Soundstorm - Inmortalia (2012)
 |
Power Metal
Scarlet Records
2012
Temes
01 - Immortalia
02 - Back To Life
03 - The Curse Of The Moon
04 - Blood Of Maiden
05 - Faraway
06 - Promises
07 - Call Me Devil
08 - Seven Veils
09 - Watching You Fading
10 - Wrath Of The Storm
11 - The Portrait
Formació
Veu: Philippe D'Orange
Guitarres: Sbriglione
Teclats: Davide Cristofoli
Baix: Massimiliano Flak
Bateria: Federico Brignolo
Crítica
Estava jo una mica descontent, després de l'empatx de principis de segle de metall simfònic d'Itàlia, havent-me ennuegat una mica amb Rhapsody of Fire i quedant-me poques coses ja que em seguissin resultant molt atractives; mereix per exemple esmentar a Secret Sphere com una d'elles .
Llavors vaig descobrir un disc d'una banda que no estava gens malament. El vaig mantenir com una banda a seguir. Es tractava del LP debut d'SoundStorm, anomenat Twilight Opera, després de la seva demo debut al 2005 anomenada "The Storm is coming", com premonició i del seu EP presentació del 2007 anomenat "Northern Wilderness".
I en l'última part del 2012, apareix el segon treball d'aquests italians, treball que els encimbella ja com a banda d'alt nivell. Així Inmortalia, els deixa dins de les meves bandes italianes favorites de llarg, com a gran fan del subgènere que uneixen les bandes que provenen del país de la bota, si són capaços d'aportar alguna cosa nova com és el cas.
Inmortalia arrenca amb una intro de homònim nom del disc, que em posa la pell de gallina. Dos minuts aproximadament instrumentals, amb uns teclats angoixants, algun cop de percussió i cors clàssics en la mateixa línia, fins que arrenquen unes rapidíssimes guitarres al mateix temps que la bateria. El baix complementa l'única guitarra a càrrec de Massimiliano Flak, a la banda des del 2005. Musicalment el definiria com una fugida. Tanco els ulls i veig una angoixant persecució on perilla la vida...
... i dóna pas a unes greus guitarres a cop de bateria a càrrec del cofundador, Federico Brignolo, amb una segona intro, aquesta pròpiament del tema Back to Life. És una gran mostra del que serà el disc: molt simfònic, amb molta melodia, canvis de ritme, però sense enganyar-nos, altes velocitats, sense anar més lluny, lleus trams de blast beat inclosos.
El tercer tema The curse of the Moon es caracteritza per seguir l'ona definida per SoundStorm, és a dir, melodies fosques de la mà de les guitarres tan protagonistes com greus de les mans de Valerio Sbriglione, a la banda des de 2002 com gairebé tots els seus companys, potser sigui un dels secrets d'aquests músics, la seva unió en el temps.
Hi predomina, com a característica a destacar, el protagonisme com ja hem comentat, dels teclats i parts simfòniques de les mans del membre més recent, el teclista Davide Cristofoli, com s'observa en el principi de Blood of Maiden, que ràpidament dóna pas a les guitarres potents, i que a més omplen de virtuosos solos el disc. Rapidíssim tema combinant trams molt pesats alhora que observem la versatilitat de la veu de Philippe D'Orange. ¿Versatilitat? Doncs després d'escoltar diferents vegades el disc, ens atreviríem a definir-la com una veu aguda però ens trobem amb matisos realment greus o com en aquest tema, parts de baríton operístic. És a dir, una veu privilegiada amb multitud de registres. Els guturals que adornen no es queden enrere i marquen contrastos que converteixen el disc en quelcom gens monòton i que no avorreix en cap moment tot i múltiples escoltes.
Una mica diferent és el tema Faraway, més lent, amb moltes cometes, fosc com el que més, a manera de balada molt, molt ràpida per la seva estructura. El disc en si, té varietat amb parts molt corejables o enganxoses com és el cas de Promises on la melodia de la tornada s'incrusta en el cervell de manera sorprenent.
La tan vista tècnica d'alternar guitarres rítmiques potents donant-li el protagonisme de la melodia al teclat, per alternar just el cas contrari, està realitzat amb molt de gust, combinat amb multitud de canvis de ritmes (fins a parts lentes com en Call me devil) transportant mentalment a escenes com de pel·lícules angoixants d'acció.
Diferent del tot, esmentar Seven Veils, amb ritmes arabescs i veus femenines, que aprofitem a comentar donen el toc al llarg de tot el disc, dóna pas a Watching You Fading, ara si la balada del disc maca com poques. Bé, com moltes, perquè el gènere metall, en realitat, es caracteritza per sentides i precioses balades.
Per anar tancant boca i despertant una mica de cara al final del disc, Wrath of the Storm un tema una mica més power, més directe, sense tant ornament, dóna la finalitat de tancament a The Portrait, gairebé 10 minuts de tema, en què dóna temps a parts lentes, tristes, potència, violència, velocitat, molta angoixa i foscor.
Estem davant d'un disc d'una banda que practica un gènere amb una particular visió molt fosca i que m'entusiasma, permetent de lluny, donar-los també un toc de comparació, potser amb uns Adagio també.
En qualsevol cas, no creguis que et trobes davant un altre àlbum de power metall simfònic, reminiscència de la moda italiana i que són un més. Ni de broma. T'ho recomano altament, per la seva qualitat, la seva expressivitat, la seva tècnica, la seva velocitat, el seu virtuosisme i la seva rodonesa!
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!