, aguts sense problema i un timbre característic amb una brillantor que només pot explotar.
Cal destacar la complexitat de les guitarres pels seus contratempos, sols i riffs, en els quals Matias i Carlos es troben còmodes i servir a cada tema amb complicadíssima senzillesa.

"Al otro lado" ens deixa una altra balada, però no la típica balada metalera, sinó més aviat més clàssica. Un cop més el pas del temps és protagonista, parlant probablement en aquesta ocasió de familiars i deixant de nou la pell gelada a sentir-la.
Martí juga un paper crucial amb el piano en aquest tema i en els teclats en tot el disc, a més de jugar amb els vents, i és que estem davant d'un elenc de senzilles estrelles musicals ... músics integrals que fan el que més els agrada : Tornar-boig amb la seva música ... la qual els neix ... la que els surt de dins.

Tema més acústic amb "Cautivos". Podríem parlar de country, però evidentment, són Dry River ... un gènere? No ... més aviat un grapat. Així trobem a la banda a un brillant encara que discret David Mascaró en el baix i en els cors, sent part d'un engranatge espectacular en què cada peça brilla amb llum pròpia però forma part d'un complicat engranatge, amb una funció primordial. He comentat que David, com tots fan cors i no són banals?

"Peán". El primer que faig és anar-me al diccionari. No crec que sigui una forma verbal de deixar anar aire i efectivament: Cants d'alguns exèrcits grecs per espantar l'enemic abans d'una batalla al més pur estil dels All Blacks, de futbol americà, normalment de complicades formes intimidatòries.
Després d'aquesta terminologia s'amaga una de les veritables obres mestres que hi ha en aquest treball: més de deu minuts de pur hard rock metall amb milers de matisos progressius. Doble bombo, guitarres acústiques afinades probablement en DO (molt greus) i un sens fi de progressions que això sí, ens deixen una tornada molt coreable. Senzillament un tema per no deixar passar en el qual la bateria de Pere brilla amb llum pròpia registrant a la perfecció milers de matisos ... no únicament una caixa de ritme.

I el tancament molt més festiu amb "Con la música a otra parte". Gairebé com rock patri d'abans obre, per girar múltiples vegades amb so que definiria com Dry River i deixar-nos amb un sentiment alegre, festiu i ben amunt: salts i bon rotllo.

Així doncs, aquest és el treball que segons el documental hauria de fer pujar a la banda al més alt. La veritat, és que per actitud, treball i resultat dels seus discos ho mereixen. Diversos sold outs en els seus directes fan pensar que sembla que el presagi es compleixi, però no és fortuït: Tenen cura als seus i volen que els seus cada dia siguin més. Que així sigui!

Víc Salda
14/03/2018

Arxiu de
novetats