Against Myself - Tides of Insanity (2023)
 |
Symphonic Power Metal
On Fire
2023
Temes
1. The Gathering
2. Providence
3. Beyond The Deep
4. A Fateful Illusion
5. The Tempest
6. Huntres Of Assyria
7. Sweet Chains Of Death
8. Threnody
9. Tides Of Insanity
Formació
Elizabeth Amoedo: Veu
Unai Iglesias: Guitarra
Francesco Antonelli: Teclats
Alejandro Fong: Baix
Charly Carretón: Bateria
Crítica
Després de diversos anys i canvis de formació, Against Myself van sorprendre amb nou treball discogràfic. 'Tides Of Insanity' és el quart àlbum de la banda originària de Ciudad Real, llançament que va succeir a 'Unity' (2019). Amb aquest darrer disc, el grup pretén consolidar-se com a banda referent de metall simfònic a nivell nacional i internacional.
El viatge comença amb “The Gathering”, poderosa intro instrumental molt èpica, formada per orquestracions molt ben treballades que podrien ser part d'un LP de Nightwish. Aquests dos primers minuts ens introdueixen de ple al vaixell que ens portarà per una infinitat d'emocions.
Comença l'onatge i ens trobem amb Providence. Un tall força poderós i enganxós que conté tots els ingredients que conformen el disc: Veu lírica i potent, accelerat ritme power metall, orquestracions simfòniques i poderosos cors, i seqüències d'acords molt pròpies del metall progressiu.
El recorregut continua amb “Beyond The Deep”. Aquest tema continua la mateixa línia de l'anterior, si és possible amb un aire més èpic, i més cap al mig temps. Aquí la vocalista impacta amb un registre gutural, molt diferent del líric que hi acostuma.
“A Fateful Illusion” és el següent tall del disc. Es tracta d'un tema instrumental exquisit en què perfectament ens podríem imaginar a bord d'un galió solcant els mars. Bé podria ser una composició del desaparegut James Horner.
El mar s'embraveeix i arribem a The Tempest. Va ser el primer single del disc, i recupera la línia de Providence. Ens trobem aquí amb curiosos canvis de ritme no aptes per a orelles acostumades a música molt més simple. Un altre dels elements més cridaners són els cors, que vénen de part del cor de cambra Oretania. Sens dubte, un dels temes més poderosos i impactants de l'àlbum.
La secció instrumental té el seu moment estrella amb “Huntress Of Assyria”. Aquí podem gaudir de grans solos virtuosos, de guitarra per part d'Unai Iglesias i de teclat per part de Francesco Antonelli. Cap al final, el tema és capaç d'embolicar qui l'escolta en una atmosfera que eriça el pèl a qualsevol.
“Sweet Chants Of Death” segueix la línia dels temes anteriors. Un single directe i amb urpa, amb aire fosc i molt ben orquestrat, en què la cantant torna a sorprendre'ns amb el seu registre gutural, que contrasta amb el delicat registre que també mostra. Destacaria alhora la gran habilitat al teclat d'Antonelli, que es llueix en diversos passatges del tema.
Una delicada línia de piano és la que obre “Threnody”. Es tracta de la balada del disc, en què veu i piano són els grans protagonistes. Un tema molt emocionant que cap al final trenca en format power ballad amb un extens sol de guitarra que contrasta amb la dolçor de la cançó. Cors i orquestracions fan la resta perquè les llàgrimes estiguin a punt de brollar.
Arribem al final de la travessia amb la peça mestra que dóna nom al disc: Tides Of Insanity. Ni més ni menys que gairebé 20 minuts de tema. Una melodia de capseta de música és la que comença, i d'aquí dóna pas a un laberint sense fi de melodies i harmonies. Els primers minuts els llancen en forma de power ballad, per després passar a un ritme vals amb aire burlesc.
Més tard desemboca en un poderós mig temps, en què irromp una tenebrosa veu en off que ajuda que no es perdi aquest toc fosc. La tempesta comença a fer els seus estralls i el tema continua amb un passatge canyer molt accelerat amb un vertiginós sol de teclat, al qual segueix una secció orquestral.
Cap a la meitat, el tema fa un break per mantenir la tensió, i irromp amb un tram perfectament orquestrat i un fragment instrumental que sorprendria qualsevol. La tempesta està més activa que mai. Després, la cançó recupera el seu mig temps, amb un motiu diferent. Gairebé cap al terme, trobem un esgarrifós fragment en forma de balada, senyal que “es van calmar les aigües”.
El final del tema potser és el més emocionant. Veus, cors, orquestració, instrumentació, només de guitarra i una infinitat de melodies s'uneixen en harmonia per crear un conjunt esgarrifós bell. Curiós és que recuperen la melodia principal de Beyond The Deep per donar un terme molt més èpic si és possible.
Hem arribat al final del viatge per un onatge tan trepidant i només queda donar les gràcies a aquest quintet per aquesta obra. Against Myself han aconseguit amb aquest disc una feina acurada a la perfecció, molt a l'alçada de bandes del panorama internacional, amb què els augura un futur molt prometedor.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!