Drunken Buddha - Drunken Buddha (2018)
 |
Alternative Metal
The Fish Factory
2018
Temes
1. Can’t Hold Your Gaze
2. Medicine Man
3. Monster
4. Jester Song
5. Coming Home
6. Lady Stardust
7. The Rise Of The Monkey Men
8. Strangers & Fools
Formació
Veu: Michael Arthur Long
Guitarra: Diego Riesgo
Teclats: Mario Herrero
Baix: Javier Menéndez
Bateria: José Manuel Martínez
Crítica
No sé com he pogut estar tant de temps sense escoltar aquest disc. Recordo fa uns anys, quan vaig sentir aquesta banda per primera vegada que em vaig quedar impressionat amb aquell so anyenc marcat per influències clàssiques de grans de la història del Hard Rock com vaig poder ser Rainbow o Whitesnake. No obstant, per coses de la vida, no hi vaig poder aprofundir. Fa unes setmanes, uns quants anys després del llançament del seu àlbum homònim, vaig tornar a trobar-me amb aquest àlbum, i guiat per les muses del Heavy Metal, em vaig deixar hipnotitzar de nou per aquest so que traspua a bar de carretera i bourbon barat.
Aquest quintet de Hard Rock de so dels setanta porta des de l'any 2012 practicant el millor hard rock dels 70, a través de 8 cançons que beuen de bandes com Motorhead o Deep Purple. So vintage, actitud i molta xuleria és el que trobaràs al llarg d'un disc que has d'escoltar, vulguis o no.
Can't Hold Your Gaze obre aquest àlbum. La porta dentrada per a 36 minuts de Heavy Metal clàssic. Un riff de poderós guitarra acompanya una base rítmica sòlida, d'aquelles que deixen empremta. Michael Arthur Long escup cada paraula i cada vers al llarg d'una cançó que t'arrossega a fer-te una cervesa ben freda. El segueix “Medicine Man” on el teclat de Mario Herrero ens fa recordar a l'època daurada de Jon Lord. Cançó que va servir de carta de presentació ara fa uns anys ens demostra que no ha perdut res de frescor. Un tema brutal, salvatge, …
A Monster arribem al tercer tall d'aquest disc. De nou els riffs densos, pesats, i foscos protagonitzen la melodia d'una cançó que fa olor de directe. La cançó més llarga d'aquest treball, amb més de 5 minuts de durada, ens apropa al so del Stoner Rock de so aspre i de producció superba. Llarga vida al Fuzz. El segueix Jester Song on la banda torna a recuperar aquest so fresc que convida a la festa ia la diversió. Una tornada enganxosa i un teclat d'infart ens porta els Drunken Buddha més divertits.
El cinquè tall d'aquest disc es titula Coming Home, moment on els asturians tornen a portar-nos un tema extens i currat. Gairebé 5 minuts de bateries pesades i guitarres molt esmolades. La influència de Don Airey en els teclats es palpa a cada segon. Un dels millors moments de l?àlbum. El segueix Lady Stardust, amb una intro calmada, a mode de mig temps, Drunken Buddah ens regala una cançó càlida, d'harmonies vocals sòlides. Una cançó pausada però plena de passió i actitud.
Amb “The Rise of the Monjey Men”, la banda trepitja a fons l'accelerador per demostrar-nos com es fa aquest Hard Rock clàssic. Distorsió i disbauxa, una cançó directa com un cop de puny a la cara. El disc el tanca Strangers & Fools un tema d'autèntic Blues Rock ple de sentiment i so superb. Harmonies elaborades i estructures ben currades per a un disc que sap a poc, ara només toca tornar a escoltar-lo, i així, repetides vegades.
Drunken Buddah ens porta amb aquest debut de títol homònim un veritable exercici de Hard Rock sòlid i coherent. Un disc salvatge que has d'escoltar de manera obligada, sense cap mena d'excuses. No cal cercar fora. Comptant els dies per poder veure'l en directe.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!