Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Starchild

Power Metal
Gloriarecords
2014

Temes

1. Starchild Theme 00:38
2. Starchild 04:14
3. It's My Race 04:55
4. Still My Planet 04:05
5. Eyes of History 04:44
6. Thief of the Crown 04:57
7. Reaching the Land 04:38
8. Black and White Forever 05:16
9. Morningstar 04:15
10. Forever 04:48
11. Visions 03:22
12. Runner 03:14
13. Atalya 03:35
14. Underwaterworld 06:47

Formació

Veu, guitarra: Sandro Giampietro
Violí: Esmeralda
Baix: Jens Becker
Bateria: Michael Ehré

Tots tenim les nostres bandes fetitxe, ja que runing Wild és una de les meves, quan vaig veure que Jens Becker era a Greu Digger, calia escoltar-lo i em vaig fer amb el magnífic Knights Of The Cross. Ara m'assabento que està en Starchild, ja que si a això li sumem a Michael Ehre (Gamma Ray) ...

Starchild és el projecte de Sandro Giampietro, alemany, sí, alemany que ha estat vinculat amb Michael Kiske en els seus projectes individuals com a guitarrista. Aquí també s'encarrega de les veus acompanyat Esmeralda al violí. I si no fossin poc els noms famosos tenim la col · laboració del propi Kiske, Helge Schneider i Sandy Brechin.

Amb aquestes premisses i sabent que Strachild és una banda de power metall tenen tots els ingredients per ser una gran proposta i convertir-se en el centre de totes les mirades i mitjans.

Doncs res més lluny de la realitat. D'un disc així, espero grans temes i que em facin vibrar. No en va han emulat a la portada la carabassa de Helloween, en forma d'esfera blava. Si prems tant i no t'amagues d'aquestes comparacions ... caus de ple en això que es diu vanitat. Què és el que esperarem els fans de Helloween i del power alemany? Doncs que Starchild sigui terrible. És qüestió d'expectatives, si no em promets res, em sorprendràs amb alguna cosa ben feta. Si em fas creure que aspires a dalt, et demanaré que em portis aquí.

Què ens trobem a l'escoltar Starchild? Power metall de tall germànic molt influenciat per bandes del tipus Helloween (com no ...), Edguy o Gamma Ray, power de la vella escolta, molt happy. Riffs potents i ritmes galopants per tot arreu, però sobretot una bona feina a les sis cordes, el més destacat del disc. Amb els noms que componen la banda, l'estil està molt clar. La veu de Sandro compleix amb escreix, sense arribar a registres molt elevats compleix amb escreix amb la tasca de liderar aquest projecte.

El problema que li trobo a aquest disc que consta ni més ni menys que de 14 temes i una durada de gairebé una hora és que no es tracta d'un disc d'uns xavals que comencen i fan un projecte molt aconseguit de power metal alemany, és que estem parlant de gent que està o ha passat per el millor del power, Gamma Ray, Greu Digger, Running Wild, Michael Kiske ... i com a tals no se li pot jutjar com si fos el primer disc d'una jove banda. El llistó que un espera és molt més alt. Té bons temes, faltaria més, però jo li demano molt més, vull o espero que m'aixequi de la cadira i posi els meus punys en alt i Starchild no ho ha fet.

M'han faltat temes intensos en què cridar la melodia i la tornada, que em trenqui el coll cabotejant el ritme ... m'ha faltat ... m'han faltat massa coses que esperava. El violí? Mira que li he donat escoltes, però no ho veig, almenys no ho veig en res que no sigui la creació d'atmosferes, se m'escapa el perquè, potser és un disc que em superi. El millor, les guitarres, que fan un gran treball sense entrar en virtuosismes mantenint el nivell del disc i cobrint les seves debilitats.

Pel que fa als temes, "Starchild" que obre el disc amb riffs al Helloween, ràpids i intensos, buscant l'èpica en les veus, molt al Gamma Ray però sense arribar a enganxar del tot, un tema intens però sense arribar a explotar la velocitat que un espera. "it 's My Race" és un dels millors talls del disc en l'ona dels primer Keepers, amb una lletra enganxosa i guitarres potents.

"Still My Planet", un mig temps juganer, bastant contundent, entre balada i una mica més ... "Eyes Of History" és un altre dels temes que enganxen bastant, de nou amb uns riffs marca de la casa de la carbassa, volent arrencar per moments, per deixar-te amb les ganes, bon tema. "Thief Of The Crown" torna a fer-se fort com la resta del disc en el mig temps, un tema al Edguy amb una tornada a força cors de tall èpic.

Kiske fa la seva aparició a "Black And White Forever", un tema que està bé, amb canvis de ritme, des de temps lents fins molt veloços, però un servidor seguia esperant el gran tema del disc. Quen la ràpida i més clàssica "Morningstar" i l'enèsima mig temps "Forever", "Visions" puja el to, més alt, amb ritme galopant, Edguy torna a la meva ment. "Runner" arrenca prmetiendo un tema veloç i afilat per al final quedar de nou amb el treball en les sis cordes i amb ganes de més.

"Talaia" és el tall més complex del disc, almenys a nivell compositiu, ple de canvis i passant del mig temps a desbocar veloçment. interessant i d'allò més potent del disc. "Underwaterworld", gairebé set minut de metall canviants d'ambient que descol · loquen bastant, i de nou el millor és ... si, les guitarres, sense cap dubte.

¿Conclusió? Si però no. No és un mal disc, però no és el que m'esperava, volia que em fessin vibrar. I m'he trobat una barreja de Helloween, Gamma Ray i Edguy, sense arribar a treure el millor de cadascú. Que no tinc cap problema a dir que una banda és com a tal o tal banda i ho fan perfecte. No em veuràs posant a parir perquè algú tingui un deix exagerat per una banda, però vull que em facin vibrar. He estat esperant aquests grans temes i no han arribat.

Sergi Arise "Hell"
30/07/2014

Arxiu de
novetats