Face the Maybe - Insight (2011)
 |
Progressive Metalcore
Nat Team Media
2011
Temes
1. Hating Me 5:52
2. Ayzacell 4:45
3. Cruel Town 5:17
4. Hierarchies 7:27
5. Insight 8:11
6. Eaten Smells 5:14
7. Fossil 7:11
8. Hall of Shame 7:04
Formació
Veus: Maximiliano Raúl Castellini
Guitarras: Eimel Nisrain Trejo
Baix: Frederic Alexandre Torres
Bateria: Joan Carles Marí
Teclats: Albert Juan
Crítica
Segueixo sentint a molta gent el tòpic de si és nacional, ja no agrada, o és dolent o no té qualitat. I aquest tòpic el trenca una vegada més de tantes, Face the Maybe, banda que practica un Metalcore a mig camí del progressiu, d'altíssima qualitat.
Aquesta banda establerta a Barcelona, està composta per membres d'Eivissa, Veneçuela i fins fa poc d'Argentina, tot i que el vocalista, Max, va abandonar la banda fa pocs mesos per ser substituït per Tomás, eivissenc tambíén, mantenint l'essència de la banda a la part vocal ..
Anem a parlar una mica del so de la banda i com ho han aconseguit plasmar en l'àlbum que ens ocupa: Insight. El primer que vull comentar, és que el so que destil · la el disc, per a res convida a pensar en un primer àlbum, ni en una banda novell. La sensació que t'emportes després de diverses escoltes del debut discogràfic és la d'un grup amb grans coneixements musicals, tant compositius com interpretatius, des del baix de Frederic, fins a la bateria de Joan Carles, amb uns protagonistes ben clars que són les veus, en aquest cas, encara de Max i les guitarres de Eimel.
El disc està ple de dalt a baix de diferents riffs de guitarra, als quals se li suma una veu molt metalcore, amb diferents passatges dins d'un mateix tema, amb una combinació amb els teclats interpretats per Albert que donen rodonesa al so de la banda.
Sense anar més lluny, el disc arrenca amb Hating Me, un tema important, ja que serà el que presenti al grup en la primera escolta. Ens trobem amb, després d'una lleugera presentació, un riff de guitarra, ja que pràcticament mai hi ha acords plans, que obre el tema per seguir amb la punyent i agressiva veu de Max, que recorda, sobretot en les parts més melòdiques a timbres com el de Russell Allen en els seus tons més agressius, salvant les distàncies més que res, per fer-nos una idea del tipus de veu del que estem parlant.
El tema conté una via d'escapament, acompanyat de piano primer i teclats després, que li donen un acabat i una varietat estupenda que contrasta amb l'agressivitat innata de la música de la banda.
Salvant les distàncies de nou, musicalment Ayzacell em podria recordar a una de les meves bandes favorites: els primers Stravaganzza. Tot i que vocalment l'estil és molt diferent, molt més agressiu, musicalment, m'ho recorda molt. Amb una afinació molt greu, la banda emet molt sentiment de ràbia, però acompanyat d'un teclat en forma de piano, que omple la cançó i li dóna robustesa i consistència oferint tocs progressius molt del meu gust, i aires de malenconia, foscor o potser més aviat, ràbia "tendra".
Cruel Town de la qual podeu veure el vídeo, ens demostra aquest segell que tenen aquests nois, amb una guitarra molt treballada, molt poc plana, un baix amb un protagonisme important, agressivitat en el cant, una subtil però existent combinació d'anglès i castellà , com a curiositat, i múltiples passatges musicals des del més agressiu metall core a un progressiu tècnic, tot en poc més de cinc minuts, suficients per a una demostració de capacitats d'aquests músics. Aquesta demostració de combinació de parts clarament progressives i tècniques amb una agressivitat absoluta i contundent en la interpretació, la trobem també clarament en Hierarchies, amb un impressionant treball vocal.
Els sols dels temes són en la seva majoria, sols salvatges, ràpids, àgils i com ells mateixos defineixen, "a vegades paranoics".
Una vegada més em passa que, com en els grans àlbums que s'estan llançant últimament, em costa molt destacar un tema del disc. Insight, primer tema compost per la banda i del que s'extreu el nom del disc, conté tots els elements que defineix FtM. Encara que potser un tema compositivament fort, amb grans contrastos de força, d'energia i amb una tornada carismàtic, seria Eaten Smells.
El disc el tanca Hall of Shame, tema que conté una vegada més una lliçó de virtuosisme per part dels seus membres, especialment el tàndem que formen les guitarres amb els teclats d'Albert, que de veritat que no tenen res a envejar a grans bandes internacionals de metall progressiu.
No és un estil comercial, no és música per a tots els públics, però si d'altíssima qualitat, i que agradarà i molt als amants del progressiu, enganxarà als seguidors del metalcore ia qualsevol fanàtic del metall en general, que sàpiga apreciar qualitat instrumental i compositiva.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!