Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Purgatorium

Power Metal
Art Gates Records
2023

Temes

1. Entre la Vida y la Muerte
2. Purgatorium
3. El Río de los Lamentos
4. Tu Calor Será Mi Voz
5. Aunque Mi Alma Se Desgarre
6. Canto de Luna
7. Hechizo de Invierno
8. Mar de Agosto
9. Juicio de las Almas
10. Hacia la Eternidad

Formació

Guitarra i arrenjaments instrumentals: Alberto Montoya Tramoyeres
Guitarra i flautes: Sergio Garay
Bateria i guturals: Sergio Pinar
Baix: Álvaro Chillarón Prats
Veus: Alberto Symón

Els valencians Sylvania a hores d'ara, amb quatre discos en el seu haver, s'han fet un lloc important en el panorama del heavy metall patri i més encara tenint en compte que després de l'aturada que tots coneixem, venien d'una gira d'èxit per Llatino Amèrica, terra on han llaurat una quantitat important de seguidors. Dit això, ens presenten “Purgatorium”, el seu quart àlbum, que pren el relleu a “Testigos de las Estrellas” que va significar el punt àlgid, de moment, parint el que va ser el seu disc més aclamat. I en aquest cas ens trobem amb novetats a l'alineació que ha estat treballant en el present i que humanament ens portava dubtes després de la marxa de “la veu” d'Alfonso Arróniz.

Però no s'han rendit després d'una marxa tan significant i ens presenten la primera novetat amb l'ex-Nocturnia, Alberto Symón que ha aportat el seu talent i que, afortunadament, ha estat molt ben acoblada al resultat final, sent el cantant idoni per a la banda . La segona novetat i no menys important, és la incorporació d'un segon guitarra i compositor, Sergio Garay, que és la mà dreta del principal compositor i “ànima mater”, Alberto Montoya Tramoyeres com ja és sabut, i després toca analitzar aquesta potent i la vegada melòdica obra publicada el 22 de Desembre de 2023, sota el segell d'Art Gates i amb una excel·lent portada que et convida a endinsar-te en el seu concepte sobre un viatge als llimbs de la mà de Joel Marco (JM Design) i que, sincerament, per fi sembla que hagin trobat un so cristal·lí i polit que suma sencers al resultat final.

Com és habitual, el disc ens explica una història (aquesta vegada nova), que es barreja amb el característic so de la banda i és introduïda per “Entre la vida i la muerte”, que és la típica introducció simfònica de pel·lícula molt bé presentada, amb retalls musicals del que seran els temes que componen l'àlbum.

El protagonista “Samuel”, després d'un accident en sortir de casa, es troba atordit al “Purgatorium” que és la segona pista del disc i la primera a fer presència el nou cantant Alberto Symón. Ens trobem davant d'una cançó de Power Metal simfònic amb potents guitarres i melodies coreables típiques dels començaments als seus discos (un tema bandera a l'estil Sylvania). El primer que crida l'atenció és, com s'ha comentat abans, que la barreja i la producció són molt notables on s'aprecia una millora important en el resultat final i segon lloc, que la veu d'Alberto Symón és molt més melòdica i menys agressiva que la d'Alfonso, per la qual cosa és possible que el resultat final no només de la cançó, sinó del disc en general soni molt més fresc, sense obviar les parts més agressives de guitarres que solen ser-hi segell característic. La tornada és molt enganxosa i segur que farà les delícies dels fans. Segur que aquest primer tema serà imprescindible a la seva nova gira.

El viatge continua pel “Río de los lamentos” (ullet a l'antiga mitologia grega pel riu Cocito i el barquer Caront que el guia) que és una de les joies del disc, un tema complex on el power metall simfònic es barreja de nou amb potents guitarres i els guturals de Sergio Pinar. Una melodia de teclats ens porta una cançó molt heavy on les veus d'Alberto i Sergio fan un diàleg entre elles desembocant a la tornada marca de la casa, molt melòdic i enganxós. El transcurs d'aquest ens transporta a una part més pesada que entrellaça amb la primera sorpresa del disc: la melodia principal de La llegenda del Zelda sona entre guitarres! (esperem que Nintendo no els demani...XD). La part intermèdia, bellíssima entre flautes, una simfònica i un Alberto estremidor a les parts més suaus ens torna a l'agressivitat de guitarres i de tornada al power Metall. És un tema canviant i molt treballat que potser gosaria dir que és dels més complexos de tota la seva carrera, que bé es podria convertir en una cançó imprescindible és els seus concerts malgrat els seus set minuts de durada. (N.d.r: aquest tema bé podria haver format part de “Testigos de les Estrellas”).

“Tu calor será mi voz”, és la cançó dedicada als seguidors de la banda, especialment als de l'altra banda del toll. El nostre protagonista després de deixar les penes al riu, hi ha alguna cosa que el fa realment feliç, i no és cap altre motiu que la música. Aquesta cançó és carn de single, molt melòdica i enganxosa, amb algun riff més agressiu però que en general és molt ballable, molt marcada per una melodia de teclat de tons més grans que potser recordi la fantàstica “Lluna fallta”. La tornada segueix la tònica dels teclats idoni per gaudir en els directes.

El següent tema, que va ser single i carta de presentació per al disc, és una altra “punta de llança”, amb les seves melodies clàssiques a l'estil del seu èxit incontestable “Vivo en tu Memoria” i que serà un altre nou “hit” a la seva carrera . “Encara que la meva ànima s'esquinça”, tracta el tema de les persones que pateixen de salut mental i el successiu suïcidi. Musicalment és excel·lent, amb la delicadesa i agressivitat que els caracteritza, tant en el tracte deliciós a les guitarres, en la seva part simfònica de flautes, al pont, la tornada perfecta com sempre i com no, els solos de guitarres entre Sergio i Alberto de càtedra dibuixant melodies estil Vivaldi.

Després de “Canto de Luna”, que fa d'interludi amb un bell arpegi de guitarra i uns teclats de matalàs, ens carrega “Hechizo de Invierno” amb un orgue (a l'estil d'església) apropant-nos a un tema més “Stratovarius”, on tornen a fer presència les veus guturals de Sergio Pinar qui està pletòric a tot el disc, tant als pegats com a les veus. Les guitarres són tallants al pont i la tornada recordarà a una cançó d'una tal “Estimar-la” (pica d'ullet, picada d'ullet). En general, un tema melòdic i accessible, més pausat que la resta, però efectiu.

Una càlida melodia de piano i flauta ens presenta "Mar de agosto". La balada del disc ens dóna una treva al camí com ho és la seva ambientació, amable i càlida on Alberto Symón s'esplaia de forma còmoda fent una excel·lent interpretació. És la balada a l'estil “Sylvania” molt recomanable i de les millors del seu repertori.

Arriba la recta final del disc amb un potent tema titulat “El juicio de las almas” amb tints Thrash i power Metall. És el tema que més es podria diferenciar de la resta, sobretot destacant pel seu efecte sorpresa (també podia haver estat cançó de “Testigos de las Estrellas”). L'inici agressiu amb veus guturals i aquest halo fosc en la interpretació d'Alberto s'entremesclen amb una mica més de llum amb l'aparició de Soles Colomer. Es repeteix el pont i aquesta vegada amb la tornada de la impecable col·laboració de Tete Novoa en els seus apunyalats aguts. La part intermèdia dels solos és excel·lent i molt frenètica, acabant aquest tema a l'estil power metall. Acaba de nou amb la tornada de Soles Colomer amb un gran colofó d'or d'agressivitat i en general, tema brillant al disc.

Però no hi ha disc de Sylvania sense l'èpica i el tema de llarga durada (que es fa curt). “Hacia la Eternidad”, d'uns dotze minuts és el tema més èpic mai compost per ells, sense menysprear la resta que són d'altíssim nivell, però aquest tema té tots els ingredients necessaris del grup i una cançó carregada d'emocions com muntanya russa comptant amb, novament, la inestimable col·laboració d'un gran Tete Novoa. Convido el lector, si és que ja no ho ha fet, que se sent i experimenti aquest gran viatge i valori l'ardu treball que han bolcat en aquesta feina i en especial en aquesta epopeia musical, amb alguna sorpresa i novetat.

Resumint, malgrat que repeteixen fórmula, sent aquest disc un compendi entre “Recuerdos del Mañana” i “Testigos de las Estrellas”, hi ha cançons excel·lents que formaran part del present i futurs repertoris que els alça un esglaó més.

Havent escoltat recentment tota la discografia de la banda, i sent un sant i senya del grup les tonalitats majors dins del power, conferint aquest adjectiu de happy metall, combinant amb passatges molt més durs i tenebrosos (tonalitats menors), l'energia que transmet aquest treball és encara més gran que la dels seus predecessors, podent ser qualificat com del millor de la banda fins ara, superant el que tenien publicat i això sí, deixant ja la fórmula al límit d'ús. Si un dia et costa sortir del llit, agafar el transport i sortir a treballar, si ho fas amb aquest disc com a banda sonora, sens dubte serà molt més fàcil trobar aquesta vitalitat dins teu per emprendre les tasques del dia!

AlSmith
12/01/2024

Arxiu de
novetats