Grave Digger - Clash of the Gods (2012)
 |
Power / Heavy Metal
Napalm Records
2012
Temes
1. Charon (Fährmann des Todes) 02:19
2. God of Terror 04:19
3. Hell Dog 04:28
4. Medusa 05:39
5. Clash of the Gods 04:53
6. Death Angel & the Grave Digger 04:22
7. Walls of Sorrow 04:43
8. Call of the Sirens 05:30
9. Warriors Revenge 04:00
10. ...With the Wind 00:48
11. Home at Last 03:57
Formació
Veus: Chris Boltendahl
Guitarra: Axel "Ironfinger" Ritt
Baix: Jens Becke
Bateria: Stefan Arnold
Teclats: Hans Peter ''H.P.'' Katzenburg
Crítica
El quinzé treball dels alemanys Grave Digger, titulat Clash Of The Gods torna a la banda a la actualitat. Aquesta vegada el concepte escollit es la mitologia grega. Sota aquesta premisa, ja típica als treballs dels alemanys, es presenta un àlbum continuista.
Després de la famosa trilogia medieval (Tunes of War (1996), Knights of the Cross (1998), Excalibur (1999), la cual va donar justa fama a la banda i la sortida de la banda del guitarra, Grave Digger va entrar en uan dinàmica descendent molt clara.
Treballs molt per sota de les expectatives i possibilitats que la banda havia demostrat. És podria fer una escepció amb els discos The Grave Digger (2001) y Rheingold (2003), dos treballs que si bé no es poden considerar excelents discos, parcialment si tenen mostres brillants. Després d'aquestes de excepcions la oscuritat, mediocritat, cansanci musical, falta de brinllantor i el mes preocupant, la falta de estabilitat a una part fonamental (a tota banda): la guitarra. Anades i tornades. Ara un guitarra, ara dos, per acabar portant a un de nou. Tots aquests problemes afecten a la música de la banda i es nota.
Una de les preguntes que em faig al escoltar un nou treball de Grave Digger és, qué mes dona qui toqui la guitarra si sempre sona igual i fan el mateix? Queda clar que l'aportació d' Axel "Ironfinger" Ritt es és diferent a la d'altres guitarres que ha tingut la banda desde la sortida de Uwe Lulis. Bona técnica individual, com no, pero aportació nula. Els mateixos riffs i armónics tant característics. Imagino que seguint les instruccions del líder indiscutible Chris Boltendahl (cuidat aquesta veu Chris).
Si ens centrem a l'àlbum, es confirma que han suavitzat una mica el seu so. Ja no sonen demolidors com fa anysl La guitarra te un so bastante clàssic, recordant els inicis de la banda en algun moment. Una vegada més. seguim trobant riffs molt habituals de la banda i del génere.
Sobre tot a la primera part de l'àlbum, els teclats tenen una presència bastante marcada, amb uns sons bastant peculiars.
La base rítmica segueix essent el millor de la banda. El treball de Jens Becker al baix i Stefan Arnold a la bateria es de notable. Senzill i eficient.
En quant als temes, es poden destacar l'inicial God of Terror, tem molt típic amb uns teclats variats. Walls of Sorrow, un altre riff amb abundants armónics i una tonada força bo. Warriors Revenge, un tema que per moments recuerda vells temps. Riff de guitarra amb denominació d'origen, bona tonada i una base rítmica execel•lent. Home at Last, pot recordad a Rage al seu riff inicial i compta amb una tonada bastant festiva. Call of the Sirens, sense ser un mal tema, queda afectat per la seva similitud (o copia) amb el mític The Keepers of Holy Grail i la tonada casi copia a Twilight of the Gods del seu àlbum Rheingold. Una pena.
Uun àlbum, una vegada més, que agradarà als fans, o als menys exigentes, però que segueix sense aportar res a la seva carrera. La banda s'ha estancat completament en una manera de fer i de sonar i d'aquesta forma es molt difícil sortir del calaix d'on és troben. Sense evolcuí es produeix el estancament i quan t'estanques, és triga poc en morir. És una pena que una banda que es va fer gran a finals dels 90 a base de treball i d'un àlbums molt ben fets, es vegi arrossegada cap a la perdició sense frens.
Es podria dir que Digger agonitza. Veurem el que triga en morir.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!