Korn - Réquiem (2022)
 |
Nu Metal / Metalcore
Loma Vista
2022
Temes
Forgotten
Let the Dark Do the Rest
Start the Healing
Lost in the Grandeur
Disconnect
Hopeless and Beaten
Penance to Sorrow
My Confession
Worst Is on Its Way
Formació
Veu, teclats: Jonathan Davis
Guitarra: James "Munky" Shaffer
Guitarra: Brian "Head" Welch
Baix: Reginald "Fieldy" Arvizu
Bateria: Ray Luzier
Crítica
És indiscutible que Korn són els promotors de l'estil Nu Metall que va apartar el grunge com a derivació del Rock més venut i reconegut als 90.
Va ser el 1994 quan Korn van publicar el seu primer disc homònim amb un so mai abans escoltat en què predominaven riffs agressius i concisos, un baix protagonista i ritmes de bateria en alguns termes propers al jazz, fusionant altres estils com el rap.
Amb una trajectòria amb alts i baixos, però constants, intentant renovar-se a cada publicació i amb les seves quatre primeres obres dignes del nu metall, Korn van ser els reis a la dècada dels 90.
Però no va ser fins al 2016 amb "The Serenity of Suffering" quan van rescatar el so primigeni amb una producció actual basada majoritàriament pel disc "Issues" i l'experimentació de "Untouchables", és a dir, una barreja entre l'agressivitat dels primers discos i la innovació daquests dos esmentats. Després del disc del 2016 molt ben rebut pels seus fans, van llançar "The Nothing" (2019) que va ser el disc més cru i fosc entre altres raons per la mort de la dona de Jonathan Davis.
Ens trobem davant del seu catorzè llançament titulat "Requiem" que va ser gestat durant el període d'aturada de "pandèmia" llançat el 4 de febrer de l'actual any i amb avenç de "Start de Healing" el novembre del 2021.
Aquest disc es compon només de 9 talls (disc més curt fins a la data) amb una continuació lògica de les seves dues anteriors obres, però amb un so entre clarobscurs en què es palpa una mica més de positivitat i esperança, sobretot a les tornades i alguna que una altra novetat en el tractament dels riffs, amb menys protagonisme al baix, senzill però efectiu.
"Forgotten" serveix d'obertura com a presentació del que escoltarem (i en gaudirem) durant els 33 minuts aproximadament restants. És un tema marca de la casa amb un riff devastador i sons ambient propis del "Issues" o fins i tot de l'"Untouchables" en què s'aprecia malgrat la foscor pròpia del grup, un àpex de llum a la tornada i un intent de "innovació".
El segon tall "Let the Dark do the rest" una mica més agressiu i fosc, bé podria haver estat cançó del "Untouchables" amb la tornada més melòdica. Immediatament ens adonem que Jonathan Davis està més "comès" en aquest últim disc en el tractament de les veus, encara que no exempt de la ràbia que el caracteritza.
A mesura que avancem s'aprecia una millora en els temes, sense ser els dos primers talls mediocres però que desllueixen una mica respecte a la resta.
"Lost in Grandeur" n'és una mostra en què s'intercala un riff demolidor i nou amb el groove de discos com "See you On The Other Side" i la desesperació i bogeria dels primers, convertint-se en un dels millors temes del àlbum i candidat a romandre als seus directes.
"Disconnect" és una altra de les cançons destacables amb un riff més melòdic i un tempo més pausat però efectiu en què s'alterna l'agressivitat pròpia del grup (potser un altre tall a cavall entre l'Issues i l'Untouchables).
Una de les joies del nou treball té com a nom "Hopeless and Beaten", amb guitarres pròpies del Doom alternant la part melòdica. La veu de Jonathan Davis és excel·lent en què esprem l'agonia i la desesperació clàssica dels seus millors treballs.
I la recta final no podria ser millor amb els tres últims talls dignes de ser el millor en anys, apropant-se a la cruesa primigènia amb riffs rabiosos i Davis en estat de forma pletòrica, transportant-nos a la millor època. Només cal gaudir de "Penance to Sorrow" i "My Confession" (per a un servidor el millor del disc).
I per rematar "Worst Is On its Way" ens porta de nou la demència i agressivitat amb un riff demolidor i tractament una mica diferent a les guitarres i sobretot ens torna al Jonathan més malaltís i agressiu en què es tornen a escoltar els seus grunyits "beat box" tan enyorats.
Es pot resumir doncs, que és un treball curt però intens en què es nota la intenció de no estancar-se i amb un resultat Notable i més encara amb força discos a l'haver del grup. I és que es diu que el que és breu i bo, dues vegades bo amb una nota d'un 7'5, una mica inferior als seus dos últims treballs, però no per això en absolut mediocre i totalment gaudible que segur els seus fans acolliran amb entusiasme.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!