Orion Child - Into the Deepest Bane of Hope (2016)
 |
Power / Death Metal
Autoproducido
2016
Temes
1. Into the Deepest Bane of Hope (Intro)
2. No Return
3. Escape from Hell
4. Nothing Remains (Midtro)
5. Search of Truth (Exegesis)
6. As Darkness Falls
7. Dark Temptation
8. Hear the Silence (Midtro)
9. Fallen Gods
10. Dying Alone
11. Doomankind
12. Crossing the Threshold of Darkness (Midtro)
13. Deathly Relief
14. Invictus
15. In the End, Shall Be the Beginning (Outro)
Formació
Veu: Víctor Hernández
Guitarra: Daedin
Guitarra, voz: Jones
Baix: Rafi
Bateria: Jandro
Teclats: Jon Koldo Tera
Crítica
Sis anys han hagut de passar perquè Orion Child editi el seu segon treball, déu n'hi do. El 2010 em van sorprendre amb un seu àlbum debut A New Donar Apology, un treball que em va sorprendre per albergar al estils tan dispars com el power i el death en perfecta harmonia. Això no és res de nou, però per aquells anys no era tan habitual i menys fer-ho aquí i tan bé.
Però els anys van anar caient i d'Orion Child poc es va saber, només que no havien desaparegut, que seguien, però sense presses. Sis anys d'espera, alguns canvis de formació i per fi tenim entre les mans Into The Deepest Bane Of Hope.
Personalment ha estat una pujada al poder escoltar-los. Ja sigui per què van ser una de les primeres bandes a revisar després de l'inici de Satan Arise, pel seu bon rotllo o perquè vam tenir el luxe de poder tenir-los en el nostre concert de primer aniversari, que és una d'aquestes bandes a la qual un li té especial afecció.
El títol no ho posa fàcil, quan em pregunten que tal el disc Into The Deepest ... és impossible recordar-o repetir-ho, acaba sent el disc dels Orion Child a seques, és grandiloqüent i enganxa amb el so. En la més profunda pèrdua d'esperança, profund és el títol, però tant com llarg. Per sort és una de les poques coses diguem, menys agraciades del disc, perquè a partir del títol ens depara una bona dosi de metall en estat pur.
Després de la portada d'aires futuristes i fantasiosos i un nou logotip que em recorda als vells videojocs dels vuitanta / noranta, pixelats i sense aquestes resolucions aclaparadores d'aquests temps tenim quinze pistes, entre intros, i enllaços que ens porten a un món fosc i un tant apocalíptic difícil de descriure.
Orion Child no és una banda que sigui fàcil de descriure amb quatre paraules. Si estàs davant d'una banda de thrash, death, power, ja que és simple, aquí tens, bo o dolent, però no et compliquen la vida. Orion Child són la complexitat en llenguatge musical, no per tenir estructures impossibles, sinó per la quantitat d'influències i estils que barregen en les seves composicions.
M'arriscaré dient que és com si partissin d'una essència alguna cosa power, però la emboliquessin amb bases death melòdiques o tan fosques com algunes atmosferes black, detalls progressius a dojo amb veus netes i guturals sense deixar de banda els sons més clàssics on les guitarres amb els seus riffs i solos segueixen sent les propietàries i senyores de les composicions de la banda. Ara mateix no m'entenc ni jo. Però així és la màgia d'aquesta banda.
Podria resumir-ho com un death melòdic on les guitarres segueixen sonant potents i veloços com en el power alemany, rotllo Childrem Of Bodoom o Arch Enemy, però amb aires foscos i contundents del death més cru i amb atmosferes black, puntuals, però que s'afegeixen a els temes un caràcter desolador.
Un dels principals canvis o evolucions que ha tingut Orion Child ha estat modernitzar el seu so. En el seu primer treball aquesta fusió estava una mica verd, li faltava acabar d'encaixar els sons sense que sonessin distants, ara aquesta barreja és molt més sòlida i ja no podem dir que siguin una banda de power amb sons foscos.
La millor manera de parlar d'ells, és que els escoltis i puguis entendre les meves paraules.
Després de la intro de rigor "No Return" obre el disc amb una base rítmica aclaparadora i unes guitarres gravis, portant el seu so a la ultratomba contrastant amb la veu de Victor que segueix mantenint un registre alt, però amb més personalitat que abans. Els guturals, a càrrec de Jones, accentuen aquest contrapunt constant en els temes de la banda. Compositivament és una orgia de sonoritats. Vull remarcar la potència que tenen les guitarres, que malgrat uns teclats molt presents, no en va, porten un gran pes en l'ambientació del tema, no deixen de sonar arrolladoras i dominants, com crec que ha de succeir en tota banda de metall.
"Escape From Hell" és un tall més lent i pesat, amb els seus canvis de ritme, però amb un clar aire de contundència i cruesa que segueix juegando amb la veu neta, aquí més pausada i soferta.
Després d'una altra intro pel mig "Nothing Remains" arriba un dels grans talls del disc, "Search Of Truth", tall veloç i amb bases power passades per un filtre més modern i tocs progressius. Un tall que t'omple d'energia i ganes de trencar-te les articulacions de les cames intentant seguir aquesta bateria. Dualitat de veus entre el costat net i gutural dels profunds cors i una tornada enganxosa. Gran tema que passa a ser un dels millors talls que porto escoltats aquest any.
"As Darkness Falls" em recorda al so del primer treball, no sé si serà casualitat, o porta composta més temps, però sona amb més frescor, que els primers talls. Aires més foscos ens porta "Dark Temptation", un mig temps molt contundent i cru amb un paper molt present d'uns teclats, de la mà de Jonkol que en general un ambient desolat, adjectiu perfecte per a aquest tema, que malgrat travessar una fase apocalíptica i veloç en la seva part final, et torna a submergir en l'erm desolat abans de la seva fi. Aires black tornen a aparèixer.
No més track by track ... doncs serà un altre dia ... A la part central vénen dos talls més melòdics, "Fallin Gods" que torna a les bases power veloces i "Dying Alone" més complex, on les guitarres de Jones i Daedin es llueixen en un tema ple de canvis de ritme i atmosfera més fosca, però terrible en les seves línies vocals i sobretot a les sis cordes.
"Doomankind" com el seu nom indica ens submergeix en un tall totalment diferent a la resta. Sense arribar a sonar realment doom ni depressiu, si que li donen una volta de rosca més a la foscor que fins ara havien recreat. Un tema molt més cru i contundent, mantenint les línies vocals melòdiques, marca de la casa, però més contrastades i esquinçades en els cors.
A la recta final "Deathly Relief" torna a mostrar-nos uns Orion Child molt versàtils. Les influències més black simfòniques es plasmen en atmosferes tètriques amb uns arranjaments de teclat dignes de qualsevol banda internacional. Aquest contrapunt d'Orion Child, torna a cobrar cotes memorables. "Invictus" tanca el disc, al marge dels passatges instrumentals en un altre tall frenètic amb aires més èpics.
Gran disc en tota regla, però si es em permet un detall, la pronunciació en ocasions podria treballar-se una mica més. No som anglosaxons, però si volem sortir més enllà de les nostres fronteres, és un detall a tenir en compte. Per a mi, això no desmereix el disc en absolut, però cada un té en aquest controvertit tema la seva opinió.
Realment és una pena el no haver pogut gaudir d'Orion Child aquests sis anys des del seu primer disc, però si l'espera ha suposat aquest resultat, ens veiem de nou al 2022. Senzillament tremend aquest Into The Deepest Bane Of Hope d'Orion Child i tant de bo m'equivoqui, però espero no haver de veure com una banda així passa desapercebuda entre el públic pel simple fet de no ser suecs o d'algun altre país més enllà de les nostres fronteres.
Un altre dels grans discos de l'any, i ja en van uns quants.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!