Jolly Joker - Loud And Proud (2022)
 |
Sleaze Metal
Dark Rails Records
2022
Temes
01. I Don't Care
02. Sky Is So High
03. Blood Velvet
04. The Chance
05. Fortune Teller
06. Motor
07. Voodoo Nights
08. Nothing's Sacred
09. Devil's Hand
10. New Orleans
Formació
Veus i guitarra rítmica: Lazy Lane
Guitarras: Yannick Bonora
Baix: Andreas Siegl “Andy”
Bateria: Daniele Panucci
Crítica
Acabat de sortir del forn i calentet em presento davant el repte de ressenyar el quart rodó dels valencians més internacionals al terreny del Hard Rock Sleazy/Glam bressolat a LA, i és que amb aquest quart treball han pujat la categoria, si és que no n'hi havia prou, apostant una altra vegada per la màgia de Manuel Tomás a la producció i discogràfica estrangera. Amb novetat a la secció de baix i bateria, debutant Andy al baix i Dani als pegats, formant un tàndem molt ben greixat. El resultat no és altre que brillant amb un so aclaparador però nítid on els quatre membres que componen el grup brillen per la seva presència, cosa que avui dia és d'agrair doncs no imagines que un grup nacional soni igual o millor que qualsevol banda internacional .
Lane Lazy i Yannick Bonora (cantant/guitarra rítmica i guitarrista solista respectivament) són els que porten les regnes del grup des dels seus inicis i que amb els anys i experiència han aconseguit el clímax amb el que tenim davant nostre amb títol "Loud and Proud" (sobren les paraules) i portada, és clar, que només et fa pensar que alguna cosa gamberro i bona que s'amaga dins. Cridats a ser els hereus de l'Sleazy/Glam Rock estil Motley Crue, Hardcore Super Star, Faster Pussycat, per nomenar alguna similitud, han apostat per un disc rodó (valgui la redundància) pels motius abans esmentats, però no s'hi queda l'assumpte :
El disc comença amb "I Don't Care", sinònim de cop de puny a la taula, postil·lant "aquí estem", sleazy en tota regla i del milloret de la seva carrera, adrenalina pura, macarra i punkarra però amb estil i una tornada com no, digne de ser corejat en els seus no menys brillants directes (candidata a quedar-se per a l'eternitat). Amb una mica més d'elegància ens trobem amb l'avançament "Sky is so High", un altre tema que fa olor de hit i de nou del millor de la seva trajectòria amb una tornada enganxosa, macarra i elegant alhora. Atents al terra de Yannick i aquell riff matxacón que s'engrandeix amb la pulcra producció. L?intermedi d?aquest tema és de càtedra.
Dit això, cal destacar molt molt la tasca de Lane Lazy a les veus amb una diversitat entre l'esquinç d'Alice Cooper i el vacile de Vince Niel; es nota a cada disc la seva millora en els registres i la seva perfecció a l'anglès que és més que Notable. Però no perden el nord amb un altre hit com és "Blood Velvet" que pel meu gust és una joia (m'apassiona) sobretot a la tornada macarrilla però enganxosa, a l'estil dels millors del gènere i aquesta guitarra tan "Slash" que treu el singlot i és que la precisió de Yannick és com la d'un rellotge suís.
Arribem a la sorpresa del disc amb "The Chance", barreja entre el Sleazy i el so més heavy de Black Sabbath amb només d'infart i riff stoner en què entremig el desvergonyiment de Black Sabbath es fa més que palès (com menys sorprenent i deliciós).
Aixecant el peu de l'accelerador ens trobem amb "Fortune Teller", un tema més melòdic, digne d'haver estat escrit per uns Scorpions sens dubte i aquesta tornada enganxosa i amb un Lane Lazy més amable, encara que amb el seu característic to "malot" a el que tot sona al seu lloc i molt ben encaixat, el només breu però intens.
Arribats a aquest punt ens trobem amb "Motor" un tema baciló, amb riff entretallat i aroma a Hard rock dels 80 (com no podia ser d'una altra forma), encara que considero un esglaó per sota de l'or que llueix de la resta.
"Voodo nights" és similar a l'estil de l'anterior tall, però amb un nivell superior i un afegit "Beatle" fent Hard Rock al costat dels "AC\DC" més desenfadats, virant cap a alguna cosa realment fester amb aquests "Nananana" finals (senzillament brillant).
La recta final ens regala el que per mi és del millor del disc i d'ells amb "Nothing's Sacred", super mogut, amb un groove que et fa embogir i ballar com a posseït. No sé que té aquest tema, però de veritat que t'alegra la vida, i aquest joc entre guitarra i bateria que agradarà fins a dir prou. Candidata a ser el millor d'ells, els aguts de Lane lazy i aquest final irresistible donen la raó al que s'ha comentat.
Ni molt menys es queda enrere "Devil's Hand" una altra sorpresa ja que té regustet a "Country" i Rock del sud amb un art digne dels més grans de l'estil i especial per als directes.
I per finalitzar amb tant art, immediatesa i bona feina ens trobem amb un rock'n'roll de llibre (no és la primera vegada que ho fan) però aquesta vegada amb l'afegit que és addictiva i digna dels millors a l'estil (Little Richard) passat pel filtre d'una producció actual. Entre el piano frenètic, la guitrarra bluesera, la bateria i baixos acompanyant a la perfecció, no fan altra cosa que regalar-nos el millor final del que podem considerar el disc més madur, variat i conscienciós dels valencians més internacionals del terreny nacional (així com Angelus Apatrida ho són al Thrash).
Després de tot, la nota és d'un 9 deixant el llistó ben alt i difícil de superar (creia que amb Here come the jokers no podien, però sí) i per rematar afegir que amb aquesta obra al costat dels seus directius tenen tots els ingredients per arribar a la cúspide del seu estil i parlar-los de tu a tu als més grans i considerats del Hard Rock marca LA El vent bufa a favor seu.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!