Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Unbreakable

Power Metal
Frontiers Music srl
2012

Temes

1. Unbreakable (Part 1) 01:37
2. Strike 04:39
3. Give Em Hell 03:05
4. Bad Guys Wear Black 03:31
5. And There Was Silence 05:13
6. Metal Nation 05:11
7. Where Angels Die 08:09
8. Unbreakable (Part 2) 06:05
9. Marching Again 05:41
10. Born Again 04:48
11. Blaze of Glory 03:56
12. Conviction 03:49

Formació

Veus: Ralf Scheepers
Guitarra: Alex Beyrodt
Guitarra: Magnus Karlsson
Baix: Mat Sinner
Bateria: Randy Black

Els germans Primal Fear obren aquest 2012 amb un nou àlbum. Unbreakable suposa el novè treball d'estudi de l'àliga d'acer, liderats com sempre pel binomi Matt Sinner i Ralf Scheepers.

Des de 1998, Primal Fear s'han llaurat un reconeixement en el metall, bastant merescut, gràcies a saber unir les influències més clàssiques de la parella Sinner / Scheepers amb un so molt actualitzat i que els desmarcava de les bandes més power de finals dels 90 . Un so basat en una forta i sòlida base rítmica i unes guitarres que barregen riffs potents amb melodies de tall més power.

El disc que va fer enlairar l'àguila va ser Nuclear Fire (2001), encara que si és cert que la banda va quedar una mica estancada a nivell compositiu en els seus següents treballs. Amb Seven Seals (2005) la banda va intentar donar un aire nou a les seves composicions, aconseguint un resultat bastant discutible, allunyant-se de la base del seu so. En canvi amb New Religion (2007) sí que el resultat va ser força destacable, demostrant que eren capaços d'alguna cosa mes, d'aconseguir evolucionar les seves composicions sense perdre les seves senyes d'identitat. En 16.6 (Before the Devil Knows you'r Dead) (2009) van buscar un so molt cru i temes molt directes, que es clavaven al cervell, fregant sons més propis del Thrash Metall.

Unbreakable, sense abandonar mai la personalitat de la banda, és el treball dels alemanys on més es noten les seves influències més clàssiques. Des dels primers compassos de Strike, el tema que obre l'àlbum, ja es nota un so menys directe i amb molt de pes dels 80. La resta del tema així ho confirma.

Per fi Primal Fear compta amb un line-up a l'altura de la banda. L'arribada d'Alex Beyrodt (Silent Force, Sinner, Voodoo Circle) i de Magnus Karlsson (Allen / Lande, Kiske Somerville, Scheepers (live), ex-Midnight Sun, ex-Bob Catley) li dóna la qualitat que la banda necessitava. A la bateria, el magnífic Randy Black (ex-Annihilator, ex-Rebellion), des de fa anys a la banda. Units a la parella Sinner / Scheepers formen la millor formació fins a la data i es nota en les cançons.

Pel que fa als temes, ja que destaquen el single Bad Guys Wear Black amb una tornada facilón i enganxós i un riff bastant modern. Metall Nation compta amb un riff marca de la casa i una tornada del millor de l'àlbum, bastant orientat al Hard Rock, molt melòdic. La interpretació de Ralf del millor. Unbreakable (part 2) és un gran tema en ona molt clàssica, amb tornada de directe. And There Was Silence és el tema mes veloç de l'àlbum, on torna a destacar Ralf, oferint diversos dels seus diferents registres. Where Angels Die és el tema més extens, i que podria haver entrat a New Religion perfectament. Un inici pausat va in-crescendo lentament per desembocar en una tornada molt corejat; bastant treballat. Destacables també Strike; clàssica i directa i Give 'Em Hell amb un magnífic sol.

Desgraciadament els últims temes no acaben de convèncer. Marching Again recorda en excés als Helloween dels Keeper s, i amb una orquestració una mica excessiva. Born Again (malgrat la magnífica interpretació de Ralf) és una balada que no acaba de convèncer.

I Blaze of Glory i Conviction semblen una mica de farciment. Menció especial per a Ralf Scheepers, el qual des de la seva estancament en Gamma Ray i els primers treballs de Primal Fear, per fi demostra el bon vocalista que és. La seva actuació en tot el disc és de 10. Des de fa diversos anys un dels millors vocalistes de Heavy Metal.

Un altre element destacable és el seu so. Un cop més el so de l'àlbum és impecable, sense fissures, i ja va sent un costum en cada treball dels alemanys. Eficiència alemanya.

En resum, bon treball d'una banda totalment consolidada dins del panorama actual. No han volgut arriscar en excés, i segueixen la línia marcada fa anys. Han optat per un so amb prou orientació vuitanta que encaixa perfectament amb la seva línia. Potser aquestes últimes cançons enlletgeixin el resultat final, encara que el nivell de la resta del disc és més que acceptable.

Devilsoldier
30/01/2012

Arxiu de
novetats