Running Wild - Resilient (2013)
 |
Power / Heavy Metal
SPV
2013
Temes
1. Soldiers of Fortune 04:26
2. Resilient 04:42
3. Adventure Highway 04:17
4. The Drift 04:46
5. Desert Rose 05:18
6. Fireheart 04:40
7. Run Riot 04:33
8. Down to the Wire 04:03
9. Crystal Gold 04:27
10. Bloody Island 09:56
Formació
Veu, guitarra, baix: Rock 'n' Rolf
Guitarra: Peter Jordan
Crítica
Fa un any, aproximadament, Running Wild, o millor dit el seu líder Rolf Kaspareck, va decidir tornar a solcar els mars del metal després de l'anunciada retirada de la banda en 2009. El seu àlbum de retorn va ser una espècie de broma anomenada Shadowmaker, un treball que simplement no era Running Wild.
Abans de continuar, he de dir que Running Wild és una de les bandes que més estima i per la qual tinc sentiments molt especials. De la mateixa manera, no estic gens d'acord amb aquesta nova etapa en forma de duet amb Rolf cantant, tocant la guitarra i el baix i el seu amic Peter Jordan a l'altra guitarra i més amb aquesta bateria programada.
Rolf va encertar de ple dissolent la banda, la qual ja no era tal, i deixant un llegat de certa importància. Però s'equivoca i molt tornant a posar a Running Wild a la palestra, quan la banda no existeix. En fi, suposo que tot el nom de Running Wild ha d'aportar certes rendes.
Parlant de Resilient ; diuen que qui va tenir, va retenir. Rolf ha trigat menys d'un any a arreglar la malifeta que va significar Shadowmaker. Estem davant d'un àlbum bastant encertat i sobretot ; AIXÒ SI ÉS running WILD ! ! Per fi els temes són recognoscibles dins de l'esquema de la banda. Grans riffs, grans melodies imperials marca de la casa. Temes amb més força i força i alguns molt bons tornades.
Tot cal dir-ho, el treball té certs dèficits. Rolf sempre ha cuidat, sobretot en els últims anys, molt les produccions i la banda sempre ha sonat molt bé, però en Resilient tot el conjunt no acaba de sonar molt bé. Un so de guitarres molt millorable, sobretot en la solista, la qual queda una mica per sota. El programa que fa de bateria en canvi, aquest cop sona una mica millor, però quan la bateria ha arribat a sonar com a Black Hand Inn o Masquerade, per posar dos exemples, en fi, suposo que costa acceptar-ho.
Des de la inicial Soldiers of Fortune ja es pot intuir per on van els trets. Un tema molt reconeixible. Riffs i melodies clàssiques a la banda i bon tornada.
Un dels "problemes " en el seu anterior àlbum eren els temes amb una claríssima influència, massa, l'hard rock. Running Wild han fet tota la vida temes amb forta inspiració en el rock, ja que òbviament la seva influència era aquesta, però sempre, diguem, que passat pel filtre de l'empremta pròpia de la banda. La qual cosa feia que fossin temes heavys amb base rockera. Quan es perd una certa actitud i es baixa una mica la intensitat, ja que passa el de Shadowmaker. En Resilient trobem dos exemples perfectes a Desert Rose, un tema del millor de l'àlbum. Clara influència hardrockera però sense perdre gens de força la qual cosa ràpidament l'identifica com un tema clàssic ja a la banda. Un tema molt ben estructurat i amb unes guitarres més que interessants. L'altre tema és Run Riot. Un gran tema en tota regla. Un tema agressiu des de la seva riff, que va creixent fins a explotar en una tornada senzill i perfecte per corejar. Un tema que torna a portar al record les influències irlandeses de Rolf. Amb Fireheart es deslliguen els dimonis. Un tema ràpid i molt en la línia Running Wild de sempre, molt clàssic, on destaca la seva tornada. Un altre tema amb reminiscències molt clàssiques és Resilient. Tema mesurat que explota la seva força, la seva riff inicial, el qual ens retrotrau a altres èpoques. Amb The Drift topem amb un dels millors temes de l'àlbum, gran melodia, riffs marca de la casa i una tornada magnífic amb un toc melòdic bastant encertat.
El disc el tanca Bloody Island. Un tema de gairebé 10 minuts de durada i que per la seva composició i concepte ens fa tornar al 1992 i recordar aquella meravella anomenada Treasure Island. Bloody Island no es pot equiparar com a tema a Treasure Island, una cançó molt mes rica, però és potser el millor tema de l'àlbum. Una intro amb guitarra acústica molt encertada, bons riffs que ambienten el tema a la perfecció. Una part intermèdia on se succeeixen diferents sols, per tornar a la mecànica de riff, vers, pre -tornada i una tornada que ha de quedar marcat en la història de la banda per sempre, simplement genial.
L'edició limitada compte, per variar, amb dos temes extres. La acceptable Payola & Shenanigans i la prescindible Premonition.
En definitiva, un àlbum que retorna sensacions, que no fa oblidar Shadowmaker, però que deixa clar el seu error. Em reafirmo en el dit abans, Rolf s'equivoca. Running Wild ja ho ha dit tot, no queda res, està buit. La seva identitat queda claríssima i seguir insistint en aquesta línia no és bo. La música de la banda és repetitiva i gira entorn d'ella mateixa, intentant mossegar-se la cua. És cert que és un disc molt digne i amb bons temes, però que segueix estancat en un so, en una forma de fer les coses. Estic seguríssim que Rolf tot té molt a dir en aquest negoci però segur que no amb Running Wild. Deixem que Adrian descansi en pau.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!