Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Life

Progressive Metal
Zeta Nemesis Records
2017

Temes

1. Life 09:22
2. The Ladder 06:39
3. Subrahmanya 06:55
4. The Grand Spirit Voyage 06:10
5. Darkness Machine 05:42
6. I'll Possess You 05:47
7. Secluded Within Myself 05:52
8. Trippin' Away 06:06
9. Torn 04:37

Formació

Baix: Franck Hermanny
Guitarres: Stéphan Forté
Teclats: Kévin Codfert
Bateria: Jelly Cardarelli
Violí: Mayline
Veus: Kelly Sundown Carpenter

Va passar un bon temps des de la sortida d'un àlbum que vaig escoltar fins a la sacietat. Em va tornar molt boig el Archangels in Black del 2009 i l'he escoltat moltíssim com un dels meus discos fetitxes per la seva foscor i frescor.

Havia començat a perdre l'esperança d'una banda amb pinta de dissolta quan de sobte arriba l'anunci de Life. Un rearmament de la formació liderada pel baixista Franck Hermanny i sobretot el guitarra artífex de tot com és Stéphan Forté.

Recuperen al teclista Kévin Codfert i crema una nova tasca com és sempre un sant i senya de cada banda: Les seves veus. Algú havia de substituir Christian Palin (qui al seu torn ho havia fet sobre Gus Monsanto) i qui millor que Kelly Sundown Carpenter? El vocalista de moda, qui també es troba ara mateix al capdavant de Civil War.

Quan un té les expectatives tan altes, agafa per primera vegada un disc amb por. I aquest va ser el meu cas. Por que no arribés a satisfer del que esperava. Por que no m'agradessin les veus. Por a que semblés una altra banda.

Perfecta introducció del tema que donarà nom al disc, instrumental i fantasiosa per donar pas als primers acords. Bon timbre de guitarra, fosc, bateria nítida i d'impossibles ritmes de bombo per desembocar en l'anhelada foscor que espero trobar a Adagio.
Les veus de Kelly arrenquen donant continuïtat a la feina dels seus predecessors. Esquinçada, d'alta gamma, d'ampli rang i amb molt de sentiment. El baix de Frank completament protagonista i orquestracions macabres que omplen el tema desembocant en rius més melòdics a mesura que s'acosta el pont i la tornada. Magnífic!
I així fins a més de nou minuts que en principi alleugereixen els meus temors i per tant alliberen l'ansietat del meu cor.

Un metall pesat, modern i tenebrós envolta l'àlbum i això és una cosa impressionant. Una variant del progressiu senzillament brillant i fosca al seu torn que farà sens dubte les delícies dels seguidors del gènere i per descomptat d'un dels mestres més encara exponent com són Stephan i Frank. "The Ladder" segueix el mateix camí amb un trencament màgica en la seva tornada on Kelly gairebé es lamenta en lloc de cantar mentre el teclat de Kévin arrodoneix el resultat. Gallina de pell!

Com ja he esmentat un dels forts és el so, la potència i la nitidesa de les melodies de bateria de Jelly. Sí. Melodies. Arrenca "Subrahmanya" amb el violí de Mayline, instrument que sempre ajuda a conferir aquest enfocament més tètric i crear una atmosfera de bogeria en la introducció dels gairebé 7 minuts de tema.
En aquest cas el progressiu és agressiu, pesat i gairebé que ens ataca amb la seva potència i constància. Només els trencaments que se succeeixen donen pas a fragments en què has de recordar-te de respirar. Quina classe de genis bojos són capaços de llançar aquests temes?

Sense perdre l'esperit anterior de la banda i seguint una línia continuista també al seu torn és evolutiva ja que ofereixen aspectes encara més progressius sense deixar de banda el caire melòdic. "The Grand Spirit Voyage" és una mostra d'un dels temes que no hi hagués desentonat en el seu anterior disc.

9 temes són més que suficient per saciar la set. No cal un disc de 2 hores per omplir un buit existent i és que els francesos han donat curs a la seva creativitat. "Darkness Machine" és una bona prova d'això on el baix de Frank Hermanny no deixa de turmentar amb violència melòdica. La veu de Kelly es mou a cavall entre l'esquinçat, l'agut i el cos. Impressionant!

Protagonisme de nou per al violí com si d'una pel·lícula de suspens es tractés en l'arrencada de "I'll possess you". Un altre tema per posar de banda sonora d'alguna pel·lícula de gènere B, on la part melòdica cobra protagonisme per donar èmfasi a les parts més contundents. Un tema realment dels més destacables.

Arribem al final, aquesta vegada amb el protagonisme del piano. "Secluded Within Myself" és un mig temps pesat amb moltíssima malenconia. El final del disc amb aquests tres temes em sembla realment remarcable com del millor que he escoltat en temps. Aquest primer tema del meu trilogia de favorits no fa altra cosa que donar pas a un final amb magnificència i és que aquesta foscor desemboca a la balada "Trippin 'Away". Balada heavy en tota regla, trist, malenconiosa, fantasiosa, sentida i amb una veu de Kelly demostrant que estem davant d'un veritable gran internacional.

Si la idea de molts amb el menjar, és deixar el millor per al final, he de dir que estic plenament enamorat de la finalització del disc amb "Torn". Combina el piano, amb un ritme una mica més accelerat i una melodia d'aquelles que no vols deixar d'escoltar. Moltíssims contrastos i una tornada que m'atreviria a catalogar com del millor del 2017. Aquest treball ja únicament val la pena per la intensitat que transmet aquest últim tema.

Així doncs la resposta és "sí". Ho han tornat a fer. Han estat capaços de crear un disc que estigui a l'altura del que s'esperava i fins i tot superar-lo, sent capaços de deixar ganes de més i sobretot que no es tard tantíssim temps en un nou lliurament d'aquests francesos. Impressionant la discografia d'Adagio, incloent aquest nou treball!

Víc Salda
30/10/2017

Arxiu de
novetats