Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Time Stands Still

Power / Death Metal
Napalm Records
2015

Temes

1. Northern Passage (Intro) 01:42
2. Frozen Steel 05:39
3. Hail of the Tide 05:31
4. Tonight We Ride 06:25
5. Test Your Metal 03:13
6. Crypt 05:21
7. No More Heroes 06:53
8. Dreamcrusher 09:16
9. Going Down Fighting 05:28
10. Time Stands Still 06:00
11. Tonight We Ride (Video Edit) 05:23

Formació

Vou: Brittney Slayes
Guitarra: Andrew Kingsley
Guitarra: Grant Truesdell
Baix: Kyle Sheppard
Bateria: Scott Buchanan

Llàstima de no tenir una etiqueta com "Gran Esdeveniment" o "Review etiqueta negra" o alguna cosa semblant per ressaltar aquesta ressenya. Tots tenim aquesta banda que ens enganxa de manera especial al marge de grans bandes, que cada vegada es tornen més petites amb el pas del temps ... però això és un altre debat per a un altre fòrum i una altra discussió. Doncs la meva banda especial és sense cap dubte Unleash The Archers des que vaig tenir el plaer d'escoltar el seu anterior treball Demons Of The AtroWaste.


Una mica d'història, es van formar el 2007 i aquest és el seu tercer treball, sumat a una primer demo i un EP en 2012, si bé Behold The Devastation (2009) va ser una excel·lent debut, va ser amb Demons Of The AstroWatse (2011) i l'EP Defy The Skies (2012), tots ells autoproduïts, on es van sortir i van demostrar que tenien un potencial impressionant, tot que gairebé ningú els conegués. Tots dos treballs els van obrir les portes dels directes als USA i començar a conèixer-se per terres europees amb el seu power amb aires de death melòdic i els seus jocs de veus netes i guturals. Ara tornen a la càrrega amb notables canvis en la formació amb dues noves incorporacions, Andrew Saunders a les sis cordes i Kyle Sheppard al baix.

Time Stands Still, el primer que vaig pensar va ser "Que Gosadia!" utilitzar com a títol un dels grans temes de Blind Guardian, trepitgen fort. Miro la portada i es em fa la boca aigua, no es que s'amaga, però pinta gran disc en majúscules. Si ho veiés en un prestatge de la botiga de discos (existeixen algunes encara, encara que no ho cregueu ...) m'ho agafava sense saber a què sona.

Ara donem pas als dubtes prèvies a l'escolta, Unleash The Archers sempre ha editat els seus treballs de forma independent, fent el que a ells els agradava, ara han fitxat per un segell dels grans del metall, Napalm Records. Influirà en alguna cosa aquest nou segell? ¿Els espremeran per treure un disc variant el seu estil original? A pel disc i vam sortir de dubtes.

Després d'escoltar el disc, la cosa està molt clara, no és un disc que requereixi massa escoltes per saber al que t'enfrontes, power metall de tints europeus en vena i sense concessions amb una pletòrica Brittney Hayes que es mereix ser catalogada d'una vegada per totes com una de les grans veus femenines del metall actual. Un dels trets més destacats de Unleash The Archers és la seva capacitat per fusionar el power europeu amb un death melòdic i guturals en forma sobretot de cors que els dóna un so propi. Aquí a les primeres escoltes sembla que ha desaparegut, però després d'escoltar i escoltar Time Stands Still segueix, aquí, potser no tan punyent com en altres treball, però per fortuna segueix latent.

Un disc així mereix un pista a pista, no?

Arrenquem amb "Northern Passage", intro de rigor, necessària en els temps que corren, però que com el 99,9% hi són per no desgarrarnos les orelles amb un riff directe a les nostres entranyes, dic jo. "Frozen Steel" és el tema triat per començar a degollar infidels. Arrencant de forma molt suau, la percussió fa forat i ens topem amb un riff veloç i melòdic, power en vena ... cru, ràpid i melòdic a l'una, la cosa pinta bé, i més que bé quant Brittney entra en acció , malbaratant força i ràbia. Sens dubte una de les veus femenines amb més força que he escoltat en els últims anys. Com apuntava, els vestigis death no apareixen més que en moments i de forma molt subtil, abans del sol es torna una mica més seca i insistent, però molt molt subtil. ¿Mal? Si esperaves justament això, doncs si, però si t'agrada el power vas a gaudir amb les guitarres.

"Hail Of The Tide" de nou arrenca jugant amb una falsa entrada a baixes revolucions que explota en trossos amb un ritme eixordador, aquest cop per fi trobem influències death que ens porten a la base del tema, veloç i enganxosa amb cors guturals i de nou Brittney exuberant. Això si que és 100% Unleash The Archers, una simbiosi perfecte entre la velocitat i subtilesa del power amb la bestialitat dels guturals i ferocitat i dels ritmes death, sempre decantats a favor del power. Tornada enganxós i solos de vertigen ... Què més es pot demanar?

"Tonight We Ride" quart tall i single del disc, del qual han tret suc per a un videoclip inspirat en Mad Max ... ja de pas, una petició als cineastes yankees: Deixeu de fer remakes per Tutatis! He dit que Brittney fa un paper enorme en aquest treball? Doncs això. Potser portat una mica a l'extrem, cert és que de vegades arriba a fer-me patir per anar tan al límit, però si el seu coll aguanta, benvingut sigui. Tmea amb guitarres veloces, molt helloweenianas, genial. Cert és que en escoltar el single per primera vegada em va atemorir una mica, igual que em sol passar amb tota banda que m'agrada i treu nou disc, com si estigués massa a la defensiva. Em quedo amb altres temes dels seus discos anteriors, però perquè ens hem d'enganyar és un gran tema.

"Test Your Metall" ens porta uns riffs més clàssics, de tota la vida, un tema directe i sense embuts. Enganxós addictiu, heavy metal, cors, riffs pesats, veus agudes ... el més clàssic del disc. Per contra "Crypt" se'n va a antípodes respecte al tall que el precedeix, guitarres amb aires de death progressiu fan aparició descolocándome una mica, però s'agraeix, trencant tota linealitat del disc, sortint-se dels clixés típics del power metall, no és que sigui un tall death ni molt menys, però aquí recuperen aquest aire fosc que tant m'agrada i que tant els identifica.

"No More Heroes" baixa les revolucions amb què hem arrancaro Time Stands Still i de nou estan en primer pla la foscor i les veus guturals després de la veu principal. Tall més insistent i contundent i no tan elèctric i veloç, obrint les portes de l'infern.

"Dreamcrusher", nou minuts de cançó, massa, sempre és massa tret que es treballi molt bé i se separi el tema en diverses fases per no arribar a avorrir. I el resultat en aquest cas ha estat bo, el tema transcorre entre canvis d'intensitat, melodies i quan te n'adones ... se t'ha fet curt. Power a mig gas, mig temps amb accelerades i pauses, res extrems, un tema molt agradable i per res avorrit.

"Going Down Fighting" entra a la recta final del disc, i tant baixar la velocitat del disc calia una nova injecció d'adrenalina per mantenir la màquina greixada i aquí està. Sincerament, els primers talls tenen més enganxada, però tampoc és un mal tema de s'hauria d'haver quedat al calaix.

I arribem a l'últim tall que a més dóna títol al disc, "Time Stands Still". Uns cors solemnes ens endinsen en un mig temps majestuós que fica la dosi èpica a aquest gran treball. Una bona rúbrica final.

Conclusions, Time Stands Still és un disc en majúscules, no han defraudat. I es tracta d'una de les proves més dures que té tot grup, tercer disc, treure un millor segon disc que un primer, és una cosa que sempre se li ha d'exigir a tota banda, que evolucioni i maduri. Però després de treure un disc tan bo com Demons Of The AstroWaste, igualar ja no és complicat, és una tasca de nassos i no han defraudat, han tret un molt bon tercer disc. Que tingui matisos que potser trobem a faltar, si, per descomptat. Ia això cal sumar que aquest segon disc té un dels millors temes que he escoltat recentment, general Of The Dark Army, superar això és ... tasca de titans.

Totalment recomanable, banda que hauria d'estar present ja mateix en tot festival que es preï i girar d'una vegada pel vell continent, que jo almenys tinc ganes de veure'ls.

Sergi Arise "Hell"
27/07/2015

Arxiu de
novetats