Entombed A.D. - Back to the Front (2014)
 |
Death Metal
Century Media
2014
Temes
1. Kill to Live 04:44
2. Bedlam Attack 04:44
3. Pandemic Rage 04:02
4. Second to None 04:28
5. Bait and Bleed 04:37
6. Waiting for Death 02:56
7. Eternal Woe 05:08
8. Digitus Medius 06:01
9. Vulture and the Traitor 04:45
10. The Underminer 02:57
11. Soldier of No Fortune 06:50
Formació
Vou: L-G Petrov
Guitarra: Nico Elgstrand
Baix: Victor Brandt
Bateria: Olle Dahlstedt
Crítica
Els deathmetaleros suecs Entombed, creadors de l'anomenat Death n'Roll i ara convertits en Entombed AD, ens brinden aquest nou disc titulat Back to the Front quan més controvertit ha estat el panorama intern de la banda.
Des que els membres originals de Entombed, Uffe Cederlund i Nicke Andersson costat d'Alex Hellid (que va abandonar la banda en 2009) van començar a preparar una versió simfònica del mític àlbum "Clanestine" sense comptar amb LG Petrov, que va començar a preparar un nou disc pel seu compte, la situació ha estat una mica delicada en el si del grup: els quatre membres originals de la banda tenien en el seu poder legal el nom de la banda, i així doncs va quedar pràcticament congelat aquest nou projecte del cantant de Entombed, que va ser posposat fins a nou avís.
Per poder treure al mercat el seu nou treball, LG Petrov va decidir tirar per la via ràpida i canviar el nom a la seva "nova" banda. Així doncs Entombed, com si de Queensrÿche es tractés, van passar a cridar Entombed AD, amb la formació que ja havia girat aquests últims anys amb LG Petrov (amb l'excepció de Hellid).
I què ens trobem en Back to the Front? Doncs senzillament tralla de la bona. Sense tenir en el seu poder cap tema que destaqui especialment per sobre de la resta, aquest disc aconsegueix mantenir de manera uniforme la qualitat des del seu inici fins al seu final, aconseguint atreure l'oient durant tota la seva durada. Back to the Front ens ofereix aquest so cru, gruixut i greu tan característic del gènere però amb el plus de tenir a les veus un dels vocalistes més brutals de tot el panorama metàl · lic. És increïble el que pot donar de si L-G Petrov.
El disc obre amb "Kill to Live", tema que dissipa tot dubte (si és que algú la tingués) de com afrontaria el repte aquesta nova forma de la mítica banda sueca. Amb una introducció que és trencada abruptament per tota la banda, aquest tema ens aporta una intensitat i una brutalitat que no ens abandonarà durant tot el llarga durada, fent gala d'unes poderoses veus i alguns jocs de guitarra dels que alegren el dia. Per formar una tripleta inicial de luxe, al tema anterior el segueixen "Bedlam Attack" i "Pandemic Rage", senzillament 2 grans temes que ens deixen amb el coll trencat des de la primera escolta fins on vulguem cremar. I torno a fer esment a aquest so. El so. Aquesta cruesa. És simplement deliciós degustar temes que sonen així.
Quan dic tripleta inicial no em refereixo en absolut que els temes que els succeeixen siguin d'inferior qualitat ni res per l'estil, ja que "Second to None" no baixa el llistó en absolut, amb una menció especial a la tornada de la cançó, que ens deixa irremeiablement trencats.
El disc segueix pel camí que s'ha seguit fins ara amb moments de riffeo i canya com a "Bait and Bleed" o en "Waiting for Death", autèntics canonades que ens deixen molt bon gust de boca malgrat que, com he dit anteriorment, no destaquen per sobre ni per sota dels altres temes: la uniformitat peca per la seva abundància (o potser llueix, aquesta apreciació variarà entre oient i oient). "Eternal Woe" encara pesa més que els anteriors temes, doncs una densitat omnipresent en el tema ens atrapa i no ens deixa sortir. I si toca lloar una altra vegada a LG Petrov, se li lloa. Quina veu.
Mentre "Digitus Medius" segueix vist fins al moment de manera impecable, és quan arribem a "Vulture and the Traitor" quan el gust d'aquests riffs rockers marca de la casa torna a inundar les nostres papil · les gustatives. ¿Death n'Roll? No sé si podem qualificar el tema com a tal, però sí que és veritat que, tot i no desentonar respecte a la resta de l'àlbum, difereix una mica del que hem vist fins al moment. A mi, personalment, és un tema que m'encanta.
I arribem a la recta final del disc amb un "The Underminer" que torna a sacsejar el cap brutalment. Amb un ritme brutal i ràpid, ens arrenca aquesta tímida mostra rockera vista anteriorment per tornar a la bogeria ia la rapidesa tan característica en l'àlbum.
Un tema precisament a destacar és el que tanca Back to the Front. "Soldier of no Fortune" és una cançó que potser no entra de primeres, de les que necessita més d'una i dues escoltes per atrapar, però que, una vegada ho fa, ho fa de veritat. El tema va guanyant en intensitat progressivament a mesura que avança el tema i acaba amb aquest nou treball d'Entombed (amb el AD d'afegit) com ha començat: brutalment.
La sensació que ens queda després d'escoltar el disc és immillorable. Dóna gust veure com, contínuament i sense parar, una marea de cruesa i velocitat ens aplaca violentament tema després tema sense baixar gens ni mica en qualitat.
Si bé, com he dit abans, estem davant d'un àlbum una mica pla pel que fa a possibles temes que destaquin per sobre dels altres (i que puguin fer de Back to the Front un disc excel · lent), la veritat és que es gaudeix moltíssim aquesta versió remodelada de Entombed al llarg de tot el disc, ja que entra bé de cop l'oient i, una vegada no t'adones, ia aquestes escoltant els seus últims acords amb ganes de donar-li al play altra vegada.
Esperem que segueixin així. Si és el cas, afortunats serem els amants de la seva música.
Darreres crítiques d'estil similars:
Les més llegides:
Les més llegides de 2024.
Les més llegides de 2021/2020.
Les darreres del mateix país:
Suscríbete aquí!