Azrael - Azrael (2019)
 |
Power Metal
Demons records
2019
Temes
1- Lo Siento Amigos
2- Hoy Por Fin
3- Te Espero Allí
4- Caerá El Mundo
5- Falsa Fe
6- Camino Incierto
7- Me Quema
8- En Tu Propio Terreno
Formació
Veus: Marc Riera
Guitarres: Mario Gutiérrez
Guitarres: Enrique Rosales
Baix: J. M. Salas
Bateria: Manuel Arquellada "Maolo"
Teclats: Javi Saavedra
Crítica
Aquest 2019 que s'ha tancat, ha deixat molts discos al tinter i la manca de temps no m'ha permès poder ressenyar-. Però la música és música sempre, perdura en el temps i per això parlarem d'alguns imprescindibles els pròxims dies.
El primer que m'ocupa d'ells, és un clàssic del power en castellà. Una banda que em va fascinar a finals dels 90 i principis dels 2000, amb un directe que em va semblar demolidor i amb dos dels millors discos que encara en dia considero de el metall en castellà: Màfia i Dimension IV.
La banda va patir fa anys un rellançament amb la incorporació del vocalista eivissenc Marc Riera (de el qual encara tinc pendent ressenyar l'últim treball en solitari amb la seva banda MRC) i ara, fent ús de el nom de la banda, llancen el que al meu entendre, després d'un gran Metal Arena, és el millor disc en anys de la banda, apropant com a mínim, a les seves obres mestres.
Són 8 grans temes els que copen aquest llançament, no molts, però he de dir que no hi ha palla, no hi ha desperdici, ni sobres, ni excedents: gran disc del primer a l'últim minut amb un so on es reconeix a la banda tot i haver passat tant de temps tant en so com en composició, però amb el mèrit que tants anys després, el disc em sona a actual i completament d'acord amb el que puc esperar d'un disc que em enganxi en aquests dies, i ja puc dir que això cada vegada em resulta més difícil.
Arrenquem sense introduccions ni pèrdues de temps. Directes al gra, riff inicial que dóna pas a un tapping clàssic, ràpid, melòdic i efectiu: Com en els millors dies d'Azrael. O és que els millors dies d'Azrael estan en el present?
El tema: "Lo Siento Amigos" és una excel·lent carta de presentació per a aquest disc. Melòdic, ràpid, potent on Marc llueix la seva veu, que juga a mig camí entre l'agut clàssic puntual, molt de cos i calidesa de to també. Diversos registres que donen joc a diferents propostes més que interessants.
El segueix "Hoy por fin". Diria que és de les meves preferides, i seria cert; però no sense deixar-me pràcticament cap altre tall. Piano / Teclat donen origen a un tema més mig temps, amb una melodia evolutiva que em sembla senzillament tan efectiva com brillant. Les guitarres de Mario Gutierrez i d'Enrique Rosales es complementen a la perfecció no deixant quintes a l'atzar, sinó treballant el so sense floritures però sense deixar ni un sol detall a l'atzar. Altament recomanat.
La base rítmica de la banda la conformen J.M. Sales i un carismàtic Maolo que des dels orígens hi és darrere animant i colpejant amb una precisió mil·limètrica. "Te Espero allí", amb un riff de guitarra inicial també remarcable, és un altre tema que mereix una menció per la seva frescor. Fàcil melodia, enganxosa però prou treballada com per no avorrir a la tercera escolta, que és el gran problema de molts temes de fàcil escolta i entrada. Potser influeixin diversos canvis de to abans d'una tornada de nou que mereix ser destacat.
Moltes banda tenen una bona base musical però després la veu i la seva melodia és la que aconsegueix que et enganxi o que sigui un més de la pila. Marc Riera ha estat capaç d'agafar l'essència original que tenia la banda amb Manuel Moral i no perdre-la, portant-la al seu terreny. No dic que no fos capaç Miguel Carneiro a Libre, però el temps ha deixat que Marc porti a la banda sobre les seves espatlles, vocalment parlant, amb molt d'encert. I per a mostra, un altre gran tema: "Caerá el Mundo".
Poc més em queda per destacar. "Falsa Fe", ens deixa bateria res plana, novament melodíasde fàcil assimilació i una complexitat tal, que aconsegueix l'equilibri necessari per convertir el disc en amè en gairebé qualsevol situació.
No ens equivoquem quan parlava a el principi de power metall. No és el happy power metall amb tonalitats majors, en absolut. Tons menors sempre deixen gust de malenconia, tristesa o tragèdia i en aquest cas és el que ens ocupa. "Camino Incierto" no és en absolut una excepció, però el que sí que té és diversos canvis de to i una tornada amb uns cors realment màgics, trencant completament amb la resta del tema. Molt recomanada seva escolta.
El final s'acosta amb el tema més lent de la feina "Me Quema", a manera de balada clàssica de les de sempre. Sentida i potent en el seu tram final i tanca definitivament el disc "En tu Propio Terreno". Un altre riff interessant i amb personalitat pròpia que posa el colofó a una feina que hauria significa el renaixement de la banda a tots el nivells. Esperem poder veure'ls aviat en directe per gaudir tant dels seus clàssics com d'aquestes noves peces, que amb una mica de sort passaran a formar part de l'repertori dels granadins!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!